De tant en tant val la pena reivindicar la feina d’homes i dones que han estat importants en el passat però que el temps els ha anat arraconant en l’oblit. En el cas dels grans noms del periodisme i la literatura, cada any algunes editorials aposten per recuperar el seus llegats, treure’ls-hi la pols i tornar-los a posar en circulació com si es tractessin d’una novetat més. Darrerament hem vist a les taules de les llibreries excel·lents edicions que recullen l’obra de periodistes de Catalunya, Espanya i de fora com Manuel Chaves Nogales, Ignasi Agustí, Julio Camba, Gaziel, Ilya Ehrenburg o Albert Londres, entre altres. L’editorial Meteora ha volgut aportar el seu gra de sorra a aquest exercici de recuperació i reivindicació amb una antologia d’articles del català Nèstor Luján (1922-1995).
A La Barcelona dels tramvies es reuneixen articles que Luján va publicar a la revista Destino, a més de dietaris i altres apunts que han estat aplegats en aquest volum pels escriptors Agustí Pons i Jordi Amat. En la introducció d’aquest recull, els curadors ens expliquen qui era aquest periodista mataroní: com el 24 de desembre de 1943 (sent un universitari de 21 anys) va publicar el seu primer article a Destino i com només quatre mesos després esdevindria el redactor en cap de la revista que dirigia llavors Ignasi Agustí. Luján substituiria en el càrrec a Eugenio Nadal, mort poc abans de fer 28 anys i pel qual la revista va crear el Premi Nadal just després, un guardó que en la seva primera edició va guanyar una desconeguda Carmen Laforet amb la novel·la Nada. En aquella època, Franco intentava allunyar-se de l’ombra del falangisme, cosa que permetia certa transformació en la premsa on el falangisme era omnipresent.
Destino era un setmanari d’èxit i Nèstor Luján un jove que, de cop i volta, es veia envoltat de grans homenots dels quals aprendre-ho tot: Josep Pla, Vicens Vives, Manuel Brunet, Sebastià Gasch o Xavier Montsalvatge, entre altres. Al llarg de la seva estada a la revista, Luján va escriure de diversos temes: va debutar parlant de literatura, va ser crític de toros, es va encarregar de les necrològiques i es va preocupar dels problemes que tenia la ciutadania a Barcelona tot apuntant, sense escrúpols, a la política municipal. Un dels seus temes va ser la continuada queixa, de manera sempre irònica però incisiva, sobre el mal funcionament dels tramvies a Barcelona. En la seva secció Al doblar la esquina, el poder local estava en el seu punt de mira. A vegades la corrupció, altres el barraquisme, l’arribada descontrolada d’immigrants o l’estraperlo.
Sorprèn el to dels articles de Luján en una època en la qual les conseqüències i les sancions de la censura podrien ser molt dures. Però com apunten Pons i Amat, “si Nèstor, d’alguna manera, cobria el flanc més inconformista, Vergés [l’editor] tenia prou col·laboradors a mà per quedar bé amb el Règim sempre que ho necessités, a través d’articles, de fotografies de Franco a portada o de comentaris anònims”. I, quan no, sempre podia recórrer a l’ajuda de contactes ben posicionats. Tot i així, no es va lliurar d’importants multes i suspensions i, el 1967, Nèstor Luján, llavors director de Destino, seria procesat pel Tribunal de Orden Público acusat d’un delicte de propaganda il·legal, paradoxalment per publicar una carta al director d’un tal Jacinto Pujol (alguns diuen que la va escriure el propi Vergés) que atacava la llengua catalana. La condemna l’obligaria Luján a abandonar la direcció de la revista al 1969, sent substituït per Xavier Montsalvatge, tot i que uns anys després hi tornaria. Ho explica Agustí Pons a la biografia que va fer del periodista: Nèstor Luján, el periodisme liberal (Columna).
