Vicenç Ambrós i Besa (Berga, 1982) és llicenciat en Dret i treballa a l’administració pública, però la seva passió i dedicació a l’escriptura l’acompanya des de sempre. Ha publicat llibres de poesia i narrativa breu, i en el camp de la novel·lística cal destacar Mort al paradís (Premi de Novel·la Joescric.com), Des de la mort amb amor (XV Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar), i Acta Martyrum (Premi Literari Sebastià Juan Arbó). Més recentment guanya el Premi Rafael Comenge Dalmau de Narrativa en Valencià amb l’obra Vides tranquil·les (Reclam Editorial) una novel·la ambientada en un petit celler familiar on tres germans viuran una joventut convulsa que hauran de rememorar anys després.
Vides tranquil·les és una novel·la curta, poc més de 120 pàgines, que en realitat ens parla de vides prou agitades.
Ben cert. Suposo que la intensitat de la vida no es mesura amb extensió, sinó amb experiència. En tot cas, les vides dels personatges d’aquesta novel·la han estat tranquil·les durant força anys, gairebé mig segle, arran d’un fet que ara, de sobte, emergeix de nou en el record d’aquesta gent. En el fons, la tranquil·litat ha estat més aparent que real.
Sí, perquè la novel·la s’inicia el 2022, però la història parteix del 1978. Què podries explicar als lectors sobre els esdeveniments que tenen lloc en aquell any?
No crec que faci cap espòiler si dic que la història comença amb un retrobament que fa aflorar un misteri, el de la desaparició d’Antoni Soldevila, el gran de tres germans. Aquest xicot, un jove de vint anys, es va fer fonedís després d’una cruenta picabaralla en què va rebre quasi tota la família. Quaranta-cinc anys després, apareix un testimoni d’aquells dies foscos, algú que ho va passar molt malament i que guarda un silenci molt dolorós.
Per tant, dels tres germans, Antoni, Umbert i Anna, només en quedaran dos al capdavant del celler familiar al voltant del qual gira la trama, i malgrat les desavinences, sembla que se’n surten.
Sí, se’n surten, però cadascun pel seu costat. Els dos germans acorden amb els pares una distribució equitativa de l’herència, de manera que cadascú s’estableix pel seu compte. Al final, aquesta estratègia és la que els funciona, perquè tenen caràcters molt forts i s’adonen que no podrien tirar endavant cap projecte comú.
Entenc.
D’aquesta manera, per separat, mantenen una bona sintonia. Amb els anys, la treva pactada s’acaba convertint en una saludable bona entesa. Això sí, sempre mantenint les distàncies.
Arribem, doncs, al 2022, i és quan ens adonem que el passat sempre torna.
Potser no sempre torna, però el cas és que sempre pot tornar. I sí, en efecte, aquesta era la meva intenció: posar en relleu que el passat és una manera d’entendre algunes coses del present. Per aquest motiu, sovint no disposem de tota la informació per comprendre-ho tot i, per tant, és prudent reflexionar abans de sentenciar sobre alguna cosa o algú.
Malgrat la importància dels dos anys esmentats, la narració avança cronològicament dins el 2022 i, quan cal aclarir el passat, se’ns ofereix la informació necessària. Per què has triat aquesta tècnica de l’evocació o flashback?
Realment, és una tècnica que m’apassiona molt. Em fascina quan jo mateix reflexiono i veig que soc capaç d’explicar, fil per randa, tot el que va passar en una data concreta que, pel que fos, m’hagués marcat per sempre. Per contra, altres esdeveniments posteriors s’han dissolt en l’oblit d’una manera gairebé absoluta, motiu pel qual només en recordo petits extractes quan miro fotografies o algú me’n parla. Traslladar aquestes percepcions en un text literari em sembla tot un repte. No és la primera vegada que ho faig i, per descomptat, no serà l’última.
Tot, o gran part, del que hem estat comentant fins ara té lloc en uns magnífics paratges a les faldes del massís del Garraf, però hi ha una altra ubicació important: el Bages.
