El naufragi del Panoràmic

'Ronda naval sota la boira' no és el millor llibre de Pere Calders però mostra la genialitat de l'autor

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El centenari del naixement de Pere Calders ha propiciat diferents reedicions i alguns actes més o menys oficials. Aquestes commemoracions serveixen per a poca cosa més. La televisió va tornar a emetre programes antics, dedicats a l’escriptor, entre els quals una entrevista que li va fer Josep Maria Espinàs fa un munt d’anys. Som un país petit amb molts personatges interessants, no donem l’abast i la política cultural dels grans mitjans té més aviat tendència a les novetats immediates. Fa alguns dies, en una entrevista al cantant Raimon, a la ràdio, li van preguntar que sobrava i faltava al país i va dir que hi sobrava creativitat i hi mancava poder, opinió que comparteixo.

Calders és avui un clàssic reconegut, cosa que vol dir que no sembla adient fer de la seva obra una crítica ponderada, que no li reconegui el valor de la totalitat, el mateix ha passat amb d’altres com Rodoreda. Som també un país d’extrems, d’oblits i d’incondicionalitats. Escric tot això pel fet que, en contra de molts crítics i del mateix escriptor, no em sembla pas aquesta Ronda Naval el millor de la producció de Calders. Cosa que no vol dir que el llibre no tingui un immens interès, sobretot a causa de l’estil, del vocabulari, de la creació d’un món surrealista, pel qual sura, com per aquest mar perillós, la grapa tan original de l’escriptor.

Els autors que han excel·lit en el conte breu sembla que han sentit sempre la temptació d’escriure una novel·la, cosa que passa també als periodistes i a d’altres professionals. La novel·la es bescanta en ocasions com a gènere però sembla que té un gran prestigi i exerceix una gran atracció. La frontera entre conte i novel·la és imprecisa, fràgil, i normalment ens hi movem atenent a l’extensió. Segons la meva subjectiva opinió grans contistes han relliscat una mica -o molt- quan han intentat entrar en el camp de l’extensió novel·lística, ha estat el cas d’Espriu i, més modernament, el de Monzó. Avui ja no escolto aquells debats de fa anys sobre què és o no és una novel·la o si alguna cosa que ens presenten com una novel·la no és, de fet, un conte allargassat, però van ser aquests debats molt vius en el món acadèmic i del mandarinatge cultural.

Per altra banda, jo tinc una dèria per la novel·la convencional amb un argument convencional, ho admeto. Potser per això la Ronda naval sota la boira (La Magrana) no m’ha acabat de convèncer mai del tot, malgrat que resulta un llibre imprescindible si el que es vol és acostar-se en plenitud a l’obra de l’autor. Té fragments genials, humorístics, autèntiques troballes, però el conjunt em deixa una mica desconcertada i insatisfeta, i les relectures que n’he fet no m’han empès a canviar d’opinió. S’ha parlat del llibre com d’una metàfora sobre la guerra civil, sobre l’ensulsiada de la societat catalana a causa dels fets històrics, sobre la mateixa Catalunya que, com aquest capità singular resta dempeus malgrat totes les tragèdies, gairebé disposat a ressuscitar quan toqui. Pot ser tot això i més, aquí ja entraríem en un camp complex i una mica espinós.

En tot cas, sigui benvinguda aquesta edició acurada i imprescindible, evidentment.  Molts lectors i lectores troben aquest llibre sensacional. Jo, personalment i subjectiva, triaria d’altres contes de Pere Calders, no pas tots, tampoc. Calders va ser un escriptor més aviat minoritari fins que l’empenta de la posada en escena d’Antaviana, un cop de sort, com ell mateix admetia, el va fer popular. També Dagoll Dagom va tenir sort amb aquell muntatge, realitzat de forma magistral en un moment adient en el qual la nostra societat volia tornar a somniar i allunyar-se una mica de tanta reivindicació política i de tant realisme social de denúncia.

La personalitat de l’autor, entre bonhomiosa i enigmàtica, va contribuir a fer-ne un escriptor proper, entranyable, familiar però també una mica misteriós. Els seus contes ens mostren aquest tarannà, ens transporten des de la vida quotidiana a un món de somnis que de tant en tant resulten ombrívols, fins i tot malsons. Aquest vaixell ple de gent estranya, esquitxat de diàlegs que freguen l’absurd, té moments que neguitegen a més d’altres que ens desvetllen el somriure, la complicitat.  Des de la meva subjectivitat crítica crec que la Ronda Naval és, de fet, un conte llarg. O més aviat un conjunt de contes units per una teranyina literària molt personal. Al capdavall, potser la vida és això mateix, el mar, els vaixells, els naufragis, han esdevingut en moltes ocasions metàfores de la nostra realitat, sovint tan surrealista com aquest conjunt humà que navega vers el desastre pressentit i inevitable.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES