Quatre dones al llarg del segle XX

Cari Ariño debuta amb 'El batec del temps', novel·la sobre una nissaga familiar

batec del tempsMaria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Sempre és interessant assistir a un debut literari, en aquest cas el de l’escriptora maellana Cari Ariño amb la publicació de la seva primera novel·la El batec del temps (Ediciones B en català i castellà), la història d’una nissaga de quatre generacions de dones d’una mateixa família, dones senzilles amb les seves petites històries quotidianes, amb els seus petits i grans maldecaps, i a les quals el temps que els toca viure les va marcant poc a poc.

Escrita des d’una òptica realista, se situa en escenaris descrits amb economia de detalls, però amb el suficient estil per recrear versemblantment l’atmosfera de la vida en un poble petit com Llonera, l’escenari principal, encara que també hi ha alguns episodis situats a Lleida, a Prats, a la ciutat de Tarragona i a Salou. El batec del temps és una novel·la sobretot d’espais tancats, íntims, on les cases i les estances tenen una importància vital ja que és el reducte personal de la vida quotidiana, però també dels neguits i dels somnis de les protagonistes.

Amb una estructura lineal i un fil cronològic precís, va resseguint, des de 1920 fins a 1995, un segment de temps que comprèn pràcticament tota la història del segle XX d’aquest país, marcada per fets sagnants com la guerra civil i la postguerra sota el règim franquista. La història, servida a pinzellades breus, és més que un teló de fons de la vida d’aquestes dones ja que el pes dels esdeveniments i les convencions socials de l’època, de les èpoques, condicionarà decisivament les seves trajectòries. Des dels anys 60 i 70, i especialment les dues darreres dècades del segle, el clima social pren un caire més lleuger i la vida de les dues darreres generacions de dones evoluciona d’acord amb uns paràmetres d’una major llibertat guanyada lentament amb esforç, tot i que en el fons, encara que l’escenari i la mentalitat siguin uns altres, segueixen sofrint penes i alegries pels mateixos motius personals i sentimentals.

La novel·la sobretot explora les diverses relacions entre dones, les familiars i les de l’entorn social en el qual viuen. En aquest sentit cal remarcar la creació de tota una galeria de personatges femenins. No vol dir que en la novel·la no hi apareguin ni tinguin importància els personatges masculins, però l’autèntic protagonisme i el pes de la novel·la recau en les dones, començant per Lina, la protagonista. La novel·la ressegueix, des de l’inici fins al final, el fil de la seva vida, i es basteix a base de les relacions amb la generació anterior, la de la seva mare, Natàlia, i la seva tieta, Carmina, que l’acull per salvar-la d’una orfandat pobra. Natàlia, la mare de Lina, morta i absent en vida pràcticament, però decisiva i present en els records i les fotografies que la representen com una dona elegant i atractiva. Carmina, la germana de Natàlia, condemnada a viure en un poble petit i a ocultar els secrets de família és un personatge entranyable.

De la mateixa generació que la Lina, i la seva antítesi, és la Benita, que malgrat l’antipatia que li mostrava de petita, acaben sent cunyades i és gràcies a la generositat de la Benita que tira endavant la seva filla Veva, i la família durant el calvari de la guerra i de la postguerra amb l’estigma de dona de rojo. També pertany a aquesta generació l’altiva Ofèlia, filla d’un ric propietari de Llonera, que es complau humiliant els que no són del seu braç.

La protagonista de la tercera generació és la Veva, filla de la Lina, rebel i decidida, alegre i amb unes ganes de viure que no se les acaba i que xoquen frontalment amb la resignació, la submissió i la manca d’empenta de la seva mare. La Meli i la Violeta, filles de la Veva i nétes de la Lina, són ja dones d’un altre temps i les seves són unes altres inquietuds. El contrast antitètic i pendular dels caràcters d’aquestes quatre generacions de dones oscil·la traçant en conjunt una combinació de dones fortes i rebels, i de dones febles i submises.

Un altre tema central és el de les relacions entre homes i dones, entre pares i fills, i sobretot entre mare i filla. De les quals en tenim diversos exemples a la novel·la. Començant per les relacions de la Lina amb la seva mare Natàlia i amb la seva filla Veva. Unes relacions difícils on la tònica és una certa fredor, un distanciament, potser una manca d’afecte o més aviat la incapacitat de trobar la manera de demostrar aquest afecte.

Si la trama i la temàtica són importants, l’estil és també l’ànima i el nervi del text. Cari Ariño segueix uns patrons narratius clàssics, amb una estructura lineal, un narrador omniscient, un espai i un temps precisos, una cronologia detallada que fa que el lector no perdi en cap moment el fil de la història. Quant a l’ambientació no abunden les descripcions però aconsegueix amb pocs elements recrear amb versemblança la vida en un poble petit.

L’únic aspecte que potser se li pot discutir és l’acceleració del tempo narratiu en la darrera part de la novel·la que contrasta amb el ritme pausat i detallista dels inicis. Tret d’això, Cari Ariño es revela com una escriptora segura que domina les tècniques narratives. El batec del temps és una novel·la ben construïda, ben escrita, àgil, d’aquelles que enganxen i que es llegeixen d’una tirada, amb uns ingredients emotius que poden fer les delícies d’un públic lector ampli que es deixi portar per la història d’aquesta saga de dones que omplen i traspassen les seves pàgines, i ritmen el batec dels seus cors amb el del temps que va passant i llaurant les seves vides.

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES