El que hem viscut i el que hem deixat de viure

A 'La vida era eso' (Premi Nadal), Carmen Amoraga retrata una dona que ha de reconstruir-se després de la mort del seu marit
La vida era eso Carmen Amoraga

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Què capritxosa és la vida. Un viu com si no li faltés de res, com si ja ho tingués tot, i de sobte alguna cosa canvia. Potser un insignificant gra de sorra que lentament es converteix en una muntanya o potser directament l’hecatombe. El que li passa a Guiliana, la protagonista de La vida era eso (Destino), la novel·la amb la Carmen Amoraga va guanyar el Premi Nadal, és directament la tragèdia, la mort del seu marit, Walter, víctima d’un càncer. Què fer quan res d’això estava previst tot just uns mesos abans, quan es tenen dues nenes i quan una comença a pensar si la vida és realment això, el que ha tingut durant tants anys amb el seu marit, o també entra en joc allò que no ha viscut, que va deixar en el passat.

Carmen Amoraga (Picanya, València, 1969) és una especialista en posar el dit a la nafra, en inventar-se històries que sacsegen el lector, que l’obliguen a plantejar-se aquestes preguntes que un es fa, segurament, amb les clàssiques crisis existencials dels quaranta, els cinquanta o els següents. Només que les novel·les d’Amoraga no esperen, t’agafen tinguis l’edat que tinguis i et deixen anar un cop de puny al mig de la cara, t’agafen de les solapes de la camisa i et diuen: eh, tu, realment ets feliç? De debò aquella persona que vas deixar escapar en el passat no podia haver-te fet més feliç? Creus que no ets a temps de canviar les coses? Has viscut com realment volies o t’has deixat portar? Perquè mira que el temps no s’atura, que va com un coet, i que tard o d’hora potser sí que sigui tard.

I resulta que si el lector s’enfronta a les novel·les d’Amoraga en un estat de desànim, de dubtes existencials, hi ha els seus personatges per dir-nos que espavilem. En realitat no ens ho diuen ells, ens n’adonem nosaltres. Aquí no hi ha discursos moralistes ni altres sucres afegits. És la vida mateixa, posada negre sobre blanc. Perquè si una característica té aquesta escriptora valenciana és que és observadora i intel·ligent, capaç d’entendre les complexitats de l’ésser humà i plasmar-les en els detalls més nimis. És clar que per aquesta regla de tres, un pot arribar creient-se el rei del mambo a les seves novel·les i sortir per la porta petita, com si de cop i volta ens adonéssim que en la nostra vida no és or tot el que llueix i que estem a temps de treure-li lluentor a alguns aspectes. En aquest sentit, La vida era eso, com El tiempo mientras tanto o El rayo dormido tenen alguna cosa que fa mal. És cert que en les seves novel·les hi ha optimisme, que ensenyen a viure, que ens recorden que cal agafar el toro per les banyes abans que la vida ens envesteixi a nosaltres, però, carai!, com piquen de vegades.

El personatge de Giuliana està basat en la història de la Bibiana, amiga de l’autora que va decidir bolcar els seus sentiments a Facebook, després de la mort del seu marit. Aquest detall, però, no és l’eix de la novel·la. El realment capital a La vida era eso és la manera com una dona lluita per sortir a la superfície quan les coses se li han posat fotudament costa amunt. La protagonista aquí s’enfronta al duel després de la mort, mentre que en les anteriors novel·les d’Amoraga les raons eren altres però sempre conservant la mateixa essència: la capacitat que tenim els éssers humans de reconstruir-nos, de tornar a alçar el vol quan sembla que la vida ens ha trencat les ales. O fins i tot de volar més alt quan creiem que hem tocat sostre.

A La vida era eso hi ha frase que, en el fons, batega en tota l’obra d’Amoraga: “amurallar el propio sentimiento es arriesgarte a que te devore desde el interior”. I és que moltes vegades, sense adonar-nos, a les persones ens dóna per aixecar barreres davant la sortida més fàcil. Llegeixin aquest Premi Nadal i si els agrada, no es perdin El rayo dormido i El tiempo mientras tanto. Segur que acaben els llibres sentint  que es coneixen una mica millor.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES