La polèmica proposta de Katharina Wagner ha arribat al Liceu després del retard causat per la pandèmia, i malgrat el temps addicional per elaborar un bon concepte, la producció no és més que un conjunt de despropòsits. Afortunadament, aquest va ser rebutjat per la platea un cop acabada la nit d’estrena, amb sonora esbroncada. I és natural: la història de Lohengrin acaba resultant ridÃcula, amb figures infantilitzades i d’actituds incomprensibles que se suïciden o es peguen de manera gratuïta i no contribueixen a generar cap imatge.
La Wagner només aconsegueix que la gent que estigui mirant el despropòsit vulgui només centrar-se en la música, que per molt excessiva i ampul·losa que és, és l’únic element que té sentit en aquesta producció. Hi ha elements que funcionen: l’escenografia de Marc Löhrer és fantà stica, i juntament amb la il·luminació de Peter Younes arriben a conjurar la mà gia que es podria haver arribat a sentir a Bayreuth en plena onada romà ntica. La seva feina no pot competir, però, amb el nyap de les habitacions blanques penjades del sostre que tenen l’elegà ncia d’un dibuix en un tovalló de McDonalds.
La direcció d’intèrprets és també lamentable, entre el tòpic i l’slapstick sense que cap de les dues tècniques arribin a ser res més que ombres sense contingut. La Wagner és incapaç de construir discurs i el dramaturg Daniel Weber cava la tomba encara més fonda i prescindeix de dissenyar personatges, de crear narrativa. Només entenen el nivell més bà sic d’expressió teatral, i no només exhibeixen la seva incultura, sinó que a sobre pretenen que se’ls agraeixi la feina que fan.
El vestuari de Thomas Kaiser és convincent (quina llà stima que es perdi en aquesta muntanya de beneiteria!). La que és possiblement una de les últimes interpretacions de Wagner de Josep Pons al Liceu passa sense pena ni glòria. Per una banda, s’hi poden trobar algunes harmonies elegants; per l’altra, ritmes quadriculats, amb fortes d’impacte i també errors de caracterització, sigui per ineficà cia puntual dels intèrprets o per carència del mateix director.
Al final del segon acte, per exemple, unes cordes à cides van fer amarga el que pretenia ser una ofrena musical nupcial elevada. En un altre instant, el vent metall va tapar l’arpa. Tot fa pensar que una major atenció al detall faria que l’experiència fos més comprensible. Llums i ombres també al repartiment, començant per un Klaus Florian Vogt com a Lohengrin que, amb cinquanta-cinc anys, ja presenta alguns problemes per sostenir la lÃnia vocal i caracteritzar les diferents facetes del personatge.
Encara és capaç de saltar entre piani de cançó de bressol i fortes de tenor heroic i amb prestà ncia, però en escenes com «In fernem Land» se’l veu a vegades massa exposat i sense capacitat de transportar la música a la terra llegendà ria de Montsalvat.  L’Elsa von Brabant de la noruega Elisabeth Teige va començar amb notes calants, però a mesura que s’escalfava la veu va treure una veu amb personalitat, vibrato reconeixible i suficient volum i intuïció dramà tica.
Menys interessant la veu de l’atractiu Günther Groissböck, d’exageracions i amaneraments damunt de l’escenari, i d’escassa interpretació vocal. Substitueix l’expressió musical per un ús rotund de consonants i cant sense pianos. Bastant insuficient el Friedrich d’Ólafur Sigurdarson, sense cap virtut en la seva à ria del segon acte. En altres breus seccions va treure capacitat d’expressió i veu, però mai va realitzar una escena satisfactòria d’inici a final.
L’Ortrud de Miina-Liisa Värelä va ser maltractada per la direcció escènica, atorgant-li la capacitat pel mal d’una comedianta de Saturday Night Live i transformant-la a vegades en una Carmen de fira de poble. La veu és digna, exhibint tota l’extensió i el volum a voltes, com el final del tercer acte, sent menys convincent en l’apartat expressiu. Per acabar, bona feina del cor, tot i que la posada en escena els boicotejava de nou en certes ocasions.
Res a veure, però, amb la ridÃcula proposta de Castelluci de fa unes setmanes. És una llà stima que tenint els recursos i la tradició, hagi de venir una Wagner a arruïnar una obra que feia més d’una dècada que no sentÃem. El nepotisme com a carrera laboral, i després es pregunten per què Bayreuth ja no és el temple que era.
