Júlia Costa / @liujatasco
Hi ha espais teatrals a Barcelona que ja predisposen, d’entrada, de forma positiva a l’hora d’anar-hi a veure el que sigui. Un d’aquests és el Círcol Maldà, que fa poc temps ha estrenat web i ha passat a dir-se El Maldà i prou. Amb alts i baixos i algunes interrupcions aquest espai ha aconseguit fer-se un forat important en l’escena barcelonina poc convencional i mantenir una oferta diversa i sempre interessant, amb moltes novetats i la recuperació acurada d’espectacles anteriors. Des del dia 10 de setembre han tornat allà The Feliuettes, que van estrenar el seu muntatge durant el mes de juny, aconseguint unes crítiques molt positives.
The Feliuettes és una història esbojarrada, sense cap ni peus, divertida i original, un homenatge a aquest personatge nostrat que és la Núria Feliu i que tant pot satisfer els seus admiradors com aquells a qui no fa el pes. La cantant, cantacriu, com se l’anomena a l’obra, hi ha col·laborat amb la seva veu en off. L’espectacle és inclassificable, barreja comèdia de misteri, teatre de cabaret, humor estripat, sàtira amable i moltes coses més. Hi ha referències i picades d’ullet a la nostra cultureta i també a la política del present, sempre de forma distant i amable, sense fer sang amb els tòpics habituals.
The Feliuettes beu de moltes fonts, s’ha dit que tira a Monty Phyton i als germans Marx, però també evoca espectacles de Dagoll Dagom, les inefables i recordades Teresines i fins i tot Mary Santpere, l’antic Molino, el Tricicle o Vol Ras. Hi ha molta tradició teatral i musical en aquest espectacle. Ben segur que la tria de cançons podia haver estat diferent i fins i tot ens quedem amb ganes de més cançons, potser l’incís seriós del Clar País està ficat una mica amb calçador i en ocasions el so, com sol passar en moltes obres actuals, és massa fort i perjudica escoltar les veus de les actrius. Potser el guió, tot i ser surrealista, podia haver tingut una coherència més sòlida, però tots aquests detalls es dilueixen en un conjunt gambirot i intel·ligent, destinat a fer-nos passar una bona estona.
L’excel·lència del conjunt rau en molts detalls, el més important dels quals és la professionalitat de les tres actrius que li donen suport, Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau, les quals canten, ballen, gesticulen, accentuen un histrionisme hilarant i evidencien el bon nivell de les noves generacions d’actors i actrius, la gran majoria, com elles mateixes, formades a l’Institut del Teatre, però també amb un gran rodatge i una experiència de gruix en muntatges molt diversos. Sembla que van ser elles les impulsores d’aquest projecte i van poder comptar amb Xavi Morató, guionista d’El Jueves. La direcció es a càrrec de Martí Torras i els arranjaments musicals i l’acompanyament al piano de Gerard Sesé, qui també té un paper molt divertit en la trama com a quart personatge en discòrdia.
Entre d’altres cançons a l’espectacle s’inclou el famós Jo us he reconegut i el cuplet de Les porteres que pertanyen, respectivament, al disc dedicat a les cançons de Mistinguette i al del cuplet català, uns discos de Núria Feliu que costaven de trobar, que la mateixa cantant ha tingut interès en recuperar darrerament a través d’una iniciativa personal i que es poden aconseguir, sobretot, a través de la web de l’artista. L’espectacle fa referències divertides a la relació de la Feliu amb el seu barri o amb la seva geganta. Ironitza sobre el seu cabell vermellós i sobre la seva militància santenca. Però fins i tot ni tan sols fa faltar saber res sobre el tema Núria Feliu per poder gaudir d’aquesta hora i mitja de diversió assegurada. La cantant és gairebé ja un mite, amb una llarga i diversa trajectòria, el mateix que Guillermina Motta, a qui es menciona de passada a l’espectacle. La Feliu, a més a més, és tot un símbol viu per al seu barri de sempre, en el qual encara roman i del qual n’ha fet bandera, cosa molt poc habitual pel que fa als artistes i cantants de renom.
