El cicle «Liceu Cambra» del Conservatori del Liceu va oferir un programa farcit d’idees, presentant, per una banda, Les Illuminations de Britten, amb la soprano Alba Valdivieso i l’Ensemble de Cordes dirigits per Manel Valdivieso, així com una primera part on l’Ensemble de Flautes va interpretar peces de diferents etapes de la creació musical occidental.
El conjunt jove va adaptar-se a les necessitats expressives d’un primer barroc, obrint amb una selecció de la Terpsichore de Praetorius plena d’energia; van augmentar la complexitat amb una simfonia de Bach, explorant les múltiples línies melòdiques i carregant-les d’expressió i sensibilitat; van prosseguir amb una adaptació de l’emoció etèria i postromàntica d’Elgar i la seva Salut d’amour, per acabar amb una proposta postmoderna d’Ian Clarke, Zig Zag Zoo, que alterna melodies de caràcter anglosaxó amb text declamat.
El plat fort de la sessió va ser, però, Les Illuminations de Britten, una obra composta quan ell tenia vint-i-cinc anys, i que va permetre a Alba Valdivieso exhibir control i domini de nombroses tècniques, colors i capacitats expressives. La mateixa intèrpret va ser la responsable de la posada en escena, senzilla però eficaç, i que va nodrir de força dramàtica les nou seccions de l’obra. En un primer moment va contextualitzar la peça, explicant l’origen dels textos, efervescències d’un Arthur Rimbaud també jove i a mig camí entre els segles XIX i XX.
Alba Valdivieso i Manel Valdivieso. / Foto: Albert Mena.
L’obra de Britten, tot i ser d’una etapa primerenca menys monumental i agressiva que les grans obres mestres que escriuria dècades després, està carregada d’idees i ofereix incomptables oportunitats d’exhibició per a l’intèrpret que s’hi enfronta. Valdivieso va demostrar gran capacitat per al cant lligat a «Villes», fent gala de registre homogeni així com de la capacitat de trobar colors diferents per a caracteritzar les línies melòdiques.
A «Phrase»; va capturar els espectadors amb els seus piani, però sobretot va excel·lir en les seccions de cant més líriques, com «Antique» o «Départ» (aquí va demostrar intuïció no només pel repertori italià, d’una Mimì o una Liù, sinó també pel francès d’una Manon de Massenet). Tot i algun dubte en algun dels piani sostinguts, no va perdre capacitat expressiva. A «Royauté» va posar sobre la taula el seu instint caracteritzador, oferint detalls de so fosc i rodó però també directe i jovial.
A «Marine», els sons picats i les escales van ser executades amb precisió i expressió, així com també un agut final que va estimular oïdes amb volum i squillo. Manel Valdivieso, per la seva banda, va extreure incomptables detalls del conjunt jove, fent justícia a la riquesa de l’obra, ja fos amb glissandi brillants i inquietants, el lirisme fosc que tanca l’obra, la bellesa de l’acord final de «Being Beauteous» o l’exotisme d’«Interlude.»
També va demostrar estar atent a l’acompanyament de la veu, treballant perquè la relació entre instruments i línia vocal fos realment un diàleg. Per acabar, l’escena va enfosquir-se lentament, tancant Les illuminations de Britten com allò que són: flames imprevisibles i moviment ràpid, de gran registre, gairebé més postromàntiques que modernes, però que han sigut apostes enregistrades per grans figures com Felicity Lott o Barbara Hannigan, i que auguren a Valdivieso un gran futur com a intèrpret.
La reseña me despierta ganas de volver a escuchar estas Iluminaciones y espero poder escuchar a AV en el futuro!