Manel Haro. Barcelona / @manelhc
A vegades la convivència i l’amistat són més fràgils del que sembla. Així almenys s’entendria que un sopar entre amics i família que comença amb abraçades i bon rotllo acabi amb retrets i atacs personals. I perquè això passi, només fa falta una petita espurna, una confusió, una broma, un comentari fora de lloc.
Sobre l’escenari tenim un piset de Ciutat Vella on viuen el matrimoni del Pere (Xavi Mira) i la Isabel (Sandra Monclús). Tenen fills, semblen feliços, els dos tenen les feines que els hi agraden i acaben de preparar un sopar per rebre uns amics. Bé, de fet, el sopar l’ha preparat ella, com sempre. Els convidats són el Vicenç (Joel Joan), germà de la Isabel; l’Anna (Mireia Piferrer), la dona del Vicenç; i el Claudi (Lluís Villanueva), amic de tots plegats que es guanya la vida tocant el trombó a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Tot sembla ideal fins que al Vicenç se li acut revelar el nom que li posarà al seu primer fill, que està a punt de néixer. Un nom que té referències històriques que no agraden al Pere. De fet, li molesta. Li molesta tant que està disposat al que calgui perquè el nen no hagi de carregar amb la creu d’un mal nom durant tota la seva vida.
El nom –així es diu l’obra- està basat en el text original dels francesos Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière que van escriure per fer la pel·lícula (Le prénom) que ells mateixos van dirigir. Amb versió de Jordi Galceran i direcció de Joel Joan, l’espectacle és una reflexió plena d’humor sobre el que pensem realment sobre els nostres amics i les seves manies i sobre com ens afecta el que els demés opinin de nosaltres. Tots els personatges acaben esclatant d’una forma o altre al llarg de l’obra, mostrant així el seu autèntic interior (allò que serien els seus dimonis, les seves angoixes, les autèntiques frustracions). La veritat a la cara pot fer mal, tant al que la diu com al que l’escolta.
Es nota el perfecte equilibri entre la feina de Jordi Galceran, la direcció de Joel Joan i les interpretacions dels cinc actors. De fet, aquesta és una obra que respira Joel Joan pels quatre costats. Els seus seguidors poden estar més que satisfets, així com la resta de públic que vulgui gaudir d’una obra plena d’enginy. Com sempre dic, les comèdies no són un gènere fàcil –ni són un gènere menor-, però aquesta se’n surt amb solvència i manté un bon ritme fins el final gràcies a la barreja justa i efectiva entre humor i acidesa.
________
El nom / Teatre Goya Codorniu (C. Joaquín Costa, 68) / Text de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière / Versió de Jordi Galceran / Direcció de Joel Joan / 90 minuts / Fins el 25 de novembre / De 30 a 32 euros / www.teatregoya.cat
Sí, ja m’han dit que està bé, però m’empipa que quan acaben de fer la peli ens amollin l’obra de teatre, trobo que passa massa sovint.