La novel·la de Kim de l’Horizon (Ostermundigen, Suïssa, 1992) Llibre de sang (Club Editor amb traducció al català de Joan Ferrarrons i De Conatus amb traducció al castellà d’Ibon Zubiaur) té moltes arestes, molts fils dels quals estirar. El principal d’ells és una reflexió entorn del gènere. La persona que protagonitza aquesta obra d’autoficció és no binària, algú que lluita per trencar les cadenes d’aquest binarisme home-dona que imposa la societat.
Des de la seva infància, De l’Horizon passa per diverses etapes que el porten a explorar-se, a autoconèixer-se, fins i tot abocant-se a alguns excessos com el tipus de cites sexuals que té a través de Grindr. Aquesta exploració abraça els seus orígens, el de la seva família i alguns elements simbòlics com l’arbre del jardí de la seva àvia. Aquest arbre, un faig de sang, sembla estar per sobre de les classes socials, de la imposició d’un gènere, fins i tot per sobre dels seus propietaris. A l’arbre ningú li exigeix res.
Kim de l’Horizon.
De l’Horizon és crític fins i tot amb el llenguatge, vol evitar qualsevol cadena, també la d’un discurs narratiu que sigui herència de cap tradició. La seva és una veu pròpia, utilitza formes que desmunten la norma (i que suposen un repte titànic per als traductors, que han fet una feina excel·lent): canvia la llengua quan ho necessita, trenca el relat i usa materials diversos. Això fa de Llibre de sang una lectura exigent. Malauradament, no m’ha semblat tan rellevant com la premissa prometia.
Confesso que Llibre de sang se m’ha fet excessivament feixuc. Més enllà del pes que té aquí la forma narrativa, les idees que conté el llibre es queden en un nivell molt essencial. El gènere, els llaços i l’herència familiars, la classe social són qüestions fonamentals que De l’Horizon aborda, però no aprofundeix del tot en elles (almenys tenint en compte la complexitat dels temes), ni tan sols és generós explicant què provoca la seva relació, no del tot fàcil, amb la seva mare i la seva àvia, qui té un pes destacat en el relat.
De l’Horizon va canviant de fils, però no sempre he tingut clar on em volia portar o quina importància tenia el que m’explicava en la construcció de la seva història. Per aquesta raó, hi ha moments en què la lectura se m’ha fet força insubstancial, potser també perquè la narrativa és tan fragmentada que no em permetia aprofundir en els diversos aspectes, però també perquè percebo certa artificiositat en la seva proposta. La sensació que em queda és que si aquest relat no tingués el suposat estímul de la forma narrativa (que a mi no m’ha convençut), el discurs de la novel·la es queda en un pla molt elemental.
