Albert Mena. Barcelona
Polièdrica i d’enorme envergadura, l’obra de Pier Paolo Pasolini copsa per les múltiples inclinacions que desenvolupa. A primera vista , el seu catàleg de pel·lícules té poc a veure amb la seva obra poètica, que al seu torn sembla no tenir massa punts de contacte amb els volums dedicats a la teoria. Però a mesura que s’acumulen les hores darrere de pàgines i imatges, un s’adona que sempre trobem Pasolini parlant directament, sense intermediaris. L’autor converteix qualsevol llenguatge en missatge, treballant a la seva manera i obtenint dels diversos mitjans diferents resultats; això no deixa de ser mostra de la diversitat d’objectius que Pasolini es va marcar al llarg de la seva vida, però també de la seva gran habilitat per transmetre la preocupació amb la que ell va viure qüestions molt variades que afectaven la Itàlia del seu temps.
Les cendres de Gramsci, poema que defineix el panorama posterior a la mort d’un dels fundadors del Partit Comunista Italià, obre els volums que les editorials Nórdica (en castellà amb traducció de Martín López Vega) i Bromera (en català amb traducció de Josep Ballester i Enric Salom) li dediquen a la poesia de Pasolini. La selecció inclou poemes dels anys 50, 60 i 70 i permet comprovar a la perfecció la seva evolució estilística, especialment el gir que va donar l’autor a partir de la dècada dels 60. Si anys abans Pasolini escrivia atrapat per la història, la política, la manca d’esperança en el comunisme, la pobresa de la classe baixa italiana i la seva homosexualitat, a partir de la dècada següent sembla trobar una via d’escapament. El punt d’inflexió es donarà en el poema La religió del meu temps (que dóna títol a l’edició de Nórdica), on el tractament del llenguatge per part de Pasolini canvia, però on també es transformen els temes sobre els quals reflexiona.
La «primera etapa» de la seva poesia la podríem presentar en paral·lel a Accattone (1961), film inspirat en novel·les prèvies de l’autor com Ragazzi di vita (1955) i Una vita violenta (1959), i prendríem com a referent Les cendres de Gramsci. S’hi presenta la impossibilitat de triar quina vida tenir, la supeditació de l’individu al camí que el destí ha decidit per a cadascú. En una Itàlia desolada per la postguerra, la misèria és l’única cosa que es dóna per fet: s’ha convertit en un país que ha perdut la seva història, on la humanitat viu en obligat i constant treball, però sense albirar mai el futur. Tot i haver crescut en un entorn burgès, Pasolini també es veu fora de la història, desheretat del poder que aquesta atorga. I és que en això resideix la desesperança: el saber que la possibilitat de canvi ve del passat, de la configuració prèvia amb què neix cadascú, i no de l’activitat que l’individu és capaç de dur a terme.
Pasolini, conscient del seu passat, es pregunta: com viure sabent que s’ha perdut el que donava sentit a la vida? L’artista italià no pot comportar-se com els altres: no es permet viure en l’estat inconscient que ell anomena «brunzit de vida», ja que això impossibilita cometre errors (és a dir, existir) en no tenir consciència dels propis actes. Però encara és d’hora perquè l’artista pugui donar un pas cap al futur: no disposa de les eines necessàries per vertebrar el que serà el seu discurs vital. Pasolini haurà de trobar el material a partir del qual posicionar-se, i el forjarà en la dissecció d’institucions icòniques del passat d’Itàlia i del seu propi.
L’Església és una de les primeres figures en caure, en ser acusada de protegir només els seus interessos. La religió es converteix en víctima col·lateral de la disputa, passant de l’àmbit públic al privat, i en quedar separada d’allò comunitari perd encara més rellevància en quedar absorbida pel capitalisme. Pasolini atribueix al sentiment de possessió, al concepte de propietat, la pèrdua de puresa de l’individu: argumenta que és mitjançant la por de no tenir menjar, a mai posseir suficient, com la roïndat s’instal·la al cor de les persones. L’Església, a l’obeir els instints provocats per aquesta por, acaba corrompent el valor de la religió. «Pobre de qui no sap que és burgesa aquesta fe cristiana», dirà Pasolini.
Tots els símbols històrics seran disseccionats, tot allò referencial destruït (el poeta italià acabarà cridant «BOJA LA IDEOLOGIA BOJA L’ESGLÉSIA», però esmentarà també artistes, personatges històrics, grups de poder); l’única cosa que quedarà sense tocar serà l’individu, i Pasolini l’intentarà constituir com a punt de partida per a un nou viure. La seva posició ja no serà únicament rebutjar aquest «brunzit de vida» que tant criticava, sinó entendre que el que valora de cada ésser, la seva existència original i pura, esdevé poderosa al situar-se en negatiu davant tota la resta. Estimulat per la voluntat de canviar-ho tot, però coneixedor dels seus límits, el poeta pren consciència de la seva particular energia, a la qual anomenarà «desesperada vitalitat», i la construcció dels seus textos esdevindrà més visceral, desperta, contrastant elements i trencant les estructures poètiques presents en la seva etapa prèvia: la desesperació prendrà cos i forma en el propi text.
Però el camí de Pasolini sembla topar amb un obstacle: s’adona que la riquesa de cada individu no és suficient per connectar i sustentar un univers. Com anuncia l’últim volum de poemes inclòs en el llibre, cal «transhumanar i organitzar», i durant el procés esmentat, la vitalitat desapareixerà davant la desesperació. El pessimisme de l’artista prendrà les regnes dels seus poemes, mostrant més que mai l’anhel de tot allò que no pot tenir en vida. Arribarà fins i tot a afirmar que la seva revolució individual, la seva actitud vitalista, no és més que producte del seu entorn, i que per tant només ha fet el que havia de fer, revolucionar el que les seves circumstàncies han decidit per ell: la llibertat de l’individu supeditada, de nou, a allò global. Per trencar el passat s’ha de mantenir en ell, «l’autoritat (…) com a dida del poder que t’ha volgut contra el poder». I el lament per allò perdut serà molt més que nostàlgia i ressentiment, serà tornar a preguntar-se què és la vida, què es pot treure d’ella: “oh nois desgraciats que heu vist a l’abast de la mà una victòria meravellosa que no existia!».
Però no tot és amargor en Pasolini: la riquesa de temes que tracta i el cúmul d’emocions que suscita amb els seus poemes transcendeix en bona mesura el que qualsevol lectura reduccionista pugui constituir. Les paraules que dedica a la seva mare, a Ninetto Davoli, als seus anys de joventut… són testimonis d’un ésser humà que s’esforça per entendre què es pot trobar sobre la faç de la Terra, què hi ha d’especial en la humanitat perquè sigui receptora de l’espurna que li permet creure en un futur millor. Però tal com deia Abel Ferrara en la seva última pel·lícula (Pasolini, 2015), l’esperança serà gratuïta o no serà. Així doncs, hem d’entendre els conflictes de l’artista com quelcom inherent a la condició humana, però amb el valor afegit que a partir d’ells va ser capaç d’oferir una visió única, irrepetible i racional de la seva pròpia existència, un referent en el qual, malgrat les seves arestes, conflueixen exquisida sensibilitat i força descomunal.
Pasolini va moure muntanyes amb les seves idees: amb els completíssims volums que presenten Nórdica (La religión de mi tiempo) i Bromera (El plany de l’excavadora), podrem entendre molt millor què va fer i per què. Potser podrem fins i tot escapar d’aquest «brunzit de vida», encara que sigui per desesperar-nos, però també per arribar a l’amor incondicional, per buscar allò autèntic que es troba en el nostre interior. Amb aquesta lliçó de vida, el que és humà apareix de forma pura, i de quina manera. Pasolini, cavaller de l’esperança, defensor de l’honestedat; Pasolini com a servent de tots nosaltres, i què és això sinó un veritable rei?
