Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Blai Bonet (Santanyí, 1926 – Cala Figuera, 1997) va cultivar diversos gèneres, com la novel·la, la poesia, el teatre, els diaris o els articles periodístics. Si parlem de prosa el seu llibre més popular és El mar (Club Editor), que Agustí Villaronga va portar al cinema l’any 2000, tot i que la seva producció és molt més ambiciosa (i experimental) que aquesta primera novel·la. Haceldama (1959), la segona de les seves obres de narrativa, va estar fora de circulació durant dècades fins que l’editorial Ensiola la va recuperar el 2005. Comença Damià Pons al pròleg d’aquesta edició dient: «em resulta impossible trobar algun tipus d’explicació lògica al fet que Haceldama hagi hagut d’esperar quaranta-cinc anys per a la seva primera reedició.» I té raó. Pons destaca, entre altres qüestions, la «creativitat insolent en l’ús del llenguatge i la densitat filosòfica dels discursos que emeten alguns dels personatges.» Quan el lector s’endinsa en aquesta novel·la, percep molt clarament les maniobres estilístiques de Bonet, que ens explica la història d’Andreu Crous d’una manera fragmentària i polifònica, gairebé com si d’un collage literari es tractés. De fet, qui edita els diferents materials narratius que aplega la novel·la, qui ens els presenta, és un cronista que al principi ens és anònim, però després sabem que és el propi Bonet. Ell és qui vol transmetre què ha passat amb Andreu Crous.
La novel·la arrenca en tercera persona, amb un narrador que no és el cronista, però que, en el fons, fa la seva mateixa feina, com si el cronista s’expliqués a sí mateix des d’una perspectiva externa. Ell (Bonet) arriba a un poble tranquil de costa de cinc mil habitants (una població que creix un 50% durant l’estiu), la tranquil·litat del qual es veu trencada per dos descarrilaments de tren en un mes. Després del segon accident, el cronista es fixa en el seu personatge, l’Andreu, de qui ens en parlarà a través de les diferents veus. Una d’elles és la de la mare, astorada per la desgràcia, qui fa un breu resum de gairebé tota la vida de l’Andreu, des que neix fins que es fa adult. Una altra és la del propi protagonista, que relata les seves experiències (algunes d’elles molt colpidores) en el front (estem en plena Guerra Civil). També hi haurà un parell de cartes d’un guarda del penal de Montjuïc on l’Andreu quedarà empresonat més endavant. Cadascuna d’aquestes veus són peces d’un trencaclosques que cobren sentit una vegada s’ha posat l’última peça. És més, degut al joc estructural que proposa Bonet, és possible que una segona lectura afegeixi llum i claredat a possibles dubtes o aparents mancances argumentals.
No és que Haceldama no sigui una història ben trenada, sinó que, per una banda, l’autor prefereix que el lector sigui sempre part activa del relat, i, per l’altra, que a ell mateix li agrada experimentar. Ja passava amb El mar, la seva primera novel·la, i passa amb aquesta, que per molt clar que creiem tenir el recompte dels fets, sempre val la pena fer una repassada al text per descobrir que l’engranatge funciona millor del que pensàvem i que la maquinària ens pot oferir sorpreses que havien passat desapercebudes. La narrativa de Bonet està sempre plena de pistes, al·lusions, dobles sentits que s’entenen millor quan més es coneix una obra en concret i més controlada es té la seva producció literària en general. Blai Bonet, per tant, és un autor per llegir però, sobretot, per rellegir.
Si Haceldama ha estat oblidada durant anys (i, de fet, encara no és prou coneguda tot i haver estat reeditada), deu ser necessàriament perquè no se li ha atorgat la importància que reclama la seva obra. I dic obra (en general), perquè tot i que ara s’hagi recuperat la seva poesia i els dietaris, encara hi ha molta novel·la dispersa, difícil de trobar que són peces clau per entendre la producció bonetiana. I hi afegiria que la novel·la catalana no hauria de prescindir mai de relats bèl·lics tan crus com el que fa Bonet aquí, perquè és de primer ordre, d’una força brutal. L’afusellament d’un noi de vint anys que es produeix al bàndol republicà, i que ens explica l’Andreu Crous, estremeix fins a remoure’ns cada racó del nostre cos.
«Haceldama» és un terme bíblic que vol dir «camp de sang» i és en aquest camp de sang on es produeix la transformació vital del personatge principal, des de la innocència i la humilitat més absoluta fins a la decadència i el deliri. Aquest camp de sang és, doncs, el terreny físic on té lloc la guerra, però també al paisatge existencial on el protagonista ha quedat devastat: «vaig comprendre que callàvem -tothom i el sergent- perquè ens unia la certesa que un fusell de l’exèrcit pot ser arma pròpia, perquè no mata l’uniforme, sinó la mà individual, que posa una altra manta al llit o abaixa la persiana contra el sol de les dues.» Blai Bonet i Haceldama, en definitiva, són clars exemples que la literatura catalana té tresors amagats i oblidats i que val la pena buscar-los, recuperar-los, llegir-los i deixar que ens sorprenguin.
