Les ‘tres germanes’ de Txékhov i la bombolla que les atrapa

Julio Manrique dirigeix al Lliure una versió actualitzada d'aquest clàssic on diversos personatges somien una vida que no tenen
les tres germanes

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Anar a veure Txékhov al teatre sempre és un gran estímul, sobretot si és una de les seves obres més conegudes, com Les tres germanes, que dirigeix Julio Manrique al Teatre Lliure. Només seure a la butaca, el públic ja es veurà intrigat pel muntatge que té davant els seus ulls: una gran peixera de vindre dintre de la qual té lloc la vetlla d’un difunt. Bé, no és exactament una peixera, és clar, però l’escenari està totalment tancat per aquestes parets transparents que donen una sensació de recolliment i, de pas, eviten que cap virus pugi a l’escenari (poca broma, vivim un temps en què tot pot tenir un valor simbòlic i la cultura ara mateix sobreviu amb la tensió entre necessitar el seu públic i haver de mantenir-lo a certa distància). Tenint en compte que els personatges d’aquesta obra se senten atrapats en unes vides que no els encisa gaire, les parets de vidres són també una mena de frontera, una bombolla -com explica Manrique- que no permet que qui hi ha a dintre se’n pugui escapar, i això és especialment rellevant si tenim en compte que aquestes tres germanes somien anar a Moscou, somien trencar aquest vidre que les separa del seu desig vital.

La pregunta que recorre tota l’obra és per què la vida que projectem per a nosaltres és tan diferent de la que tenim, o perquè no tenim la vida que somiem realment. Vivim en una permanent insatisfacció? ¿Algun dia podrem dir que hem aconseguit la felicitat i que no necessitem res més per sentir-nos satisfets? Sovint, les persones ens tanquem en aquesta mena de pensaments, ens sentim perduts en el laberint de les nostres angoixes, en la nostra bombolla, i no hi veiem la sortida, justament com els hi passa a aquests personatges. ¿No és significatiu que l’obra comenci amb un taüt que, aquest sí, podrà sortir de la peixera de vidre? Mentre el públic va seient a les seves cadires, abans fins i tot que comenci pròpiament l’espectacle, els actors es van donant el condol en aquesta sala de vetlla. Després tot canvia: passem a un sopar familiar, feliç, la celebració del divuitè aniversari de la petita d’aquestes tres germanes, Irina. No sembla que res hagi d’anar malament, però aquests personatges s’aniran desdibuixant a poc a poc, seran víctimes de les seves angoixes.

Marc Artigau, Cristina Genebat (que interpreta el paper d’Olga) i Julio Manrique han estat els encarregats de fer l’adaptació del clàssic de Txékhov tot apostant per una versió més actual, en la qual el públic es pugui veure reflectit, però sense renunciar a l’essència del text original. Les germanes segueixen desitjant viatjar a Moscou com una manera d’escapar del tedi de l’ambient rural en el qual viuen –en el programa de mà, Manrique explica que no volia renunciar a aquest simbolisme, tot i que els personatges no estan exactament en un ambient rural en aquest cas-, però jo crec que, tenint en compte que aquesta és una versió més contemporània i propera a nosaltres, potser hauria estat més interessant que aquest simbolisme de Moscou fos també més proper, i en lloc d’aquesta ciutat, s’hagués pensat en una altra meta. Personalment, també m’hauria engrescat més que el desencís que pateixen gairebé tots els personatges no fos tan explícit, que no ens donessin tan mastegat, a través dels seus diàlegs, el drama vital que senten i ens haguessin deixat una mica més de marge als espectadors per imaginar-nos-ho.

De fet, crec que el petit hàndicap d’aquesta versió és que tot és una mica massa explícit, fins i tot els missatges motivacionals que llegim a sobre d’unes fotografies en blanc i negre dels personatges amb música de fons. És un recurs que busca la nostra empatia, la nostra complicitat emocional, però que hagués funcionat millor si ens ho haguéssim trobat d’una manera menys òbvia. Soc dels que pensen que en el teatre allò que es dona a entendre és més efectiu que allò que s’hi exposa sense misteri. Almenys pot crear més tensió dramàtica. Així i tot, l’obra –que va creixent a mesura que s’apropa al desenllaç- és plena de bones idees i de grans interpretacions, i és d’agrair que els dramaturgs i els directors s’enfrontin als clàssics amb respecte però sense cap por a innovar i proposar-ne lectures noves.

Categories
DramaESCENA
Un comentari
  • Sílvia Romero
    16 desembre 2020 at
    Deixa una resposta

    Revisitar Txékhov sempre és un plaer. I de la mà de Julio Manrique encara més.

    Gràcies per l’article.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES