Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Molt abans de posar-me a escriure aquesta ressenya, molt abans de que es donessin els premis Gaudí, i molt abans també de que l’Albert es queixés, davant i darrere de les càmeres, de què el “sistema del cine català” li estava fent el buit, vaig anar als Boliche com un jove sa i entusiasmat a veure una pel·lícula que, en teoria, m’havia d’agradar molt. La primera hora se’m va passar volant; vaig trobar-hi, de fet, motius més que suficients per pensar que l’Albert Serra, per fi, m’estava convencent amb la seva obra. Però després tot se’n va anar en orris amb el Dràcula, i més tard amb els Gaudí, i sobre tot amb la necessitat del Serra de convertir-se en un von Trier de Girona apareixent amb la cara pintada com si fos Lady Gaga. Repeteixo: tot se’m va enfonsar, primer, per la pel·lícula, però després per tot allò que no era el film en sí però que m’estava ajudant a entendre’l millor.
Perdoneu-me si m’equivoco: em sembla que l’Albert Serra crea (i es ven) a sí mateix a partir dels estereotips ja caducs d’allò que es va inventar Truffaut sobre l’empremta personal i el cinema d’autor. A les pelis del Serra hi ha marques que permeten entendre que estem davant d’una pel·lícula seva, pròpia, i que com a tal pertany a un cert grup de cineastes amb una particular manera d’entendre el cine i la vida. Però per desgràcia a Història de la meva mort jo no hi trobo ni gaire cine ni gaire vida, sinó una sèrie de clixés millor o pitjor resolts que em remeten a altres obres i a altres artistes que han dit o han fet coses que a l’Albert Serra li deuen semblar importants. I tot això ja ve des d’Honor de cavalleria, clar. El cineasta sempre l’he vist més preocupat en sorprendre o fascinar amb un estil “personal” i “inconfusible” que amb allò que altres carques anomenarien, simplement, “una bona pel·lícula”.
A mitja sessió dels Boliche em vaig preguntar perquè la pel·lícula havia deixat d’agradar-me. I se’m va ocórrer que m’interessava la primera meitat del film pel caràcter del Casanova, interpretat de manera deliciosa per Vicenç Altaió, i perquè es mostrava i s’explicava en la pantalla com era la vida d’aquest personatge. Què menjava. Què pensava. Sense més complicacions. La ja típica ironia amb què el Serra filma els seus personatges li donava un to encara més divertit. I la sexualitat i la gola i el beure del Casanova semblaven arrodonir un retrat còmic i suggerent. Quina decepció veure que, amb tot, i contra tot pronòstic, aquell retrat havia de significar alguna cosa més! Com em vaig enfadar en adonar-me’n que el Casanova simbolitzava algo, i que el Dràcula simbolitzava també algo, i que el Dràcula era irracional i nihilista i destructor i que per això anava de negre, i que el Casanova, amb els seus plaers, i les seves manies, i el seu desig de viure era tot el contrari, era alegre i eixerit i hedonista, i que per això reia tant i menjava tant. Llavors vaig entendre que la pel·lícula era molt simbòlica i al mateix temps molt (massa?) simple. I el missatge a partir d’aleshores no em va agradar ni em va interessar.
Però el pitjor va venir després, quan l’Albert Serra, que sempre ha fet pel·lícules de manera diferent a la resta, que sempre ha volgut destacar per motius pretesament artístics i d’autor, va exigir l’atenció de l’acadèmica catalana del cine perquè no l’havien nominat prou. És llavors que comença la pantomima d’aparèixer amb la cara pintada i d’allò de Guantànamo. Tot, simplement, perquè no li havien fet prou cas i volia fer-se veure. Va ser a partir d’aquest punt que em va semblar que el Serra no feia simplement “pel·lícules” perquè li agradava sinó perquè volia cridar l’atenció. I que havia adoptat tècniques i conceptes del cinema suposadament d’autor per a donar una pàtina de professionalitat a allò que fa. Però quan no hi ha nominació i quan la pel·lícula no arriba a estrenar-se amb tots els honors comença a dir que el sistema és injust i que s’estan vivint moments dolents pel cine i jo què sé.
És aquí quan em pregunto si no seria millor saber exactament què vols (fama? reconeixement? diners?) i a partir d’aquí començar a treballar, abans que barrejar nocions i conceptes i fer un potipoti i queixar-te quan l’experiment ja no crida l’atenció a ningú. Opino que el més important és fer una bona pel·lícula i que el sistema, i la gent, i la fama i els diners ja vindran per sí sols (si és que han de venir) a arrel de la qualitat de l’obra. Però l’important és l’obra. Que en aquest cas no em sembla reeixida. Ara bé, a l’Albert Serra li deu fer ràbia que, tot i seguir sent un marcià, ja no és novetat i per tant ja no interessa tant com fa cinc anys. Què vols fer-hi. Li ha passat exactament el mateix que a la Lady Gaga amb el seu nou disc. I em pregunto com se les empescaran a partir d’ara quests dos creadors per a tornar a guanyar-se el públic.
