Reconec que no m’esperava gaire cosa de la sèrie Cien años de soledad, adaptació de la novel·la de García Márquez. Em semblava un repte gairebé impossible traslladar a la pantalla tot el que el text conté, aquesta barreja de realitat i fantasia (el realisme màgic), sense caure en simplificacions o en lectures massa efectistes (o cursis, si se’m permet dir-ho així). Calia ser més o menys fidel a l’obra del Premi Nobel colombià sense renunciar a la seva força, a les sensacions que activa en el lector, a l’enorme poder d’imaginació que orbita al voltant de Macondo, el poble fictici en passen els fets.
Calia també vigilar que l’espectador no es perdés entre l’ampli ventall de personatges, sobretot si s’havien de fer petits sacrificis argumentals. El resultat de tot plegat m’ha sorprès. De fet, la sèrie m’ha fascinat, l’he vista del tot hipnòtica. Cert és que no recordo gaire la meva lectura de la novel·la, però sí que recordo com em va agradar. Ja sabem que no cal buscar graus de fidelitat absoluts amb el text original, que la sèrie és un producte independent, però davant d’una obra tan monumental com Cien años de soledad, sembla difícil no fer-ho.
Tinc la sort, doncs, de no recordar la novel·la per gaudir plenament de la sèrie i que ara m’hagin quedat ganes de tornar-la a llegir. Això és el que passa amb aquesta sèrie, que es fa curta i que obre una porta meravellosa a un món que ens deixa ànims de continuar explorant. I això que a la sèrie hi ha violència, guerres, lluites, corrupció, cors trencats i una mare -Úrsula- que sembla aplegar tots els patiments del món. La manera com estan treballats els personatges és brillant i això és gràcies als guionistes, la direcció i sobretot a la tasca d’actors i actrius.
Tots ho fan bé, però la feina de Marleyda Soto com Úrsula Iguarán i la de Diego Vásquez com José Arcadio Buendía és impressionant. És difícil no sentir empatia per aquesta mare i aquest pare d’una família tan complicada, amb fills en alguns casos venjatius, egoistes, freds i destructius. D’altra banda, l’escenografia està molt ben feta i al llarg dels capítols es va mostrant l’evolució de Macondo, que passa del no-res, de ser selva, a ser un poble amb prosperitat, amb edificis, carrers i serveis. Un poble, al capdavall, que passa de la llibertat i la cooperació a ser víctima dels engranatges del poder central. I quan el poder s’activa, sovint les llibertats reculen.
