Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
No ho hem fet a propòsit: que el nostre segon article dedicat a la Denis sigui sobre la pel·lícula immediatament posterior a Nenette et Boni (1996), que ja vam revisar al primer text del cicle, és només una curiosa coincidència. O potser no ho sigui tant: perquè si Nenette et Boni era una espècie de descoberta del poder poètic d’un sistema narratiu poc convencional, amb alguns dels tics del cinema dels anys 90, Beau Travail és el moment en què aquest coneixement es revela com una font de creació infinitament productiva i suggerent. Dit d’una altra manera, és l’instant a partir del qual el cinema de la Denis aconsegueix reformular-se (i reformular, així, la manera de fer cinema) i assoleix una maduresa pròpia i inconfusible que l’acompanyaria fins al dia d’avui.
El film ofereix un munt d’aspectes que mereixerien ser tractats amb moltíssima d’atenció. Per a fer-ho no disposem, però, de l’espai ni del vostre temps, així que intentarem resumir en poques paraules tot el que pot arribar a despertar aquesta pel·lícula. Allò que, sens dubte, por suscitar amb més força són: polèmica, frustració i ràbia. I ho he descobert passejant-me per webs com Filmaffinity o Rottentomatoes, on he vist: 1) gent molt enfadada, que acusa a Beau Travail de ser un dels motius pels quals el cine està en crisi (!!); 2) gent molt avorrida, que acusa a Beau Travail de ser un paradigma de tot el que no s’hauria de fer en un rodatge; i 3) gent que opina la pel·lícula és una adaptació pèssima i estúpida del Billy Budd, Marinero de Melville. Jo, que no he llegit a Melville, ni participio a Filmaffinity ni a Rottentomatoes, dic tranquil·lament que estic molt orgullós de no pensar com ells. Encara més, posaria Beau Travail com una de les pel·lícules fonamentals per entendre el cinema de canvi de segle i mil·lenni.
I crec que motius no me’n falten. Per començar, podria dir que aquesta obra de Denis és a mig camí entre l’Apocalypse now del Coppola i els documentals poètics d’Aleksandr Sokurov sobre els militars a Rússia, en un punt en què l’èpica del primer i l’existencialisme del segon s’uneixen en una obra molt fassbinderiana tant pel que fa a l’estètica com a la comprensió de la masculinitat. És, diríem, una obra ancorada en el present que es nodreix de tots els elements que li ofereix la tradició per a regenerar-los i reconvertir-los; Beau Travail és, aleshores, oberta, polièdrica i innovadora. Una suma d’elements, interessos, tendències i models que acaba sent més gran que el conjunt de les seves parts (una mica com passava a INLAND EMPIRE, la darrera pel·lícula de David Lynch).
De què tracta Beau Travail? En una línia, és el relat de l’enveja immensa que sent un cap de l’exèrcit envers un dels seus soldats. En una línia i mitja, diria que el film explota i descriu les relacions de pertinença i de poder entre un grup de legionaris a l’Àfrica post-colonial, immersos en una rutina que no els dóna massa llibertat. I, si disposés d’un paràgraf sencer, escriuria que Denis ens ofereix una col·lecció d’instants meravellosament fotografiats per Agnes Godard en què la primacia de la bellesa formal envia a un segon terme la dimensió narrativa del cine; que, a més, sembla demostrar la impossibilitat d’entendre o formular qualsevol ideal abstracte des de l’experiència immediata, com si posés en contradicció el moment, i la seva bellesa intrínseca, amb el conjunt de la història, és a dir, del temps.
Res d’això és nou: la fragmentació de la trama està justificada pel fet que tot és una colla de records, i la dimensió poètica dels fets vistos en sí mateixos ha existit des de sempre en la història del cinema, abans fins i tot de joies com La pasión de Juana de Arco de Dreyer o la meravellosa Cero en conducta de Jean Vigo. A Beau Travail, tanmateix, aquest disposició fragmentada i caòtica dels plans i les escenes té una dimensió política importantíssima, reflectida en l’atenció amb què es contemplen totes i cadascuna de les cares que apareixen al film, totes i cadascuna de les llengües, religions i les cultures que hi surten, tots i cadascun dels paisatges que captura la càmera. La Denis en sembla dir que no hi ha un missatge únic, una sola idea, capaç d’unir aquesta varietat. I, si no n’hi hagués prou, afegeix: només pots contemplar petits pedaços de realitat, petites miques amb què et serà impossible dir-ho, copsar-ho i entendre-ho tot.
A canvi (per compensar?) converteix els rituals en poesia; aconsegueix plasmar bellesa en tots i cadascun dels plans; mostra com la ràbia i la frustració poden anar en xancles i descamisades i ballar al Rhythm of the night de Corona; ens dóna música excel·lent; un munt de símbols i escenes meravelloses i idees per a deu o quinze videoclips. Pocs artistes contemporanis semblen tenir un control tan absolut sobre el buit sobre el qual es construeix una pel·lícula. O com a mínim ens ho fa pensar la cura i l’atenció pel detall que es veuen en pantalla, deixeble potser de l’amor a gestos, éssers i objectes que mostrava el cinema de Robert Bresson; és, de fet, en aquesta obra que Denis desenvolupa fins a les últimes conseqüències aquesta capacitat meravellosa d’insuflar vida a les imatges contrastant-les amb el buit, que tant pot ser un buit moral, un buit històric, un buit narratiu, com la suma de tots ells.
Tot això (i molt més) ho trobem en aquesta pel·lícula que potser és massa intel·ligent, massa francesa i massa conscient de sí mateixa, però que és tan perfecta i tan mesurada que pot inclús resumir el seu contingut múltiple i descomunal en dues paraules: Beau Travail. Una obra admirable.
