Eduard Olesti (Barcelona, 1995) ha publicat la seva primera novel·la, Gossos dempeus (Club Editor), on reflecteix de forma clara la seva trajectòria com a director i dramaturg. Aquesta obra desprèn un esperit clarament teatral que frega els límits d’un realisme hiperbòlic. Amb molta acció i uns diàlegs vius i àgils, aconsegueix captivar el lector, que passa pàgina rere pàgina sense poder parar de llegir mentre la narració transita amb fluïdesa d’un personatge a l’altre en una distribució coral del protagonisme.
Gossos dempeus ocorre en una Barcelona decadent i sarnosa que ben bé podria ser la nostra. Els protagonistes són una sèrie de personatges excèntrics i marginals que es mouen fora dels circuits convencionals. La majoria es relacionen d’alguna forma amb el món del teatre i de les arts: actors, músics i dramaturgs s’entrellacen en els carrers d’una Barcelona grunge farcida d’alcohol, drogues i sexe. Diversos personatges havien fundat l’any 2014 la companyia teatral La Totalitària, que va arribar a estrenar dues obres abans que l’Altort, el líder, els abandonés. Volien crear una obra de teatre total. El grup es reactiva davant l’alerta de la tornada de l’Altort.
Una de les qüestions centrals de la novel·la tracta d’explicar què vol dir una obra de teatre total, etiqueta que ja utilitzaven els fundadors de la Bauhaus quan pretenien incorporar les innovacions tècniques en el procés industrial al teatre per aconseguir incorporar l’espectador dins l’escena. A Gossos dempeus, aquest concepte va més enllà i explora els lligams del teatre amb la realitat i la ficció en la recerca del significat de l’obra de teatre total. Aquesta idea s’entrellaça amb reflexions literàries que busquen trencar la distància entre obra i lector, integrant-lo dins la novel·la mitjançant al·lusions directes i jocs narratius.

Eduard Olesti.
L’obra està impregnada d’un toc gore visceral on trobem sang i fetge a cor què vols. Olesti combina una violència extrema amb el més negre dels humors amb un efecte que descol·loca i fascina alhora. Es recrea en un seguit d’escenes macabres elaborades amb una precisió quirúrgica, on l’excés mai és gratuït, sinó que serveix per subratllar el to satíric i grotesc de la narració. Aquest equilibri permet que moments d’una brutalitat aclaparadora es converteixin, sorprenentment, en situacions que arrenquen un somriure, encara que sigui incòmode.
L’autor sap com jugar amb les emocions del lector, duent-lo al límit entre la repulsió i la rialla, en un joc narratiu tan pervers com brillant. La novel·la se serveix d’un català fresc i desenfadat. Olesti aconsegueix plasmar l’oralitat amb un estil plenament col·loquial que és versemblant i que gairebé no entra en conflicte amb la normativa. Això, en el cas d’una llengua minoritzada com és el català, és un gran mèrit.
Barreja alta i baixa cultura: les cites de Rilke i les referències a Shakespeare conviuen amb versos decasíl·labs amagats en diàlegs que no perden el seu caràcter atrevit i accessible. Expressions genuïnes, girs innovadors i un ús intel·ligent del registre col·loquial doten la narració d’una autenticitat que captiva i que, alhora, reivindica la vitalitat de la llengua en el camp literari. Potser podríem pensar que Gossos dempeus és una obra literària total.