El criminòleg i professor Marc Balcells (Barcelona, 1979) ha publicat Arqueomàfia (La Campana), un interessantíssim llibre al voltant dels tombaroli, o lladres de tombes italians, que han dedicat la seva vida a excavar tresors del subsol del seu país. La recerca de l’autor també té una faceta etnogràfica i antropològica, explorant la quotidianitat d’un tombarolo i la seva relació, a escala internacional, amb persones poderoses que necessiten troballes arqueològiques per enriquir-se. També amb el sector públic, que busca protegir els seus béns. L’autor ens explica com va arribar a investigar aquest món criminal, quins son els trets més comuns dels tombaroli i quin futur tenen.
Com vas arribar al món del crim?
Vaig ser un nen molt precoç i vaig llegir El nom de la Rosa d’Umberto Eco quan me’l va fer arribar Círculo de Lectores. Se’m va obrir un món! Molt probablement no vaig entendre ni la meitat del que diu, ni de simbologia ni semiòtica, però sí que em va emocionar l’homenatge que feia al Baskerville de Sherlock Holmes. A l’escola ja tenia clar que em volia dedicar a la criminologia!
Però no existia encara com a carrera.
Vaig acabar fent Dret, i especialment Dret Penal. I el fet que m’hi identifica més és que sempre ha tingut un vessant d’antropologia i etnografia que he portat a la meva tasca. Per això, quan era advocat i algú em deia que vindria al meu despatx, jo responia que no, que em desplaçava jo allà on fos. I així vaig conèixer barris com La Mina, on podia veure el dia a dia de la seva població. Això em va donar eines per navegar en diversos entorns, fins que vaig arribar a veure jaciments arqueològics i lladres de tombes.
Pot ser l’art un crim?
Sí, per descomptat! En el món de l’art es poden trobar conductes irregulars i un biaix de classe considerable. A certs curadors de museus acusats de tràfic d’obres d’art no els passa res, però a algú de carrer se l’empresona per molt menys! I en el món també s’hi troben vernissages (se n’ha de dir així!) de modernor paròdica que, tot i no ser crims, sí que poden ser preses de pèl, tinguin o no tinguis estudis en art. L’art és un talent molt capitalitzat, i hi ha gent que mai podrà accedir a poder-s’hi dedicar perquè no té ni els recursos ni els contactes per fer-ho.
Quin mètode has seguit per a escriure el teu nou llibre, Arqueomàfia?
Com que no volia que el llibre fos d’assaig i de títol avorrit, en un primer moment volia que es titulés Per què m’has de creure quan et dic el que et dic. No vaig trigar a veure que era un títol massa bossy. Però tots els que som investigadors i hem fet recerca amb mètode, tenim un compromís ètic amb el lector, sobretot quan aquest no és un lector acadèmic, per justificar que la feina feta és honesta, amb incomptables hores de treball de camp al darrere. Si en el llibre dic que he vist alguna cosa, és perquè l’he vista, sigui amb els lladres de tombes o amb els Carabinieri.
Com què?
Doncs des de detencions policials, a regals arqueològics per part dels lladres de tombes que com a investigador no em podia quedar i vaig haver de consignar. La feina d’aquest llibre sempre ha estat molt a prop de la gent, i he hagut d’assegurar confidencialitat, anonimat… I com que la investigació la feia vinculada a una universitat americana, també hi ha hagut una bona part de burocràtica i legal. L’objectiu sempre ha sigut capturar el món dels tombaroli sense posar-los en risc i que no puguin ser víctimes de venjances internes.
Com has escollit amb qui treballar?
Com que volia mantenir-me al marge d’activitats delictives, primer volia fer-ho amb gent més gran, que ja no fossin personatges actius, de setanta o vuitanta anys. Em van guiar pels jaciments, indicant quines tombes havien descobert cadascú i explicant-me com ho van fer. No hi ha millor manera per aprendre. També és cert que la informació la vaig haver de validar: allà tothom explicava el seu discurs!
Entenc.
La policia deia que tot anava superbé; els arqueòlegs del Ministeri deien que el crim està sota mínims: els tombaroli, que no només no fan res dolent, sinó que a sobre estan recuperant patrimoni… Per tant, i això és importantíssim, si no he validat una peça d’informació, o no l’he inclòs en el llibre, dic explícitament que aquesta informació no s’ha pogut verificar.
Quina diferència hi ha entre la màfia i els tombaroli?
Si entenem màfia com a crim organitzat tradicional italià, no tenen res en comú amb els tombaroli, o com a molt relacions tangencials. Un exemple: en un sector on hi ha jaciments arqueològics i que està controlat per la màfia, els lladres de tombes han de pagar un cànon per poder excavar, però ja està. Al grup criminal tradicional no els interessen les obres i les excavacions.
La premsa a vegades els vincula, però.
Tinc un exemple paradigmàtic al llibre, d’un titular de notícia que diu «Camorra: descobert tràfic de patrimoni arqueològic.» Aquest és el titular, però en el cos de la notícia no es parla de Camorra. Vaig discutir el cas amb el Ministeri i la policia i tothom em responia el mateix: Camorra? De tots els grups criminals, són els més bàsics!
Vaja.
Drogues i armes, exhibició amb motos i fotent trets… No s’amaguen del que fan. I els altres grups organitzats, dels que treballen més sotovoce, tampoc hi estan interessats. Per poder treballar en l’art, se n’ha d’aprendre, i fer-ho no entra dins les seves prioritats. Ja guanyen prou amb la resta!
Han canviat els tombaroli amb els anys?
