Marta Planes. Lleida / @martaplanes
Els ambaixadors, d’Albert Villaró (Destino), Premi Josep Pla 2014, se situa en una República Catalana Independent des del 1934. Al pròleg, l’escriptor andorrà ens mostra com el Domènec Batet, capità general de Catalunya, té una premonició: uns anys després, serà afusellat pels seus companys. I arran d’aquesta visió tan real (efectivament, Batet va ser executat per intentar aturar el Cop d’Estat que va provocar la Guerra Civil Espanyola) fa que decideixi no reprimir la proclamació de l’Estat català que ha fet unes hores abans Lluís Companys. Aquest és el desnuador sobre el qual Villaró basteix una novel·la en què reescriu la història.
Després d’aquest pròleg, l’autor situa l’acció a l’any 1949 en una Catalunya presidida pel democratacristià Manuel Carrasco i Formiguera que s’està recuperant de la Segona Guerra Mundial i la invasió alemanya. Els serveis d’intel·ligència de la Generalitat detecten una amenaça procedent de Madrid i decideixen rescatar de l’exili un dels seus millors agents, mossèn Farràs, perquè viatgi a la capital d’una Espanya dominada pel dictador Sanjurjo i intenti resoldre la situació. A Madrid, Farràs es troba amb Andreu Nin, Josep Pla, Josep Mir (mentalista nascut a Sort, més conegut com a Fassman) o el Marqués de Camposagrado. Tots plegats, juntament amb un grup d’irlandesos amics de Farràs, configuren una banda de súperherois improvisats però amb molt valor i imaginació, que han de resoldre sobre la marxa situacions compromeses que podrien acabar (literalment) amb la jove República Catalana.
Els ambaixadors presenta dos nivells de lectura: el primer, que no és poc, una trepidant novel·la d’espies i intriga, esquitxada d’humor i d’ironia. Cal tenir en compte que Villaró sosté la tensió durant gairebé 700 pàgines, missió tant o més difícil que la dels serveis d’intel·ligència catalana. Però l’autor dosifica la informació, augmenta el ritme a poc a poc i ofereix escenes memorables (el rescat de mossèn Farràs, per exemple). El segon nivell de lectura és el plus que suposa la novel·la als amants de la història, que poden identificar els personatges i comparar la segona oportunitat que els dóna Villaró amb la vida real.
A la Catalunya del 1949 que dibuixa l’autor hi ha intel·lectuals i artistes com Pau Casals, Tísner i Antoni Rovira i Virgili, personatges que després de la guerra civil es van haver d’exiliar. També hi tenim les dues famílies de Tor (població natal de Farràs), els Sansa i els Palanca. Es veu que en aquells temps, diu Villaró, les eugues del Palanca ja eren famoses per la seva voracitat a les pastures comunals. Al·lusions com aquestes desprenen la sensació que Villaró, historiador de professió, s’ho ha passat molt bé amb aquest exercici d’història-ficció, sentiment que aconsegueix transmetre als seus lectors. La novel·la es tanca amb un epíleg on l’autor fa una petita biografia de tots els personatges que apareixen a la novel·la, pàgines on aquesta sensació s’incrementa encara més.
Els Ambaixadors és una crònica ucrònica com la defineix el mateix autor. Es tracta d’una
hipotètica història del nostre passat on contesta les preguntes que s’encadenen a partir de la primera baula:Què hauria passat sí… entre d’altres si Franco hagués mortr molt abans i d’accident. Una novel·la molt divertida i amb gotes de mala llet , però vull recordar el que deia G.B. Shaw sobre l’humor organitzat intel·lectualment:” No és altra cosa que l’equilibri irònic del bon humor amb el mal humor”. L’humor i una ironia de l’Albert Villaró és també una mica d’aquest equilibri; un humor que considero també molt català i una mica anglès; i un estil característic de l’autor amb frases curtes, un català autòcton amb expressions i, a vegades, fonètica dialectal que ens acosten al text i l’enriqueixen.
L’estructura, la forma i i les situacions em recorden als còmics, però amb flaire de la millor prosa catalana (Pla) i tocs de T. Sharpe. Sense cap concessió sentimental, al contrari sembla que l’autor hagi reprimit qualsevol manifestació de tendresa que només es capta entre línies, més pel que no es diu que pel que es diu, amb dosis considerables de violència que no fan mal perquè, com ja he dit, s’acosten als personatges i situacions de còmic, més que autèntics caràcters psicològics . Opinió molt subjectiva, espero que a l’autor no li sembli malament.
Personatges amb noms històrics reals com Pla amb biografia i psicologia “arreglada” o inventada o invertida, i personatges ficticis. Hi ha situacions francament hilarants com els nostres protagonistes ( uns espies que van amb una sabata i una espardenya) quan s’han de disfressar de capellans, i monges i especialment Pla vestit de bisbe. Tot en un entorn i context polític ben convuls en una Espanya decrèpita, fosca i, com no pot ser d’altra manera, beata, repressora i fanàticament religiosa. Villaró inventa, barreja, tergiversa i intercanvia amb imaginació i intel·ligència alguns dels personatges i esdeveniments reals com són el Congrés eucarístic, la bomba atòmica (bombes atòmiques) la invasió nazi i la segona guerra mundial…
Albert Villaró és un autor que m ‘agrada molt; un escriptor molt culte i intel·ligent, però que no fanfarroneja dels seus coneixements ( a excepció de quan parla de música,”La primera pràctica” que no ho pot evitar), amb una prosa gens pedant (no com altres autors que no vull esmentar). L’estil, el lèxic, i l’humor la imaginació són algunes de les seves virtuts.
No cal dir que el recomano moltíssim i que hi he posat l’etiqueta “divertit,” però la novel·la convida a reflexiona sobre la història passada i la present.
L’autor en una entrevista va dir que no volia cap mena de protagonisme per el dictador Franco i que per això va posar al seu lloc el General Sanjurjo. Jo crec que, a més, amb això ve a dir que el perill de les dictadures van més enllà de personalitats concretes que la ideologia i certes circumstàncies són el caldo de cultiu perquè hi sorgeixin i que no s’acaben amb la mort o la desaparició de qui les lidera.
M’ha agradat. L’he trobat divertit, de fàcil lectura, amè. M’ha agradat reconéixer personatges poc coneguts però que haurien pogut ser capdals si allò hagués passat. La relació de personatges m’ha divertit.