Cada generació té les seves batalles i aquestes s’aixequen sobre el llegat de les generacions anteriors, sobre les lluites que en el passat s’han lliurat per guanyar uns drets que malauradament no es poden donar per garantits. Per això segurament els personatges de L’herència, un grup de joves homosexuals de Nova York, s’alarmen davant la possibilitat que Trump guanyi les eleccions (les del 2016) a Clinton i esdevingui president dels Estats Units.
La societat ha avançat, però pot tornar enrere. Aquesta és una de les reflexions que trobem a l’obra de Matthew López que es representa al Teatre Lliure amb direcció de Josep Maria Mestres. Els personatges parlen sobre l’actualitat del virus VIH en contrast amb aquella societat nord-americana que en el temps de l’aparició de la sida estigmatitzava els homosexuals. La sida condemnava a la vergonya, la solitud i finalment la mort.
Un d’aquests personatges, Tristan (Ricard Boyle), té VIH, però pot fer una vida normal, no s’ha d’amagar, no ha de tenir por als estigmes. Henry (Abel Folk), un multimilionari, recorda que si existeixen tractaments per al virus és perquè hi ha una indústria farmacèutica -és a dir, el capitalisme que representa Trump- al darrere. És una visió freda de la qüestió, però que obliga l’espectador a donar-li voltes.
Quan comença l’obra, aquests joves són aprenents d’escriptors que pateixen un bloqueig creatiu, fins que apareix Edward Morgan Forster (l’autor de Howards End i Maurice que aquí interpreta Carles Martínez) i els ajuda a construir una història col·lectiva. Aquesta història és la que aquests mateixos personatges van representant. Els protagonistes són, sobretot, Toby (Carlos Cuevas) i Eric (Albert Salazar).
Toby és un escriptor que té la sort de conèixer l’èxit, però ha de lluitar contra una infància desgraciada que no el deixa avançar i que condiciona la seva relació amb el seu entorn. Eric és la seva parella, un bon noi que pateix les conseqüències del turment del Toby i que mira de trobar el seu lloc en una societat de vegades hostil. Per moltes dificultats que Eric troba, la seva generositat no defalleix, com tampoc ho va fer mai la de Walter (parella de Henry), qui va fer de casa seva el lloc on molts gais malalts de sida anaven a morir.
L’herència té una durada de sis hores, es divideix en dues parts (es poden veure les dues en un dia o en jornades diferents). És una història ambiciosa, funciona, però també funcionaria si durés la meitat. De fet, amb menys hores, s’evitarien algunes repeticions innecessàries i alguns diàlegs massa llargs que arriben quan l’obra, realment, ja està resolta. Per exemple, el personatge de Margaret (Teresa Lozano), mare d’un d’aquests malalts que moren a casa del Walter, no aporta gaire cosa a la història, només incideix una vegada més en aspectes ja abordats anteriorment.
És innegable, però, que L’herència -que ha esdevingut ràpidament un fenomen- té moments molt colpidors i d’altres plens d’humor. És una bona obra ben interpretada i dirigida. Entre els actors, cal destacar la feina d’Abel Folk, Carles Martínez, Albert Salazar i Marc Soler (aquest fa un parell de papers importants). Carlos Cuevas potser arrossega massa el seu propi llegat, el d’haver encarnat personatges en el passat que o bé s’assemblen massa o bé són interpretats de manera molt similar.
La figura d’E.M. Forster planeja contínuament per l’obra. De fet, llegim que L’herència s’inspira molt lliurement en Howards End. Em semblen molt més interessants les referències explícites a Maurice, una impressionant novel·la escrita el 1913 i protagonitzada per un jove homosexual. Forster no es va atrevir a publicar-la en vida i aquesta no veuria la llum fins al 1971. D’alguna manera, l’autor s’enfrontarà, a L’herència, a aquesta decisió.
