Jordi Nopca (Barcelona, 1983) és periodista i escriptor. Combina la seva tasca com a redactor al diari Ara, on coordina el suplement de llibres Ara Llegim, amb el seu altre vessant literari, el de narrador. Ha publicat el llibre de contes Puja a casa (L’Altra Editorial/Libros del Asteroide) i les novel·les El talent (Labreu)¡, La teva ombra (guanyadora del Premi Proa) i El futur és una petita flama (Proa).
Aquesta darrera novel·la és protagonitzada per una sèrie de personatges animals amb actituds i vides humanes. El protagonista és un eriçó a qui la vida li ha canviat de sobte: acaba de ser pare, gestiona com pot el malhumor de la seva parella i a la seva feina li han fet un encàrrec massa tèrbol. Tan tèrbol, de fet, com són els temps que corren, en què la corrupció campa a tot arreu i l’extrema dreta es va consolidant.
La primera pregunta sembla obligada: per què els teus personatges són animals amb actituds i vides humanes?
Suposo que el punt de partida d’aquest llibre té a veure amb la meva intimitat. Durant els últims cinc anys he llegit al meu fill molts contes protagonitzats per animals, i també me n’he hagut d’inventar uns quants. Va arribar un moment en què vaig començar a somiar aquesta mena d’històries: era un indici inequívoc que totes aquelles aventures pensades per a criatures començaven a infiltrar-se en la meva vida adulta.
Llavors la novel·la té molts referents…
Entre aquest element personal i la lectura i relectura de les faules d’Èsquil i La Fontaine i d’alguns contes d’Andersen, els germans Grimm, Perrault i Afanàssiev vaig anar trobant la manera d’explicar la història d’un eriçó informàtic de classe mitjana que viu en parella: el gran canvi de les seves vides és l’arribada de l’eriçonet, el seu fill, que arriben a descriure com un huracà i com un incendi. Ells pensen que ho arrasarà tot. Però de les cendres i la devastació comença una cosa nova, les petites alegries que pot donar la criança.
Un dels temes que vertebren la novel·la és la corrupció, en sentit ampli. Gairebé tots els personatges la tenen molt a prop i caure-hi sembla fàcil. Per ferms que siguin els nostres principis morals, estem realment lliures d’incórrer en alguna mena d’irregularitat?
La vida adulta implica conviure amb mentides. Cal aprendre amb quines d’aquestes mentides podem transigir i contra quines mentides ens hem de rebel·lar. El futur és una petita flama és una novel·la sobre la presa de consciència d’aquestes línies vermelles. Detectar-les i plantar-hi cara no és fàcil, però és necessari. L’eriçó protagonista col·labora sense voler a amagar la corrupció de la directora del museu on treballa. Un cop se n’adona, els dubtes comencen a torturar-lo, no només perquè creu que podrien arribar a inculpar-lo, sinó perquè un company de feina i amic hi està implicat directament.
Creus que està justificat renunciar als propis principis per una finalitat més gran? Penso en el protagonista, quan és temptat amb un complicat canvi de feina.
Quan l’extrema dreta guanya les eleccions presidencials, tempta el protagonista de la novel·la oferint-li una feina millor, i ell l’accepta. Contràriament al que ell pensava, el seu entorn més proper no condemna que col·labori amb l’extrema dreta, sinó que ho celebra. Vivim temps foscos. Molta gent està disposada a prosperar individualment a qualsevol preu, encara que això impliqui vendre’s a un partit polític sense escrúpols.
A la teva novel·la l’extrema dreta vola alt. Creus plausible que l’escenari que presentes en la teva novel·la es faci realitat?
El ressentiment, la decepció amb la classe política i un cert nihilisme irresponsable són tres elements que abunden en el nostre present. Cada vegada són més els països on l’extrema dreta creix, i en alguns ja està manant, sigui en coalició o en solitari. La novel·la defuig situar-se en un lloc concret perquè vol exposar una situació que em preocupa i que, sens dubte, no és exclusiva de la nostra realitat més immediata.
