Imagina’t un gest tan senzill però tan profund, que dona origen a l’art de la pintura. El mite de Khora, que ve de la Grècia del segle VII aC, ens transporta a una història d’amor i desig, on Khora, enamorada d’un jove que ha de marxar a la guerra, fa un gest desesperat per retenir-lo: dibuixa el seu perfil projectat per la llum d’una espelma a la paret. Un acte tan senzill, però que desencadena quelcom immens: la creació de la pintura, un intent d’immortalitzar el que ja s’escapa, el que no podem retenir en el present.
Aquesta visió del naixement de la pintura no respon a un desig estètic o decoratiu, sinó a una necessitat humana d’enfrontar-se a la pèrdua, a la desaparició. La pintura, llavors, no és només una imatge visual, sinó una forma de donar-li vida al que ja no hi és. Henri Maldiney ens parla d’aquesta complexitat, explicant que la pintura no només expressa allò que es pot dir, sinó també allò que és inexprimible, confrontant-nos amb el buit que sempre queda en intentar representar el que no es pot agafar del tot.
Quadre ‘La donzella coríntia’ de Joseph Wright.
La noció de mimesis (imitació) juga un paper essencial en aquesta reflexió. Jean-Pierre Vernant ens explica que, en el món antic, la mimesi no era només una còpia, sinó una forma de presentar l’absència, de fer tangible el que ja no hi és. Imagina’t que, en rituals com la instal·lació de Kolossos, la pedra no era només una representació, sinó un canal entre els morts i els vius, una manera de mantenir la seua presència a través de l’art. L’objectiu no era enganyar, sinó mostrar. Mostrar allò que és absent i fer-ho present davant dels nostres ulls.
Aquesta visió desafia les idees clàssiques de la mimesi com a enganyosa i separada de la realitat. Vernant ens proposa una nova manera de veure la pintura: no com una còpia, sinó com un espai on la presència, tot i ser absent, es fa visible. Així, la pintura no sols imita la realitat, sinó que la crea de nou, presentant-la de manera ostentosa. Per tant, l’art, i especialment la pintura, es converteix en una inscripció material que no busca comunicar un missatge clar o definit, sinó que expressa allò que és inefable, allò que no es pot dir amb paraules. No és un vehicle per transmetre conceptes clars, sinó una forma d’explorar la dualitat de l’existència humana, la necessitat de retenir allò que se’ns escapa.
El Mite de Khora, juntament amb les idees sobre la mimesi de Vernant, ens convida a repensar l’essència de l’art. Ens desafia a veure la pintura no com una simple còpia de la realitat, sinó com una forma única d’enfrontar-nos a l’absència i a la fragilitat de l’existència humana. Una manera d’explorar la nostra necessitat de fer present el que és efímer, d’afrontar l’escapament del temps i la pèrdua constant. Un mite que afirma la profunditat del gest artístic com a resposta al nostre desig més profund: retenir, a través de l’art, allò que ja no podem retenir en el món real.