De fet, la intenció era centrar la novel·la en el Pla de Bages, una de les denominacions d’origen vitivinícoles més petites de Catalunya, però amb una llarga història al darrere. He tingut la sort de conèixer el Pla de Bages gràcies al projecte Biblioteques amb DO, en el qual hi he pogut participar gràcies al Taller d’Escriptura Creativa de la Biblioteca d’Avinyó.
Continua, si us plau.
D’altra banda, de seguida em vaig adonar que la història havia de transcórrer en dos indrets separats, vitivinícoles encara que amb petites diferències. Després de donar-hi unes quantes voltes, vaig escollir el Penedès com a segon entorn de la novel·la. En aquest cas, la coneixença d’aquestes contrades em ve per motius familiars.
A Vides tranquil·les se’m fa difícil assenyalar un sol personatge com a protagonista. L’Umbert, entre d’altres, té un paper important, però em pregunto si el protagonista no seria l’Antoni, el germà desaparegut.
Sens dubte, el personatge absent acaba essent el més present al llarg de la novel·la. Però jo tampoc no crec que hi hagi un protagonista clar. Més aviat, hi ha petits grups de personatges que tenen vincles diferents amb els fets que van propiciar la desaparició de l’Antoni el 1978. En aquest sentit, hi ha els germans Soldevila, per una banda, els temporers, per l’altra, i els personatges que ignoren els fets en qüestió, però que, d’alguna manera, n’han patit o en patiran les conseqüències.
És una novel·la que ens parla de la família i de com aquest nucli pot ser un niu de problemes i conflictes?
Sí, però no crec que el resultat de Vides tranquil·les es focalitzi en una imatge de la família com a niu de problemes o maldecaps.
Com definiries els conflictes que hi trobem?
Els conflictes afloren perquè els personatges conviuen i, com sol passar, alguns caràcters són més durs o agressius que d’altres. No obstant això, els personatges també forgen complicitats. Aquest fet tan humà possibilita que, malgrat les lluites fratricides, les enveges i les desconfiances, la família no es desintegri del tot.
I entre el concepte de memòria i el de secret, quin seria més essencial dins la narració?
Aquesta pregunta no te la sé respondre. En part, perquè un secret sol quedar indissolublement incrustat a la memòria d’algú, de manera que només l’acaba recordant qui el coneix o l’ha viscut. Per tant, els dos conceptes –secret i memòria– van de bracet en les nostres vides, i també en les vides d’aquests personatges.
Tots tenen secrets?
Cadascun d’ells evoca records íntims, i algunes d’aquestes vivències mai no seran conegudes per ningú més. Com ha de ser, penso jo, perquè forma part de la naturalesa humana retenir petits misteris, alguns d’ells tan irrellevants per a la resta del món com inconfessables per a qui els guarda gelosament.
Per l’espai físic on té lloc el desenvolupament de la novel·la i per les diverses descripcions que hi trobem, podríem adscriure Vides tranquil·les dins la nostra cultura literària vitivinícola?
El context vitivinícola és el marc dintre del qual tenen lloc els esdeveniments. Tanmateix, aquesta ambientació tampoc no és la clau de volta de la història. Simplement, els esdeveniments transcorren en aquest entorn perquè és l’espai on viuen els personatges.
Però la cultura vitivinícola té importància, dins la narració.
Sí, perquè d’altra banda hi ha un determinat mètode de conreu de la vinya que es convertirà en un element rellevant en aquesta història. Ara bé, en el fons, no he pretès que Vides tranquil·les es concebi com una novel·la monogràfica al voltant de la viticultura. En tot cas, sí que es pot adscriure en el món de la cultura literària relacionada amb la vinya i el vi, ja que les referències vitivinícoles són molt evidents des del primer moment.
He llegit el llibre, és una història que pot ser real, d’quelles que semblen tretes de la realitat, amb noms i cognoms, llocs, fets, trobo que és una bona lectura que transportar al lector i el fa sentir-se protagonista. Gràcies Vicenç