Deia el crític d’art britànic John Berger que el sentit d’una obra inclou aspectes com el lloc on és exposada o les altres peces que l’acompanyen. Si fem cas a aquest deixeble de Walter Benjamin, és inevitable tractar de teixir un discurs que uneixi la selecció d’obres figuratives -procedents de la col·lecció Bassat- que aplega la Nau Gaudí en la seva nova exposició.
Només començar el recorregut, veiem un quadre de Francesc Artigau (Barcelona, 1940) que podria ser interpretat com una explosió de vida. Es titula Diumenge al matí al SandwiChez (2016). És una tècnica mixta sobre tela molt acolorida, amb personatges que fan la seva en un dels locals d’aquesta coneguda cadena de cafeteries barcelonina. Si hi fixem la mirada, però, veiem que algunes persones són en blanc o negre, d’altres en una escala de grisos. També hi trobem personatges que en principi no haurien d’encaixar en el context de l’escena, com una geisha, però que conformen un ric univers de referències culturals.
Obres de Roger Sanguino.
Aquestes referències tenen el sentit que li vulguem donar (amb el permís, és clar, de l’artista). ¿Podria ser aquesta obra una porta d’entrada a una gran exhibició de vida moderna, sota l’imperi de la imaginació i sense cap més límit significatiu que el que imposa la finitud humana? ¿Podria ser, més aviat, una reflexió sobre tot allò que, al capdavall, ens defineix com a éssers socials? ¿I si, en essència, són un conjunt d’estímuls que han d’activar la nostra part més emocional?
L’exposició de la Nau Gaudí suggereix una visita que pot ser tant filosòfica com emocional. ¿Com hem d’entendre, si no, les obres del veneçolà Roger Sanguino (Maracay, 1968), on veiem diverses cares expressades amb formes borroses i travessades per cordes, anelles o xarxes d’acer? Podrien ser una mirada a la salut mental? Als misteris que pouen l’experiència humana? A prop d’aquestes peces, trobem les de Chamo San (Barcelona, 1987): en dues d’elles ens mostra un home i una dona, amb cossos una mica consumits, pendents del telèfon mòbil. És interessant les sinergies que podem crear entre les obres d’aquests dos artistes, tan diferents entre elles.
Les tres obres de l’esquerra són de Mónica Dixon.
L’exposició ens planteja altres vincles, com el que hi ha entre l’art de Mónica Dixon (Nova Jersey, 1974) i Didier Lourenço (Premià de Mar, 1968-2023), tots dos de firma inconfusible. A les pintures de la primera veiem cases aïllades enmig de grans extensions de camp i sota un cel imponent i no sempre blau del tot. A les del segon, tenim cases molt juntes, allargades, però tan inhabitades com les de Dixon. On és aquí la vida? Dintre de les coses? En la nostra mirada? O simplement no hi és?
En total són quaranta-sis obres figuratives de divuit artistes de totes les edats i estils. La col·lecció Bassat ofereix habitualment l’oportunitat de conèixer creadors vius consolidats i d’altres més joves. El discurs expositiu a les mostres de la Nau Gaudí sempre és estimulant, ric i divers i el nombre d’obres exposades permet fer més d’una volta al recorregut, la qual cosa recomano, perquè les interpretacions que fem de les obres va canviant amb cada mirada i sota la influència de les altres peces.
D’aquesta manera, podem establir ponts entre obres radicalment diferents, com les pintures negres de Perecoll (Mataró, 1948); el torbador Muntatge de Ricard Jordà (Mataró, 1945), que sembla mostrar senyals de vida fossilitzada; o la Façana contínua d’Isidora Villarino (Santiago de Xile, 1986), on veiem una paret esquerdada que comença a ser desbordada per una natura en escala de grisos, potser una nova referència a l’abandonament o al pas del temps. L’exposició es podrà visitar fins al 21 de setembre.
