Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El Teatre Romea comença la temporada amb una patinada. La companyia andalusa La Zaranda proposa amb El grito en el cielo una reflexió mig negra i mig humorística de la vellesa. L’espectacle no comença bé: en una residència quatre avis fan exercicis d’estiraments quan un d’ells, una dona, es mor. La seva pèrdua és acollida pels seus familiars amb tristor, un dels quals és un ancià que té un plor peculiar que, entenc, ha de fer riure al públic. I el públic riu. Riu la primera vegada. També la segona. A la tercera ja no tant. A la quarta la cosa no s’aguanta. A la cinquena ja resulta molest. Però a aquest personatge encara li queden llàgrimes per vessar més tard.
Se suposa que aquests avis no volen viure a la residència, perquè saben que d’allà només sortiran si es moren i alguns sospiten que, directament, els mataran. Comencen a planejar la manera d’escapar. En aquest periple pels passadissos de la residència buscant una sortida es creen situacions que han de divertir, però els diàlegs i les accions són tan insubstancials, l’humor és tan bàsic, que un es pregunta per què el Romea programa una obra com aquesta. No nego que l’espectacle té força visual en alguns moments, però el contingut és tan fluix i al director se li nota tant que vol delectar amb aquesta força visual, que se li acaba anant la mà: en la part final es pren el seu temps encenent i apagant els focus amb els avis mirant cap a la llum. La necessitat d’encisar i commoure al públic acaba convertir-se en abús. I l’abús provoca moltes vegades impaciència.
A l’estrena d’El grito en el cielo, la impaciència era general. L’espectacle no s’acabava mai, amb falsos finals i escenes que no donaven més de si però que s’allargaven i s’allargaven. Les pantalles dels mòbils s’encenien, alguns assistents començaven a trencar el silenci i a gesticular entre ells. Així és que quan l’obra va finalitzar, els espectadors (molts d’ells, gent de teatre), van començar a desfilar sense ni tan sols brindar un tímid aplaudiment. I per als que, per respecte o entusiasme, van aplaudir, els actors ni tan sols van sortir saludar (i recordem que era l’estrena!). I em torno a preguntar per què? Per què el Romea programa una obra com aquesta?
Ho he dit moltes vegades i ho tornaré a dir: quan un director fa la programació de la temporada, hauria de tenir present que en aquest context de crisi i sous baixos, moltes persones han de fer un gran esforç per pagar les entrades (que en aquest cas van dels 18 als 24 euros). És cert que els espectacles agraden a uns i desagraden a uns altres, que l’art no és objectiu, però el cas d’El grito en el cielo és flagrant, la indignació del públic ferma i el fet que els actors ni tan sols surtin a saludar, deu significar alguna cosa. El teatre també perd espectadors d’aquesta manera.
__________
El grito en el cielo / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Director: Paco de la Zaranda / Text d’Eusebio Calonge / 90 minuts / Fins el 20 de setembre / De 18 a 24 euros / www.teatreromea.com
