Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar
La setmana passada la Sala Atrium va inaugurar la seva temporada teatral amb la reposició d’una petita joia teatral i literària: és El desvetllament d’una papallona nocturna, un monòleg confegit a partir de fragments d’obra de Virginia Woolf, amb dramatúrgia i direcció d’Eles Alavedra i interpretat per Anna Sabaté. Es tracta d’una peça rara en el millor sentit de la paraula, subtil i genuïna, que els espectadors podran veure fins al proper 11 d’octubre. L’argument de l’obra és, com la majoria de trames de la narrativa de l’autora, aparentment senzill: Falena, una papallona nocturna, o bé la mateixa Woolf, torna d’un acte social al que ha assistit the cream of the top de la societat britànica de l’època, i es disposa a posar-se còmoda a la seva cambra i dormir. Pel camí, però, la consciència l’envaeix i la desvetlla, i desperta en ella, a partir de regressions i digressions irregulars i brillants, un discurs revolucionari i polièdric, ple de matisos i pensaments que colpeixen l’espectador des del moment que la Gran Veu bada la boca. A mesura que l’escena avança, el personatge es va despullant de la roba —ara la capa, ara la falda, ara el can-can o la camisa de dormir—, dels prejudicis i de les cotilles que constrenyen qualsevol llibertat de pensament. I el més important: fent-ho —i aquí es troba, potser, un dels mèrits de la peça—, despulla també l’espectador.
Si bé els textos de Woolf van precedits per la seva qualitat literària i lucidesa, que han perviscut indiscutiblement al llarg dels anys i les involucions humanes, cal remarcar l’encert de la tria que n’ha fet el dramaturg: a través de l’espectacle, l’espectador entra en contacte amb fragments d’obres emblemàtiques de l’autora anglesa, com Orlando, La senyora Dalloway, Tres Guinees, Els anys, Una cambra pròpia i Les Ones. Val a dir, a més, que la diversitat de procedència dels textos no impedeix la visió de l’espectacle com tot un conjunt nou i rodó, o cíclic i en espiral. Alavedra ha sabut trenar, tal com féu Woolf als seus textos més celebrats, nombroses idees i pensaments no poc complexos, i els ha combinat amb estampes quotidianes que omplen l’espectador d’immediatesa i d’una sensació forta de tendror. És l’ànima de Woolf, el seu jo més interior i sincer, el que es presenta davant els nostres ulls i ens els omple de guspires en els passatges més brillants i de llàgrimes en aquells que ens recorden els temes eterns de l’autora, que són, si fa no fa, els de la universalitat: el paper de l’art, la mort, la societat, la solitud, la incomprensió…
No hi manquen, doncs, sentències absolutament clarividents, tant en l’època en què foren escrites com en la nostra. Durant l’hora i escaig que dura l’espectacle, Woolf ens situa dins una societat en què “l’important és saber qui va darrere qui”, les precedències i regles protocol·làries, un sistema en què “tot és ràpid, brillant, excitant… però superficial” i on es castiga la intel·ligència real, car “l’enginy real no és tolerat allà on mana la il·lusió”. Ja ben al principi de l’obra, el personatge ens aclareix el seu escepticisme pel que fa a la vida i la humanitat: “Acabo de tornar d’un ball i no m’importa si em torno a trobar una ànima a la meva vida”. Fins i tot, i en un dels passatges més amargs de l’obra, Woolf es demana si mai li ha importat, aquesta multitud de cossos i impressions que sovint anomenam els altres. Perquè, “com es pot ser feliç en un món que explota la misèria?”.
Però no només és la Woolf combativa, que l’espectador pot trobar a El desvetllament d’una papallona nocturna. També hi fa acte de presència la Virginia íntima, víctima d’abusos físics i mentals, la Virginia escriptora —“La literatura és la crònica del nostre descontent”—, la Virginia dona —“Durant molts segles, les dones han fet de miralls màgics, amb el poder deliciós de reflectir els personatges masculins el doble de la mida natural”— o la Virginia suïcida: “la mort és un intent de comunicar. Hi ha una abraçada, en la mort”. Un ventall de personatges i facetes per triar i remenar, que, lluny de caure en la incoherència o la caricatura, retraten amb una pulcritud magistral una de les escriptores —i això inclou, és clar, dones i homes i d’altres excipients— més grans de tots els temps.
Mereix una menció especial tot el treball interpretatiu que Anna Sabaté exhibeix al llarg de la peça, que habita territoris tan amplis com el de l’homenatge, l’encarnació, la recreació i la creació més pura i grenyal. S’hi poden veure moltes coses, en la seva interpretació, però per res imitació. Durant l’obra, Sabaté evoca, recorda i transmet, sí, però sobretot és l’ànima de Woolf. Un vestit que de cap manera —i això són paraules majors— li va gros.
Per si no fos poc, la posada en escena és també digna de felicitació: que una obra defensada per una sola actriu funcioni amb uns senzills canvis de llums, amb la presència d’una taula, una cadira, ploma, llibre i un penjador és una fita que no tots els dramaturgs podrien assolir, i Alavedra la supera amb escreix. Destaca, sobretot, l’ús òptim dels objectes i l’espai, com per exemple la capa del personatge, que pot passar de ser unes estovalles a ser el terra d’un camp ple de gespa, la túnica d’una bruixa, unes cortines, uns llençols o l’aigua de riu que transcorre davall un pont. Quan l’actriu s’enfila a la taula i parla del riu, l’espectador veu el riu; quan aquesta es cobreix tot el cos, la tela esdevé crisàlide. I no és, precisament, això, el teatre?
Més enllà de tots els encerts, només dos emperons: per una banda, l’ambigüitat amb què es presenta el personatge fora de l’espectacle. El programa de mà afirma que l’espectador presenciarà el desvetllament de Falena, la papallona nocturna, quan el que es veu, tan físicament com emocional, és la veu unívoca de Woolf. Metàfores a banda, calia, realment, aquest manierisme? Woolf és Woolf. Per altra banda, un altre emperò molt gros és el títol de la peça, potser massa poètic i decididament llarg, que no li fa justícia de cap manera, sinó que l’allunya de l’espectador.
En qualsevol cas, i posat cada aspecte al costat de balança que li pertoca, només podem fer que recomanar a tots aquells amants del bon teatre, la bona literatura i la crítica ben fonamentada —això és, l’Art— que assisteixin en massa a la Sala Atrium i visitin aquesta papallona que Sabaté reviu nit rere nit. Que desbordin la cèlebre cambra pròpia que, fins al proper 11 d’octubre, Woolf comparteix amb els barcelonins.
________
El desvetllament d’una papallona nocturna. Fragments de Virginia Woolf / Sala Atrium (Consell de Cent, 435) / Direcció i dramatúrgia d’Eles Alavedra / 1 hora i 15 minuts / Fins a l’11 d’octubre / Entre 14,25 i 19 euros / www.atrium.cat
