El cinema de Ferzan Özpetek: ‘Un giorno perfetto’

El director fa d'aquesta pel·lícula un retrat sobre el maltractament i la violència que sorgeix de la necessitat de possessió

Manel Haro / @manelhc


De totes les pel·lícules que ha dirigit el turc Ferzan Özpetek fins a la data, només una no ha partit d’un guió escrit per ell. Es tracta d’Un giorno perfetto (2008), basada en la novel·la homònima de Melania G. Mazzucco (publicada per Anagrama). Tot un repte per a Özpetek tenint en compte que el llibre conté diverses lectures, que cadascun dels personatges és un univers ple de complexitats i somnis que es veuen frustrats en una Itàlia (la de Berlusconi) en decadència, que un dels temes és el maltractament i això sempre requereix estil i delicadesa, i que l’autora apunta i dispara de forma més que solvent construint una novel·la colpidora i ben resolta.

A Un día perfecto, la novel·la, Emma acaba de separar-se del seu marit, Antonio, un policia que fins i tot després de la separació la segueix maltractant físicament i psicològicament. Ella sobreviu com pot, compaginant diverses feines mal pagades, mantenint als seus dos fills sense l’ajuda econòmica del seu marit i vivint a casa de la seva poc comprensiva mare. Antonio exerceix de guardaespatlles d’Elio, un advocat que aspira a entrar al Parlament italià amb el partit de Berlusconi. Elio està immers en la campanya electoral i amb prou feines té temps per dedicar-li a la seva filla i a la seva joveníssima esposa Maja, que lluny de perdre el cap per la vida luxosa i excessiva que li ofereix el seu estatus, somia tenir el seu propi racó al món i per això visita d’amagat un pis on desitjaria viure. Del primer matrimoni d’Elio, va néixer Zero, un jove rebel ara en la vintena que detesta al seu pare i que aspira a canviar el món des de la desobediència i la revolució.

En la pel·lícula, Özpetek se centra sobretot en la història d’Emma i Antonio i prescindeix d’algunes lectures que ofereix la novel·la. Per exemple, no veiem les insatisfaccions de Maja, el seu paper amb prou feines té rellevància en el film. La configuració del personatge de Zero és totalment diferent: en la pel·lícula no hi ha ànsia de revolució, ni de desobediència ni de canviar el món, ni tan sols és l’okupa que va imaginar Mazzuco, sinó un noi acomodat, dins de la societat, però també insatisfet i decidit a no seguir l’exemple del seu pare. En el cas d’Elio, en la novel·la hi ha molts més matisos i en la pel·lícula la seva història té un tracte bastant més superficial. Özpetek prescindeix també d’un personatge secundari en el llibre, però suggerent: el professor de Valentina, la filla d’Emma i Antonio, un noi que sembla tenir-ho tot en la vida però és víctima de la frustració.

Cal tenir en compte que, encara que una pel·lícula es basi en un llibre, no cal valorar-la per la fidelitat a l’obra literària. Encara que una sigui el referent de l’altra, és millor apreciar cadascuna de forma independent. És normal que la pel·lícula hagi de prescindir d’elements del llibre, que es canviïn línies argumentals, que s’incloguin escenes noves, que els actors no acabin d’encaixar amb els personatges originalment plantejats. De forma molt honesta, Mazzucco va preferir no intervenir en la pel·lícula perquè creia que ja havia dirigit la novel·la. Quan un director adquireix els drets d’una obra literària, té llum verda per reformular quants aspectes cregui oportuns i és convenient que així sigui: és millor afegir creativitat a la creativitat i no que el talent d’un limiti el de l’altre.

El problema d’Un giorno perfetto (la pel·lícula), però, és que se li dóna tanta rellevància a la història d’Emma i Antonio, que la resta de personatges queden massa desdibuixats. No és que al llibre aquesta relació no tingui tanta importància, ja que en realitat n’és l’eix central, però Mazzuco va escriure més de quatre-centes pàgines de novel·la i, per tant, tenia espai per incloure tants matisos com volgués. Özpetek, però, disposa de poc més de noranta minuts i ha de sacrificar conflictes. En la pel·lícula, només són interessants Emma, ​​Antonio i els seus dos fills. El director ens ofereix una història sobre maltractaments; l’escriptora no només apuntava a la violència domèstica, sinó sobretot a com en la Itàlia de Berlusconi els somnis dels italians van començar a trencar-se, a més de fer una intel·ligent reflexió sobre la família com a pilar fonamental de la societat i un retrat de la decadència de Roma com a metàfora d’alguna cosa molt més existencial. Per tot això tenen sentits personatges com Elio, Maja o Zero. I per aquestes qüestions, la relació d’Antonio i Emma és molt més rica i complexa en la novel·la.

Torno a repetir: si comparo no és per acusar la falta de fidelitat, sinó que valorant la pel·lícula de forma autònoma, sembla que tot el que està fora d’Antonio i Emma és palla, com si fos un afegit necessari per omplir minuts. Jo, com a espectador, conec molts més detalls d’aquests personatges perquè he llegit sobre ells, però qui vegi la pel·lícula sense el referent literari és possible que es quedi tan fred com es va quedar la crítica al Festival de Venècia 2008 on va ser presentada. Ara bé, Özpetek no va amb mitges tintes a l’hora d’endinsar-se en aquest nucli familiar trencat i perjudicial d’Emma, ​​Antonio i els seus dos fills. És cert que podria haver explotat més la precarietat d’ella, la seva angoixa, el difícil que és el seu dia a dia, així com podria haver donat una mica més de vida als menors, però el director prefereix centrar-se en la violència d’Antonio, la seva contundència,  sang freda i, en definitiva, la seva bogeria. D’aquesta manera, com dèiem, Özpetek fa d’Un giorno perfetto una pel·lícula sobre el maltractament i la violència que sorgeix de la necessitat de possessió. I això no acaba de ser suficient.

Per altra banda, hi ha un detall que per a mi ha estat important: per molt bona feina que faci un actor o actriu a l’hora d’encarnar un personatge que viu en condicions precàries, mai em creuré el seu paper si en lloc d’oferir-me un rostre natural, llueix una cara sotmesa a llargues sessions de cirurgia estètica. Isabella Ferrari no ho fa gens malament posant-se en la pell d’Emma, ​​és bona, però el bisturí juga en contra seu. Amb tot, Un giorno perfetto, que no ha arribat a Espanya, és una pel·lícula dura, terriblement dramàtica, però massa irregular. Özpetek tenia material de sobres per dissenyar una autèntica bomba cinematogràfica, un film que sacsegés consciències i que posés les coses a lloc com fa Mazzucco en el seu llibre.

Categories
CINEDramaFerzan Özpetek
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES