Maria Nunes / @mnunesal
La Villarroel ha inaugurat el cicle “L’Off La Villarroel” amb l’estrena de La pols, de la Companyia Arcàdia. Escrita i dirigida per Llàtzer Garcia, La pols es va representar a la Sala Flyhard i va ser considerada l’espectacle revelació de la temporada passada. Mentre se’n prepara la versió cinematogràfica dirigida pel mateix autor i director, ara se’ns ofereix l’oportunitat de tornar a veure o de descobrir per primer cop aquest muntatge, durant el mes de març.
L’obra dramàtica amb tocs de comèdia arrenca amb una pregunta força insòlita i un retret brutal que d’entrada deixa descol·locat l’espectador, encara que ja hagi llegit a la presentació i a les crítiques quina és la pregunta. No la repetiré aquí perquè personalment no m’agrada que em desvetllin elements importants del que vaig a veure a l’escena o a la pantalla, tot i que és cert, que en aquest cas, resulta un reclam molt potent. Tornant a La pols, l’obra ens presenta la complexa i delicada temàtica de les relacions familiars entre germans, pares i fills, altres possibles relacions entre els qui de fet no són res, però ho poden ser tot, com és el cas dels tres personatges de l’obra: els germans Jacob i Ruth, i Alba, la xicota de l’Abel, el tercer dels germans que no apareix a escena, tot i que la seva presència s’hi deixa sentir marcadament. Crec que no es pot considerar casual la coincidència en els noms bíblics de tots els germans, que ens remet metafòricament al context de les arrels culturals i religioses de la societat patriarcal occidental, basades en el concepte omnipresent de la culpa i el càstig.
Darrera d’aquesta temàtica, l’objectiu és parlar clar, parlar sense embuts, explorar a fons el que sentim realment. Què passa quan el que sentim no s’ajusta al que se suposa que hem de sentir? I què se suposa que hem de sentir? Damunt l’escenari hi plana també en tot moment l’ombra dels altres dos personatges absents: el pare, que acaba de morir, i la mare. És aquesta absència una metàfora de tots els moments en què no hi han sigut quan els fills potser els necessitaven? El pare no hi és, però, hi ha sigut mai?, ens podem preguntar. Jacob no s’ho pregunta, ho sap del cert, i en el seu present de vida de merda, sense una feina de merda i vivint precàriament en un pis de merda -igual que la seva germana més gran, Ruth- es protegeix sota una actitud obertament provocadora de la manca immensa d’afecte que ha patit des d’infant. No cal dir que, de passada, el que aprofita també Llàtzer Garcia per fer a La pols és el retrat d’una generació sense expectatives de futur i la crítica a la societat que els ha portat fins a aquest carreró sense sortida, com bens a l’escorxador. En Jacob ho exterioritza amb el gest i la paraula, rebel·lant-se contra el silenci i la hipocresia. La Ruth, opta per dedicar-se a córrer i col·lecciona els trofeus que va guanyant en petites curses locals, una brillant metàfora de l’actitud de fugir, de la fugida endavant, perquè no vol ser a la banda dels rarets, dels diferents, dels perdedors de la família.
La pols és una obra sense concessions, on els diàlegs són incisius, però el text, per bo que sigui, no transmetria a l’escenari tot el seu potencial sense les convincents interpretacions de Laura López en el paper de Ruth, Marta Aran com a Alba, i Guillem Motos que interpreta un Jacob ple de matisos. L’obra commou per la intensitat que comuniquen les interpretacions d’aquests joves actors, dirigits per Llàtzer Garcia, i ben acompanyats per la banda sonora original de The New Raemon, que subratlla amb encert i amb intervencions justes la intensitat dramàtica de l’obra. Val la pena acostar-se a La Villarroel a veure La pols, perquè és bo que ens recordin que la veritat incomoda si no s’adapta a les convencions socials, i que, com deia Tolstoi, “totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”.
_______
La pols / Teatre La Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Text i direcció de Llàtzer Garcia / Fins el 24 de març
