Anton Txékhov

  • les tres germanes

    Les ‘tres germanes’ de Txékhov i la bombolla que les atrapa

    Julio Manrique dirigeix al Lliure una versió actualitzada d'aquest clàssic on diversos personatges somien una vida que no tenen.
  • L’actor Francesc Orella protagonitza l’obra.

    ‘L’últim acte’, el declivi d’un actor al Teatre Goya

    Carles Alfaro dirigeix un fluix muntatge basat en textos d’Anton Txèkhov i protagonitzat per un gran Francesc Orella.
  • La vida grisa de tres germanes

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Quan les obres de teatre esdevenen clàssics indiscutibles acostumen a generar noves lectures i interpretacions basades en l’original. En aquest cas l’autora alemanya Rebekka Kricheldorf,, encara poc coneguda i poc representada a casa nostra, fa una lectura molt personal de Les tres germanes de Txékhov, tot i que els paral·lelismes són evidents. De fet l’obra segueix l’esquema de l’original tot i que aquí les germanes tenen vint anys més ja que alguna cosa ha canviat i les dones de trenta anys, avui, encara són joves. Les germanes de Kricheldorf van tenir uns pares.
  • chejov anton

    La dura vida de Txékhov

    'La vida de Txèkhov', d'Irene Nemirovsky, és molt més que una biografia i ens obre moltes finestres a l'entorn de l'escriptor rus.
  • Què va ser d’aquell teatre?

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal «No m’animo a descriure els espectacles en els quals es representaven les peces txekhovianes, perquè resultaria completament impossible. La seva delícia rau en allò que no pot transmetre’s amb paraules, en el que resta ocult darrere, en les pauses, en les mirades dels actors, en la irradiació dels seus sentiments interiors. Fins i tot, les coses inanimades prenien vida sobre l’escena. Tot naixia en la intuïció creadora i el sentiment artístic.» En aquests termes s’expressava Konstantín Stanislavski a La meva vida en l’art a propòsit de La gavina de Txèkhov. Les seves paraules.
  • Un quadre que es desdibuixa massa lentament

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Es titula El cuadro o el principio del fin i arriba com una reinvenció de Las tres hermanas de Txékhov, però la versió d’Àlex Mañas recorda més aviat unas Meninas de Velázquez moderna i desesperada. Sobre l’escenari del Versus, quan entren els espectadors, es pot veure una noia llegint un llibre i parlant sola. El públic busca la seva cadira, es treu les jaquetes i, mentre, es va fent una idea del que es trobarà. I el que es trobarà és la narració de tres històries lligades que formen part d’un mateix quadre,.