Sí! Als 70 i 80 i fins a molt al principi dels 2000, hi havia La Gran Razia, on un lladre de tombes podia ser-ho a temps complet i estar treballant tot el dia. Hi havia tanta demanda d’obres, que de les esferes superiors es demanava contínuament un flux d’antiguitats. Això va cridar l’atenció dels Carabinieri i de la comunitat internacional i van acabar caient. En aquella època el lladre de tombes parlava amb un intermediari, que connectava el lladre amb un marxant, generalment local. Aquest tenia contactes amb marxants internacionals i es feia feina per blanquejar la peça, que era il·lícita, i d’aquí s’enviava cap als compradors.
Però el negoci no va morir.
En absolut. El que van veure els joves que arriscaven la seva vida entrant en tombes és que s’enduien una part molt petita del pastís i que un marxant d’art, venent una obra a un museu, guanyava una quantitat desorbitada. I el que van decidir és abolir la figura de l’intermediari.
Com són els tombaroli contemporanis?
A diferència del que passava abans, els lladres actuals no es dediquen a temps complet a obrir tombes. Tenen bandes molt fluides, amb alta rotació de membres, i el que troben ja s’ho queden, per a vendre-ho a la clientela local, sigui perquè paguen bé o perquè els poden dirigir a bons compradors, o fan venda directa per internet.
Qualsevol marketplace?
Sí! Tots aquests webs s’omplen la boca dient que tot el seu trànsit és legal… Tururut! Amb el tema antiguitats diuen que ho fan, però no ho controlen. I els tombaroli més joves han trobat el seu propi mercat sense necessitat de passar per intermediaris. Conseqüència? El Ministeri diu que tot està anant millor perquè es fan menys detencions. Jo no dubto que Itàlia tingui la millor policia cultural a escala mundial, però el comerç continua existint, i ara molt més amagat.
Com vas arribar a investigar els tombaroli italians?
Va arribar de manera molt natural. Vaig fer a Itàlia el màster contra delictes del patrimoni cultural on, per una banda, vaig poder accedir amb molta facilitat a arqueòlegs, Carabinieri… Per l’altra, vaig detectar un biaix molt important en la literatura, on es parlava més del món de la demanda i dels marxants, que no pas dels treballadors rasos. No vaig trobar res de literatura al respecte, i em va semblar, però, la figura més interessant. Llegint un article d’una col·lega que deia que és impossible entrevistar tombaroli, vaig dubtar que fos així. Allà vaig veure clar que volia investigar aquest tema.
No vas tenir sensació de perill?
No gaire, només recordo una ocasió en què la situació es va desarticular molt de pressa.
Què motiva als tombarelli més enllà dels diners?
No n’hi ha cap que no tingui un ítem que els faci especial il·lusió haver trobat. Això fa que els joves estiguin tots esperant la gran descoberta! Hi ha un element antropològic molt bonic: ells viuen en terra de llegendes i tresors, i saben que tard o d’hora trobaran alguna cosa. I els ja més experimentats poden donar ordres com si fossin capatassos d’una excavació, perquè tenen els coneixements amateurs que els permeten apreciar una peça. Alguns fins i tot han demanat premis simbòlics de l’Estat per haver trobat determinades coses! Per exemple, Pietro Casasanta per haver trobat la tríada capitolina.
Senten que el que fan és legítim.
Alguns fins i tot diuen que estan ajudant a recuperar patrimoni dels seus propis avantpassats i que les obres els pertanyen. Això és mentida i la legislació italiana ho deixa ben clar. Mussolini ja va veure que hi havia un espoli de patrimoni i va introduir a la llei que tot el que hi ha al substrat italià és patrimoni de l’Estat, i no podia permetre que li estiguessin robant les antiguitats davant dels morros. Això no fa canviar els tombaroli, molts es consideren arqueòlegs i volen participar en jornades d’arqueologia, i evidentment s’enfaden quan els fan callar!
No sembla un discurs gaire coherent.
Els cau tot el discurs per terra quan veus que estan venent grans troballes a l’estranger, com el cas sonat del Crater d’Eufroni al Met de Nova York.
Parlem del Crater d’Eufroni.
En criminologia hi ha un corrent crític que diu que la delinqüència és només per als pobres, i que no es veurà mai caure el marxant. Al llibre explico aquesta història paradigmàtica, la del Crater d’Eufroni, i el seu marxant. Les capes superiors estan blindades per diners, advocats, institucions i pel fet que és una xarxa transnacional. Però bé, un tombarolo em va dir que la seva delinqüència era d’aigua amb perfum a roses! Em preguntaven si jo preferiria que anessin per allà matant gent, venent armes o violant, i jo responia que només era un acadèmic.
Com pot acabar la història dels tombaroli?
Emperadors, Mussolini… ningú ha sigut capaç d’aturar-los. El més probable és que qui els faci desaparèixer siguin ells mateixos. Una de les grans troballes del llibre és que, per primera vegada en segles, els fills ja no segueixen als pares en l’ofici familiar. ¿Dius que hem d’anar dissabte nit a excavar? Sí, home! I en tot cas, faran més diners venent droga a la discoteca. A més, cada vegada les excavacions han de ser més profundes, perquè els estrats més propers a la superfície ja han estat buidats. Amb cada metre, el risc es multiplica, i les generacions joves diuen que res de res!
D’on treuen la mà d’obra?
De la immigració i els treballadors del camp. Un cop acaben de recollir la fruita, els fan anar a l’excavació. Així, els tombaroli poden pagar sous irrisoris i els que estan més oprimits per la societat acaben pagant els deutes dels que hi ha per damunt.
Què esperes del teu llibre?
Que entretingui, i ens faci recordar que mentre estem fent un cafè, pot haver a Itàlia un venedor de cotxes que, de nit, se’n va a excavar obres que no veurem mai.
