Les joies de ‘Corint’ de Manuel Forcano

El poemari ens recorda que podem conservar els moments d'alegria del passat però sense que siguin àncores
Corint Manuel Forcano

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Aconseguir un llibre exhaurit, d’aquells que ja no es troben ni a les llibreries ni als magatzems de les editorials, i gaudir-lo és com per un aventurer trobar-se un temple abandonat enmig de la selva. Això és el que m’ha passat amb Corint (Proa), el poemari de Manuel Forcano que va guanyar el premi Jocs Florals de Barcelona l’any 2000. L’he buscat perquè sóc un maniàtic; quan tinc curiositat per un autor, necessito començar pel principi. Almenys, tirar el més enrere possible i veure com ha evolucionat la seva trajectòria. Rareses meves.

No sóc un profund coneixedor de l’obra de Forcano (poeta, historiador i traductor prou consolidat), però si puc afirmar que aquest Corint, el meu primer Forcano, m’ha deixat sense alè. Quina sensibilitat, com ens acomboia per tot els poemes per a sacsejar-nos en els darrers versos de cada peça, quina subtilesa a l’hora de remoure’ns per dintre i abocar-nos a la nostra pròpia lleugeresa! Cada poema és un record, una reflexió, una mirada al món que construïm, però també és un mirall que ens obliga a qüestionar-nos a nosaltres mateixos. A fi de comptes, “vivim només el temps d’una sageta / des de l’arc tibat fins la carn ferida”.

Dividit en tres parts, a la primera d’elles Forcano parla de l’amor que ens ha deixat, un amor al qual no podem renunciar. Ja no hi és, en som conscients, però segueix la seva memòria dintre nostre: “Però cal salvar-ne sempre alguna cosa: / la llum d’un vespre, el gest d’una carícia, / la calor brillant després d’un bes als llavis. / Com Alexandre amb Tebes: / va enderrocar pedra a pedra la ciutat hostil, / però hi deixà en peu / la casa de Píndar”. Els seus poemes estan plens de simbolisme, d’imatges que remeten a grans moments de la humanitat i a grans personatges que serveixen per a conjugar, per una banda, la magnitud d’uns sentiments i, alhora, la seva insignificança (a la segona part ens trobem amb “la ràbia de saber tan ample el mar i tan minsa la força dels braços o els genolls / dels antics guerrers / als rems”).

En aquesta segona part i en la tercera, Forcano ens fa viatjar per la geografia, la història i els mites per tal que ens preguntem què volem fer o qui volem ser. Ell ens parla de somnis de grandesa, de grans paisatges, d’aventures… però després ens recorda que el temps passa, que seguim en el mateix lloc on estàvem abans de començar el poema i que conformar-se només amb imaginar a vegades no és suficient: “vivim com un pont mirant l’aigua idèntica / d’un riu”. Tot flueix a gran velocitat al nostre voltant: res no queda més que els records d’aquell passat que ens reconfortava i ara ens situem en la incertesa del nostre propi ésser sabent que no som eterns: “habitem només el paisatge estret / del punt de mira d’un canó”.

Corint ens recorda que hem de mirar endavant, que podem conservar amb nosaltres els moments de joia del passat però sense que siguin àncores (“fer memòria / és ser el guaita d’un vaixell enfonsat / que crida sota la mar ‹‹terra a la vista››”). L’aigua del riu corre indiferent a nosaltres i la mar és immensa: no poder abraçar-la del tot no vol dir que no l’haguem de navegar. Aquest poemari és un estímul, un toc d’atenció, una bellíssima invitació a créixer, a trobar-nos en nosaltres mateixos i en l’exterior. Podem caminar cap a Itaca o cap a Corint, però fer el primer pas només depèn de nosaltres.

Categories
LGTBILLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES