Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La vida de Txèkhov, escrita per Irene Nemirovsky, és va publicar per primera vegada uns anys després de la mort de l’escriptora, el 1946. En castellà es pot trobar a Gatopardo Ediciones (amb traducció de Teresa Clavel) i en català a L’Avenç (amb traducció de Margarida Casacuberta). Txèkhov és un personatge que ens continua fascinant, a través d’alguns dels seus contes i de les seves obres de teatre més emblemàtiques. La proximitat espiritual de l’autora amb l’escriptor rus es manifesta en aquest llibre, relativament breu, on ens acostem al Txèkhov més autèntic, amb els seus patiments i les seves esperances. Txèkhov va tenir una infantesa miserable, difícil. El seu pare, fill d’un serf, era violent, gasiu i estrany. La seva evolució vital trenca tots els tòpics educatius a l’entorn del pes d’una situació com la seva en les primeres etapes de la vida. Va arribar a ser metge i va aconseguir mantenir tota la seva família, a més a més de trobar en l’escriptura una sortida positiva a les seves angoixes. Va ser un home molt treballador, obstinat, valent. La fama li va arribar aviat però també li va arribar aviat la malaltia que acabaria amb la seva vida, la tuberculosi.
Nemirovsky ha estat una escriptora que hem redescobert en aquests darrers anys, al menys a fons, tot i que d’El ball hi ha fins i tot una versió en pel·lícula, de l’any 1931, interpretada per una molt jove Danielle Darrieux, mite vivent i incombustible del cinema francès que aquest maig farà cent anys. Dues vides intenses, malmeses més o menys a la mateixa edat, i difícils de comparar, més enllà dels orígens eslaus de tots dos. Nemirovsky no va comptar amb l’afecte maternal de petita, no va tenir necessitats materials, més aviat al contrari, va néixer entre les elits i va rebre una educació intensa i acurada. Però la vida és estranya i va topar de front amb aquell horror que sacsejaria el continent i que avui ens sembla inexplicable, per moltes explicacions que hi vulguem trobar. Per desgràcia no estem mai prou vacunats en contra de la tragèdia, l’absurd i la violència generalitzada.
Com Zweig, Nemirovsky era jueva reticent, més aviat refusava el tema i en feia brometa però el tema la va encalçar i eliminar i no pas a Alemanya sinó en aquesta França sovint tan contradictòria i que havia conegut ja misèries antisemites com l’afer Dreyfus. Txèkhov sembla, en ocasions, no sentir simpatia pels jueus, però aquest és un factor anecdòtic ja que l’escriptor era, per damunt de tot, un molt bon home, disposat a patir amb els qui patien fossin com fossin i vinguessin d’on vinguessin i les seves opinions sobre aquell cas demostren la seva racionalitat i la seva bondat.
La vida de l’escriptor rus ens és prou coneguda, ell mateix va escriure sovint a l’entorn de les seves vivències personals, però el llibre de Nemirovsky és molt més que una biografia i ens obre moltes finestres a l’entorn de l’escriptor, sempre queden coses per descobrir, encara que no ho sembli. El mateix passa amb el context, aquella Rússia contradictòria, violenta i miserable en molts aspectes però amb tanta grandesa en uns altres. Txèkhov era realista, no s’enganyava pel que fa a la natura humana, sabia que hi havia bona gent, poca, però que sovint fins i tot aquesta bona gent era absolutament impotent davant de la situació. En algun moment va escriure que el món era bonic però que érem nosaltres, els humans, els qui hi sobraven. Té moltes frases estranyament modernes, com ara aquella que diu que els homes intel·ligents volen aprendre i els altres, ensenyar. O com quan manifesta que en la seva valoració de les obres literàries tan sols coneix un criteri, el de si li agraden o no.
Txèkhov era metge i exercia, sovint sense cobrar. Va viatjar a l’infern, a aquella horrible Sibèria carcerària, malgrat la seva, ja, mala salut perquè creia que ho havia de fer. La Rússia de l’època és estranya, contradictòria, molta gent s’adona de què les coses han de ser d’una altra manera i es fan intents ben intencionats que aconsegueixen poca cosa ja que les solucions ràpides no existeixen. La de després va ser en molts aspectes igualment horrible, malgrat les lectures idealitzades que n’hem volgut fer. Vam idealitzar el comunisme per necessitat, com els passava als russos antics quan idealitzaven els mugics, ja que alguna cosa hem de pensar que hi ha en el nostra entorn que ens forneixi una mica d’esperança en el present i en el futur.
Txékhov va escriure que la felicitat no existeix sinó que existeix, més aviat, el nostre desig de què existeixi, ben mirat no és poca cosa. La dura vida de Txékhov ens hauria d’ajudar a no queixar-nos però és més còmode estar instal·lats en la queixa recurrent que no pas prendre decisions. Nemirovsky va deixar descendència, Txèkhov va deixar darrere seu Olga Knipper, que va arribar als noranta anys al seu país i va tenir cura de l’obra de l’escriptor. Van estar casats durant poc temps, una part del qual, separats a causa de la feina d’ella. Les consideracions que Nemirovsky fa a l’entorn de la devoció russa pels seus actors és encisadora. Aquesta vida de l’escriptor és un petit gran llibre amb fragments inoblidables, per tenir i rellegir.
