Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Segurament moltes vegades ens hem preguntat què considerem literatura i què no, quines són les seves fronteres i com podem transgredir-les. Si bé sembla que hi ha consens respecte a la fal·libilitat dels gèneres, que són classificacions tradicionals que ja no tenen gaire sentit en l’actualitat, encara hi ha cert recel respecte a integrar altres disciplines dintre del terreny de les lletres. No dubtem que el teatre és literatura, però no tenim tan clar si ho és també un guió de cinema. Sí que ho és un poema, però una cançó ja admet més debat (tot i que, en els seus orígens, música i literatura anaven de la mà). Sigui com sigui, el que sí és inqüestionable és que les lletres són patrimoni de tots i podem gaudir d’elles com més ens vingui de gust.
Una cosa així és el que devia pensar el jove escriptor mallorquí Sebastià Portell (Ses Salines, 1992) quan va decidir a finals de 2010 fer una versió teatral d’una cançó popular de les illes, La mort de na Margalida, escrita per Bartomeu Memes i versionada per diversos intèrprets com Maria del Mar Bonet o Biel Majoral. La cançó explica uns fets reals ocorreguts a principis del segle XX, en els quals una noia jove és morta a mans de l’amo de les terres on treballa, per a disgust del seu promès, Sebastià Company, que decideix posar-se en camí per a recollir el cos.
Aquest text dramàtic de Portell va ser seleccionat com a finalista al Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom 2012 i publicat per l’editorial Lleonard Muntaner. Segons explica l’escriptor Antoni Vidal Ferrando al pròleg, Portell va quedar tan fascinat per la versió musical que el cantautor Biel Majoral havia fet, que no va parar fins a enllestir la seva pròpia versió literària. I afegeix que l’autor havia llegit Federico García Lorca i Àngel Guimerà, cosa que es nota, molt especialment el cas de Guimerà. Qui llegeixi La mort de na Margalida, no podrà evitar pensar en algun moment en Terra baixa.
Portell mostra un estil propi i és capaç de transmetre’ns tota una època a través de les seves pàgines. Aquest text que ens proposa sembla haver estat escrit fa un segle i no perquè sigui una peça rovellada, sinó perquè per una banda, l’autor fa gala d’una maduresa amb la qual recull i explota el millor del drama rural, i, per l’altra, és capaç de incloure-hi una subtil reivindicació territorial i humanística vers Mallorca: “Un dia Mallorca despertarà. Pagesos i pageses, fusters i forners, tothom, tots els mallorquins i mallorquines farem volar les pedres, fines enlaire, i es farà justícia”. Portell no s’amaga i ho avisa al començament, dient que la seva obra és un homenatge a la nació, entenent com a nació “aquelles persones que mai han tingut veu davant el gran públic”, i al restabliment de la seva dignitat. El subtítol, revelador també, és “cançó de tristor de l’illa de Mallorca”.
L’autor ha sabut interpretar d’una manera molt personal una cançó popular i molt coneguda de la seva terra i ha fet una obra literària de gran nivell. S’ha de ser molt valent, sobretot quan s’és tan jove, per a agafar la tradició i donar-li un nou aire. Més encara, afegir contingut a una peça que és patrimoni d’un poble i que res no hi grinyoli. Una cançó, en el fons, no és més que la part visible d’un univers que cada persona completa a la seva manera. Siguin benvingudes sempre obres com aquesta i tant de bo la Margalida es pogués veure en algun escenari, perquè conté l’essència de la història i la impotència i el dolor que l’ésser humà encara ha de patir en l’actualitat .
