El 1993 James Bulger, un nen de dos anys, va ser segrestat, torturat i assassinat a Liverpool, un crim executat amb extrema crueltat que va fer la volta al món, sobretot perquè els autors eren també nens: Robert Thomson i Jon Venables, de deu anys tots dos. Què porta dues criatures a fer un acte com aquest? ¿Hi ha cap esperança que algun dia la societat els perdoni? ¿Disposaran realment d’una segona oportunitat com adults, després de passar per la presó? Eren nens, al capdavall, però van ser jutjats com adults per petició del govern britànic.
L’obra de Gerard Guix Dirrrty Boys, que es pot veure de nou a La Villarroel, es planteja aquestes i altres preguntes sobre el crim, posant el focus especialment en els dos assassins. Sobre l’escenari, els elements són mínims: hi tenim un parell d’actors (Lluís Català i Sergi Espina) i un conjunt de matalassos. Poca cosa més. En canvi, el temps i l’espai volen amb completa naturalitat, gràcies a la música, la il·luminació i els moviments dels protagonistes.
Un dels trets que fa que aquesta sigui una obra excel·lent -i ho és en molts sentits- és que fuig de l’artificiositat. No hi ha cap excés, cap voluntat explícita de torbar l’espectador ni cap sobreactuació. Les exigències que Dirrrty Boys imposa als actors -versatilitat, naturalitat, contenció…- són altes: Lluís Català i Sergi Espina fan una feina magnífica, es nota que entenen a la perfecció les complexitats i els conflictes interns dels seus personatges. S’agraeix, en aquest sentit, la sensatesa de no caure en els crits ni en la banalitat; fins i tot quan han de mostrar-se desesperats ho fan dintre d’uns límits.
L’estructura de la història està tramada amb intel·ligència; la direcció -d’Àgata Casanovas– és també intel·ligent. Tot això fa que l’obra funcioni sempre i que l’espectador entri en el joc de les qüestions que es dirimeixen sobre l’escenari. A La Villarroel es fa fàcil posar-se en la pell d’uns adults que han de carregar tota la vida amb el pes d’un crim comès quan eren nens, quan ells mateixos eren víctimes d’una infància difícil, però és inevitable condemnar-los contínuament. Dirrrty Boys ens enfronta, inevitablement, a les nostres pròpies contradiccions.
