Tú eres la tarea (Acantilado, amb traducció de Luis Fernando Moreno Claros) és una selecció d’aforismes escrits per Kafka durant la seua estada a Zürau (a la Bohèmia occidental). Aquesta edició, a càrrec de l’especialista Reiner Stach, inclou una breu explicació per a cadascun, així com un pròleg que situa el text en el seu context. Kafka va decidir fer una sèrie d’efusions breus, reflexions encapsulades que no pretenien resoldre res, sinó més aviat obrir la ferida d’allò que sembla consolidat.
No hi ha una moral definitiva en els seus textos, ni un missatge clar que indique un camí a seguir. Ans al contrari: els aforismes kafkians ens porten a una incomoditat permanent, a la sensació que tot és qüestionable. El que Kafka ens ofereix no és un pensament a seguir, sinó un paisatge de dubte absolut, un abisme d’on la ment mai pot sortir il·lesa. L’aforisme no és simplement una manera de condensar pensaments en frases curtes. És, per damunt de tot, un instrument de subversió, una manera de fracturar els grans discursos que omplin les pàgines dels llibres i les boques de les persones.
L’aforisme és la inquietud que esquiva la tranquil·litat de la conclusió definitiva, l’explosió que destrueix la seguretat dels pensaments estructurats. No és l’acumulació de veritats, sinó la destrucció d’il·lusionismes. Així, en el moment de la seua enunciació, l’aforisme només amaga la veritat d’una forma efímera, que en algun moment pot desaparéixer. No té la vocació de posar fi a la incertesa, sinó de mantenir-la viva. Aquest és el seu gran valor.
Aquesta edició no és una guia ni ofereix una explicació exhaustiva. És una invitació a la desorientació. Les explicacions de Stach, sovint, no ens ajuden a entendre el significat profund de cada aforisme, perquè l’aforisme, per definició, no busca ser entès. Busca, simplement, ser. I aquest ser no pot ser capturat ni a través de l’anècdota ni de la interpretació. És un crit a la llibertat, a la incertesa. I, en aquest sentit, l’edició de Stach és una proposta de resistència: resistència a la necessitat d’ordenar i classificar el pensament, resistència a la seguretat de la interpretació simplista, resistència a la voluntat de posar fi a la perplexitat humana.
Així, aquesta sèrie d’aforismes que Kafka escrigué a Zürau ens convida a qüestionar el que sembla evident. A través de dualismes fonamentals com la veritat i la mentida, el bé i el mal, o el món espiritual i sensible, Kafka ens ofereix una eina potent per repensar el present. Us deixe amb l’aforisme que més m’ha impactat: «una gàbia va anar a caçar un ocell.» Em fa recordar el que deia Hegel: és l’amo qui necessita l’esclau; açò és, la classe alta qui depén de l’existència de la classe baixa, la gàbia qui ha de seduir el pardal perquè entre, renuncie a la seua bellesa i no vole mai més.
“No hi ha una moral definitiva en els seus textos, ni un missatge clar que indique un camí a seguir. Ans al contrari: els aforismes kafkians ens porten a una incomoditat permanent, a la sensació que tot és qüestionable”.
Impressionant! Llibre de lectura obligatòria. Gràcies