Quin futur li espera a l’ecologisme davant l’auge de l’extrema dreta? Ho pregunto sobretot perquè a la novel·la als personatges ecologistes no els van les coses gaire bé.
L’esperança de la societat que descriu El futur és una petita flama es concentra en una ratolina ecologista adolescent i òrfena. La seva honestedat i contundència convenç molts ciutadans i alhora genera un rebuig poderós entre els seus detractors. Em temo que el fet que als personatge ecologistes no els vagi gaire bé és també un reflex del món on ens trobem.
A la novel·la no falta el sentit de l’humor. A vegades s’utilitza l’humor per treure ferro a les situacions dramàtiques, però d’altres també per intensificar-les. Quin és el teu cas?
L’humor neix de la desesperació. Explicar la història d’El futur és una petita flama sense ironia m’hauria estat impossible, potser perquè sortia d’una temporada molt fosca, marcada per l’angoixa. En comptes d’instal·lar-me en el pessimisme vaig perseguir la manera de convertir el malestar íntim en una tragicomèdia que entrellaça intimitat i política. En alguns passatges, espero que faci riure els lectors.
Un altre dels temes presents són les contradiccions dels personatges i les contradiccions no estan ben vistes per la societat. Cal reivindicar el dret a contradir-se o cal condemnar-ho sempre?
Sense contradiccions ens convertiríem en eslògans tramposos. Seríem mentides amb potes.
També hi ha una mirada a la paternitat. En els darrers anys moltes dones s’han atrevit a desmitificar la maternitat, però no hi ha tants relats escrits per pares, no trobes? Per què?
L’absència de relats sobre la paternitat, siguin desmitificadors o no, potser tingui a veure amb la dificultat que molts homes han tingut per exposar les seves emocions. Durant generacions, els homes hem estat educats per deixar a banda la intimitat i construir relats èpics. En el meu cas he hagut de treballar molt per aprendre a mirar cap endins i explicar què hi trobo. El combat entre èpica i intimitat és potser subtil però central, a la novel·la.
El protagonista se sent una mica desbordat i desubicat després de tenir la criatura. Mira de conciliar vida professional i personal i intenta fer les coses bé amb la seva parella, però no se’n surt del tot.
Al protagonista li toca renunciar a part de la jornada laboral per poder passar més temps amb l’eriçonet. Encara que ho faci de bon grat, no acaba de solucionar els problemes domèstics, que s’agreugen quan l’eriçona, arran d’un ascens a la fàbrica on treballa, torna cada vegada més tard al cau. La novel·la juga, en aquest i altres plantejaments, a capgirar el que és més habitual en el món que coneixem.
Una altra pregunta obligada: hi ha autobiografia a la novel·la?
L’única autobiografia que em permeto és l’arrencada: tenir un fill et canvia la vida. En el meu cas, aquest canvi va anar acompanyat de la transformació en animals de tots els personatges de la novel·la que volia escriure. Aquest gest em va permetre explicar, sense cap mena de censura, els reptes, maldecaps i alegries de criar un eriçonet en un món hostil, perillós i amenaçat, entre altres coses, per l’extrema dreta com pel canvi climàtic.
Edicions del Cocodril torna a aparèixer. És un projecte editorial d’un dels personatges. Aquí, però, el talent dels autors no és la principal via de negoci. Sembla que al sector editorial no hi ha un pam de net…
Edicions del Cocodril era l’editorial que fundava la parella de protagonistes d’El talent, la primera novel·la que vaig publicar i que vaig escriure als 25 anys. Quan vaig començar El futur és una petita flama de seguida em va semblar pertinent recuperar aquella editorial: si a El talent el retrat del món del llibre era ingenu i il·lusionat, aquí és més escèptic i desenganyat. En un passatge, l’editor -una musaranya de tornada de tot- arriba a comentar que és un entorn on abunda més l’enveja que la incompetència. Aquest és el sector on ell prova d’obrir-se camí, i com que sap que no s’hi guanyarà la vida, en una habitació de l’oficina comença a cultivar marihuana amb l’aspiració de vendre-la…
