La vida grisa de tres germanes

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Quan les obres de teatre esdevenen clàssics indiscutibles acostumen a generar noves lectures i interpretacions basades en l’original. En aquest cas l’autora alemanya Rebekka Kricheldorf,, encara poc coneguda i poc representada a casa nostra, fa una lectura molt personal de Les tres germanes de Txékhov, tot i que els paral·lelismes són evidents. De fet l’obra segueix l’esquema de l’original tot i que aquí les germanes tenen vint anys més ja que alguna cosa ha canviat i les dones de trenta anys, avui, encara són joves.

Les germanes de Kricheldorf van tenir uns pares intel·lectuals, ambiciosos, elitistes i relativament ben situats que van morir en un accident i els van deixar la casa i diners pers sobreviure, però els diners es fan fonedissos amb els anys. També els van deixar els noms, a causa de les seves dèries literàries, una mena de predestinació indefugible. Aquests pares que els feien llegir, ja de petites, llibres profunds en lloc de contes infantils i dels quals, encara que siguin morts, no semblen haver-se pogut acabar d’emancipar. Tan sols, com en l’obra original, Olga, la gran, té ofici i benefici, és mestra, una feina que sovint s’idealitza però que en la realitat pot resultar mediocre o decebedora.

El personatge que s’allunya més de l’original és aquest Irina, interpretada de forma excel·lent per una Rosa Boladeras que frega l’histrionisme tot i que en aquest cas l’histrionisme està ben justificat pel context. La germana gran és mestra, com en l’original, i acabarà, és clar, per acceptar la direcció de l’escola i Masha continua sent una malcasada avorrida i infidel però aquesta Irina ha perdut tota la poesia original. Potser sigui que avui corren mals temps per l’esperança i la poesia però no s’acaba d’entendre la seva inactivitat i la seva galvana, en un present en el qual la dona sembla tenir més sortides que no pas durant el segle XIX.

L’obra ironitza sobre tòpics acceptats i encara idealitzats avui, com ara la maternitat, l’amor o l’educació. No hi ha ni tan sols un Moscú enyorat i mític, no hi ha res més enllà d’aquesta casa gran i decadent, de fet el títol original de l’obra és Villa Dolorosa. Durant tres anys Irina intentarà celebrar el seu aniversari, fins arribar als quaranta anys, però l’humor dels inicis es tornarà amargant en repetir-se, com aquests regals que li lliuren, ben embolcallats. Així mateix el jardí va experimentant canvis diversos i la cunyada anirà apoderant-se de tot però, al capdavall, sembla ser l’única persona que entoma la vida d’una forma pràctica i realista, malgrat que ens provoqui rebuig.

Aquesta relectura teatral de Txékhov és molt interessant tot i que no ens fa pas oblidar el pes específic de l’obra en la qual s’inspira, és clar. Tot el conjunt es beneficia d’una molt bona direcció i d’un conjunt d’actors i actrius magnífic que gira al volt del pa de paller del personatge interpretat per Boladeras però sense que ningú no perdi protagonisme car ens trobem, de fet, davant d’una obra coral. La melangia de Txékhov esdevé aquí, gairebé, esperpent. El món real continua fora d’aquesta casa que precisa de reformes intenses i la qual intuïm que té els dies comptats. Però probablement el món exterior sigui també mediocre, decebedor, fràgil i estantís i per això val més no fer res que no pas intentar canviar-lo. La família continua sent una font d’inspiració, de conflictes, de relacions intenses, un microcosmos o un mirall estrafet de la realitat. Una proposta molt interessant doncs, a tenir en compte, tant per les virtuts de les interpretacions i la direcció com per gaudir de l’oportunitat de conèixer, ni que sigui una mica, l’obra de Kricheldorf.

_______

Els tres aniversaris / Teatre La Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Text de Rebekka Kricheldorf / Traducció al català de Joan Negrié / Direcció de Jordi Prat i Coll / Fins l’11 de juny de 2017 / 22 euros / www.lavillarroel.cat