L’Albert Arribas maximalista ha tornat, aquesta vegada a la Fundació Brossa, de la mà d’un text que respira segle XX per totes bandes, i que encaixa perfectament amb els nombrosos talents del director: Opereta Imaginària, de Valère Novarina. Aquesta és una obra que beu del surrealisme d’Apollinaire i Picabia, que aparentment no explica cap història concreta però que ofereix discursos, escenes, relacions entre personatges que hi són, i alhora no.
Novarina va assistir a l’estrena, en una vetllada que va exsudar art en cada paraula, ganyota i disfressa, a cada broma i provocació que permet el llenguatge carnal i absurd que farceix la peça. Arribas és el director que millor representa les preocupacions de la seva generació, unint precisió pel control narratiu i riquesa i diversitat expressives. Aquesta Opereta Imaginària té més de cabaret que d’Offenbach, més de Barcelona que de París, amb números musicals plens d’ironia i àcid, amb la cantant Griselda Ramon com a representant espiritual del Molino del Paral·lel, però perfectament transformada en personatge Arribas i en leitmotiv de l’espectacle.
Ara bé, la marca Arribas sempre hi és: jocs de paraules, mots impossibles, dicció impecable, recitats plens d’una emoció que contrasta sovint amb el text i que, per aquest mateix fet, va més enllà del que s’hagués pogut hom imaginar simplement llegint-ho. Teatre destil·lat i gens imaginari que traspua incandescència i pàncrees. Impossible entendre la proposta sense el reguitzell d’artistes recurrents de Centaure Produccions: Mònica Almirall, i la certesa de que allò que diu, no és només el que sembla (impagable el seu duet metateatral barroc amb Antònia Jaume).
També Màrcia Cisteró i el convenciment que allò que mira, és transcendental (focus, rostres… els seus ulls ho fixen tot a la realitat); Antònia Jaume i la subtilesa d’estar i ser, sempre, expandint-se en un sol lloc (fins i tot quan, buscant pretendent per casar-s’hi, queda de peu i muda); i Oriol Genís, del monòleg a la dansa, sempre amb el bisturí a la boca i sense donar indicis mai de perdre energia.
Cada segon damunt l’escenari és una possibilitat per dir, fer i, fins i tot, perdre el temps, especialment quan es fa tan bé com amb aquesta Opereta Imaginària. Quan un dels personatge explica la seva novel·la, les mirades iròniques i esgotades de la resta d’intèrprets ens recordaren que res té sentit; això sí, la història és plena de repeticions fonètiques, cites a la quotidianitat del teatre, referències a la història de la humanitat, atacs d’ansietat i tos. I, amorosint-ho tot, les inacabables rialles del públic.
A més d’un equip insuperable, el vestuari de Manuel Mateos, amb qui Arribas ja ha treballat anteriorment, per exemple a Verbagàlia, és d’altíssima qualitat: looks impossibles, meravellosament ben conjuntats i que funcionen també a la perfecció en el conjunt. En aquesta ocasió, apuntant potser més als ballets russos de Diaghilev que a la terra catalana, amb un esperit europeista fascinant. També eficaç i precisa la il·luminació de Marc Salicrú, amb el mataroní lluint riquesa de colors, atmosferes i recursos tècnics per a donar presència a l’espai despullat de la Brossa.
El treball musical de Lucas Ariel Vallejos aporta l’essència cabaretera que es busca, així com Roosevelt Jimenez hi aporta la sensualitat espectral d’una drag queen en permanent evolució, que comença l’espectacle empolsant-se la cara a cops i acaba ascendint per la tribuna de la sala, com un fènix que ha perdut la paciència i només permet, un cop acabada la imaginació, morir d’art i nocturnitat.
No és, però, un únic espectacle aquesta Opereta: el primer terç mostra l’Arribas de text, el segon el més narratiu, el tercer el més fraudulent i metateatral. El millor de tot plegat és que és perfectament capaç d’unir i fer-nos transitar per tot això, i molt més, i que el temps s’esfumi quan hom s’enfronta a la fantasia de la imaginació. Però que no pateixi l’audiència, que al final de tot sempre quedaran els aplaudiments i l’admiració.
