Patricia Tena. Barcelona
Aquest últim any es parla molt de les curvies, és a dir, d’un grup de persones que volen demostrar (fins quan serà necessari?) que la bellesa no entén de talles. Aquest moviment s’ha anat forjant a poc a poc a través de blocs i xarxes socials i al final han fet tant soroll que els mitjans generalistes han escrit titulars sobre les models més size o la implantació de termes recentment encunyats com gordibuena o fofisano. A més, han sorgit algunes webs especialitzades en filosofia body-positive que han de lluitar diàriament per demostrar que no fan apologia de l’obesitat, sinó, com anuncia una de les pioneres i favorita en la matèria, Weloversize: “Gaudeix del que tens mentre treballes pel que vols”.
La fotògrafa britànica Abbie Trayler-Smith (Gal·les, 1977) ha realitzat un estudi personal sobre l’obesitat infantil al Regne Unit, The big O, una mostra itinerant per les Galeries Fnac d’Espanya que, després d’haver estat exposada a Barcelona, viatja a ciutats com Múrcia, Madrid, Alacant i A Corunya. Les estadístiques del país anglosaxó ens diuen que un de cada tres nens britànics pateixen sobrepès o obesitat i que el 33% dels joves no se sent satisfet amb el seu aspecte físic. L’artista sap el que és això; va créixer sent la nena grossa de la classe i una de les peces de l’exposició és una fotografia presa a un dels seus quaderns d’adolescent amb la paraula FAT (grossa) escrita en blanc ocupant tota la llibreta.
Un dia aquesta noia es va quedar adormida a l’autobús. Quan es va despertar, va descobrir el que li havien escrit al seu front.
Una altra, la que a mi em va resultar més impactant, mostra un dibuix que va fer el seu pare d’una persona obesa i escrit a llapis al costat un advertiment: “ella acabarà així si no comença a fer alguna cosa”. Per si no n’hi ha prou sentir-te dins d’un cos que odies, els altres t’ho recordaran constantment. Per això, la majoria dels seus retrats són intimistes i mostren de prop a joves amb aspecte trist i resignat. Estan acostumats a ser assenyalats amb el dit, als xiuxiuejos, als riures, a les humiliacions. Una noia pèl-roja mira fixament a la càmera amb la paraula FAT escrita amb llapis d’ulls en el seu front. Això va ser exactament el que li va passar un dia que es va quedar adormida a l’autobús, quan es va despertar algú li havia escrit això a la cara. Precisament per evitar comentaris i bromes de mal gust, un altre noi ha preferit deixar de sortir amb els amics i tancar-se en la seva habitació: la vida virtual que li ofereix Internet li permet no haver d’excusar cada vegada que algú li retreu haver agafat uns quilos últimament.
Això és el que més lamenta Shannon, la gran protagonista de The big O, haver de demanar perdó per ser com és. Serveix de model en diverses fotografies i una d’elles va guanyar el segon premi en la categoria “Retrats” del concurs World Press Photo en 2014. En ella es pot veure a una noia que, tot i que acaba de complir 16 anys, porta tota la seva vida lluitant contra l’obesitat. Posa en roba interior i la seva cara mostra cansament per una batalla personal que dura ja massa temps. L’endemà se sotmetrà a una operació per inserir un baló gàstric que l’ajudi a aprimar-se. “No m’aconsellis que mengi menys o que faci més exercici. Et demano que et posis un dia al meu lloc i després em diguis què penses”, comenta.
Shannon fa de model en diverses fotografies de Trayler-Smith.
Les xarxes socials estan inundades de hashtags bonrollistes i tolerants com #gordibuena, #loveyourself, #honormycurves #fatshion o #bodypositive. Tant de bo alguna cosa estigui canviant de veritat, però el cert és que estar gras segueix sense ser acceptat en la nostra societat. Ho veiem, el sentim i ho notem cada dia. No es perdona. Hi ha trets físics que, encara que es considerin negatius, es passen per alt a l’instant perquè, diguem-ho de forma senzilla, cal acceptar-los perquè no es pot fer res per posar-hi remei; es tenen i punt, com ser baixet o ser calb. No obstant això a una persona amb sobrepès sempre se li farà sentir culpable perquè de cara als altres estar gras és voluntari i, per tant, si ho ets és perquè estàs tot el dia menjant.
La Shannon estava farta que la jutgessin per la seva aparença, que en mirar-la només veiessin els quilos de més, les estries, el greix. Trayler-Smith explica que malauradament l’operació no li va servir de molt ja que ha perdut molt poc pes. Però avui dia segueix lliurant la lluita més important de la seva vida: la de acceptar-se, la de sentir-se bé malgrat el que diguin els altres. La de vèncer aquesta gran O amb la qual els altres l’assenyalen.