El volum de Meteora, La Barcelona dels tramvies i altres textos, està dividit en quatre parts. En la primera s’apleguen articles publicats entre 1946 i 1951 de la secció Al doblar la esquina. Aquí llegim les opinions sobre les males gestions de l’ajuntament: la deficient tasca de la Companyia de Tramvies. el barraquisme, la corrupció, la immigracio… Per a entendre el seu nivell d’ironia, val la pena llegir aquest fragment on parla d’unes interminables obres a la plaça de Catalunya: “si es verdad que se acaban, el Ayuntamiento podría ahora editar un libro explicándonos qué se ha hecho en la Plaza de Cataluña narrándonos la diferencia que va del pavimento de ayer al de hoy, y explicando los motivos de la duración de las obras, que nos obligan a remontarnos al antiguo Egipto y a las pirámides si queremos hallar otro ejemplo de esfuerzo descomunal”. En altres ocasions, no li calien ironies: “nuestro Ayuntamiento no sólo no mejora a la ciudad, sino que ni siquiera la conserva: la empeora con una de las gestiones más ineficaces y nocivas”. Són paraules de 1946, amb Franco al poder.
La segona part recull les necrològiques (1950-1981) que Luján va escriure, algunes vegades de companys de professió i col·laboradors de la revista Destino, com Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Manuel Brunet i Vicens Vives. També de Carmen Amaya, Margarita Xirgu, Francesc Pujols i Joan Estelrich, entre altres. Aquestes peces serveixen, també, per fer petits retrats d’una època: especialment interessant resulta llegir la necrològica del dramaturg Folch i Torres, on el seguici fúnebre baixa per Rambla de Catalunya, a les Rambles es troba amb l’homenatge de les floristes, i arriba a l’escenari del teatre Romea. Abans la cultura era una altra cosa. Com a guia de lectura, em permeto recomanar alternar la lectura d’articles de la primera i la segona part, ja que les necrològiques no ofereixen una gran varietat temàtica entre elles.
El dietari de 1947 és la tercera part, on ens trobem amb un Nèstor Luján sorprenent, íntim i sense pietat a l’hora d’opinar sobre col·legues i coneguts. Una cosa són les opinions de les necrològiques i una altra les que escriu per a si mateix D’Estelrich anota: “Estelrich con su velo de caspa en los hombros de la americana; su hija Anna Ma. y su marido, uno de los más finos cabrones consentidos del país”. De Sagarra: “tiene una gran idea de sí mismo, pero desgraciadamente es la única que tiene”. De Pere Pruna: “Esta mañana he visto a Pedro Pruna que ha venido a Destino. Por casualidad no estaba borracho”. De Carles Riba: “es simplemente un vanidoso intelectual, con bilis, envidia y un humor correoso”. De Martí de Riquer: “es un energúmeno lleno de mala sangre, oportunista, ramplón y sinvergüenza”. De Víctor Català: “en invierno vive prácticamente en la cama por aguantar mejor el frío. No se levanta por no tener que arreglar la casa”. I més tard: “Doña Catalina [Caterina Albert – Víctor Català] tiene un temperamento masculino y es conocidamente homosexual”. No hi ha dubte de què Lujan era un home de caràcter.
La darrera part del llibre porta per títol “Apuntes para una futura historia del Premio Nadal”. Comença parlant de Carmen Laforet guanyadora de la primera edició del certamen i companya de classe de Luján. Les seves paraules no tenen desperdici: “tenía una carnosidad fofa, rosada y bulbosa, y parecía su cara un seso de carnero hervido” i “a causa de su sentimentalismo huíamos de ella como de la peste”. La victòria de Laforet en el Premi Nadal va fer que un endeutat César González Ruano, que esperava guanyar el premi, no ho entomés gaire bé. D’ell diu Luján: “no tiene bastante valor para ser ladrón de camino, pero sí tuvo gracia para cobrar el sueldo de la Gestapo, caridad que los alemanes le dejaron de pasar al saber que estaba enterado todo el mundo de que hacía de espía”. Aquesta part, com el seu dietari, eren inèdits fins a la publicació d’aquest volum, cosa que atorga al llibre un gran valor documental.
La Barcelona dels tramvies permet redescobrir un periodista que era pur caràcter i que va escriure sent fidel a si mateix. En els darrers anys Jordi Amat està fent una gran tasca de recuperació de textos oblidats i inèdits de diversos autors. Per la seva banda, Agustí Pons, apassionat de la literatura i el periodisme, porta temps apropant al lector la cara mes humana de noms com Salvador Espriu, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany o el propi Luján. És aquest també un llibre que ens fa un retrat d’una època, d’uns personatges i d’una ciutat, Barcelona, que no sempre ha estat guapa. Una bona lectura, en definitiva, que us sorprendrà, us farà riure i provocarà segur que vulgueu seguir indagant en l’obra de Luján.
