Nabucco i els desequilibris

Daniele Abbado dirigeix al Liceu l'òpera de Verdi

Albert Mena. Barcelona


Un rei amb excés d’ego; les seves filles hereten la seva ansietat per tenir poder; déus que guanyen força entre fidels, la perden, i la tornen a recuperar, però sense que sigui fàcil entendre per què; un enamorat que esgota la seva energia cridant pocs minuts per a no tornar a aparèixer més; un poble que mor i reneix, que és víctima però sempre sobreviu: en definitiva, un rei que es torna boig, que perd la corona i la recupera mitjançant redempció religiosa, però que perd una filla quan també demana la redempció. La paradoxa de l’òpera de Nabucco és que, com més avança la seva narració, menys clar resulta a l’espectador esbrinar qui ha jugat cap paper en què, quin déu perdona a qui i per què ha succeït res.

Desafortunadament per a nosaltres, la versió que presenta Daniele Abbado al Liceu no només no contribueix a fer que s’entengui la trama, sinó que afegeix elements forans a la confusió. Ens trobem davant d’un cas on la modernització del poble hebreu, situant-lo al mig de l’apocalipsi nazi, no permet entendre quin poble fa què a qui, perquè segons Abbado els nazis haurien de ser els assiris que acaben convertint-se al judaisme. Així, la lectura d’un poble jueu que és víctima però que alhora captura els seus botxins sota la protecció d’un déu atent queda desacreditada per la falta de respecte que podríem entendre que Abbado proposa en la seva versió de l’horror de l’Holocaust. Abbado juga, però, sobre segur, sense mostrar mai cap símbol nazi, i deixant que siguin les repetides escenes de violència i persecució, ofrena de primogènits i resurrecció de víctimes les que expliquin què passa en cada moment, però fins i tot també aquí la producció falla. La falta d’informació, la repetició de models, la manca d’expressivitat de la posada en escena i l’ús de conceptes que de tant tòpics resulten poc aclaridors (la caiguda del monolit com a derrota de la cultura babilònica?) contribueixen a donar impressió de descontrol. Al final acabem pensant que el que hem vist és un assaig per a una escena d’una superproducció de Hollywood, on només interessava ensenyar gent fugint.

La suposada brutalitat de les seves imatges queda limitada dins un context que no para atenció a la música, no ajuda a donar profunditat al llibret ni ofereix composicions visuals especialment destacables. Això no vol dir que no estigui exempta d’algunes idees valuoses, com quan converteix les lloses-tradició del judaisme, que apareixen al primer acte, en models segons els quals el pobre jueu serà dividit, al segon acte, i aparentment portat a l’extermini. Aparentment, diem, perquè al cap de poc, molts dels cossos que hi ha estesos s’aixecaran mentre nenes jueves els acompanyen amb espelmes. Homenatge difús a La Llista de Schindler? Qui sap. La principal diferència, però, és que Spielberg semblava voler explicar una història, mentre que aquí allò què succeeix damunt l’escenari sembla un trencaclosques que ningú no ens ha indicat com resoldre, i que a sobre han cobert de sorra.

Desgraciadament, l’apartat vocal corresponent als membres del segon repartiment tampoc va resultar especialment lluït. El Nabucco de Luca Salsi, tot i presentar una veu ben timbrada i del color apropiat, no va saber interpretar correctament les inflexions de la música de Verdi, desdibuixant el caràcter que el mestre de Busseto havia donat al personatge. Salsi sembla que opti, així, per fer una interpretació més d’actor que no pas canora, malgrat el detriment evident de la música. Això contribuïa també a trencar el significat de les paraules, les quals es troben subjugades a l’estructura de la melodia, i per tant dificultant la comprensió de l’evolució del personatge; podríem dir que és símptoma clar de què per a cantar bé Verdi, no només cal entendre la prosòdia de la llengua, sinó saber què diu la música en cada moment.

L’Abigaille de Tatiana Melnychenko tampoc va mostrar gaire coneixement de l’estil de cant verdià, i va oferir una interpretació histriònica i poc apreciable a nivell tècnic, amb filats insuficients i aguts innecessàriament acompanyats (passant per totes les notes de l’escala) i malgrat això d’afinació dubtosa. Al tercer acte, però, va oferir molta més precisió, particularment en el seu duet amb Nabucco. Malgrat tot, al final de l’òpera tornava a mostrar alguns símptomes de manca de seguretat tècnica en els piano. Vista la seva evolució, però, és molt probable que a mesura que avancin les funcions guanyi en seguretat i mostri la potència vocal, tant en projecció com en volum, que hem pogut veure.

El Zaccaria d’Enrico Iori va ensenyar com amb una veu no gaire lluïda, ni en timbre ni en volum, però amb prou tècnica, es pot cantar amb suficiència el paper de líder espiritual hebreu. En el seu cas hi vam trobar escàs domini de l’estil de cant verdià, així com coloratura d’abast limitat, però sí honestedat interpretativa. L’Ismaele d’Alejandro Roy va estar ple de gallardia, i bona projecció en els aguts, però no va demostrar haver interpretat les inflexions dramàtiques de la música de Verdi. Com a exercici vocal, també hi vam trobar a faltar un millor arrodoniment del color, brillant a vegades en alguns aguts, però poc destacable en les mezza voce. Per la seva part, la Fenena de Marianna Pizzolato presentava a priori les condicions adequades per a portar amb èxit el personatge, però potser per falta de valentia o per falta de recursos només vam trobar un color adequat, suficient italianitat, i un cant bonic però no del tot estable tècnicament.

La direcció d’orquestra de Daniel Oren va ser un dels pocs punts positius de la vetllada al Liceu, especialment per l’energia amb què vertebrava la música de Verdi. Amb una orquestra no sempre constant a les seves mans, Oren va optar per a dinamitzar la partitura verdiana, reforçant el drama, encara que això va suposar perdre claredat i brillantor en textures orquestrals, especialment en els forte. Tot i així, en seccions reposades es recuperava la qualitat tímbrica orquestral. Aquesta, sumada a l’omnipresent càrrega emotiva de l’òpera, va donar instants de gran bellesa, especialment en els fragments de treball amb el cor del teatre que, tot i mostrar certs desajustos en les entrades, va saber interpretar amb intensitat no només el cèlebre Va Pensiero, sinó especialment el fragment “Immenso Jeovha” de la penúltima escena de l’òpera. La mà d’Oren guiava amb atenció i fermesa tant l’orquestra com el cor, i posava en evidència no només el domini de la partitura i el coneixement de la direcció, sinó també sensibilitat i bon gust a l’hora de subratllar certs aspectes melòdics i tímbrics de la partitura i oferir una interpretació potser no d’excessiva profunditat, però sí treballada i coherent.

Així doncs, tenim la impressió que el pas dels dies i el rodatge adquirit amb les diverses funcions permetran a aquest segon repartiment oferir una rendició decent de Nabucco, com a mínim en l’apartat musical. Òpera que, tot i no ser precisa i intensa com les obres mestres tardanes del mestre de Busseto, sí que presenta passatges de gran bellesa i geni, i que només per això ja val la pena conèixer.

 

__________

La Traviata / Giuseppe Verdi / Gran Teatre del Liceu / Orquestra i cor del Gran Teatre del Liceu / Director musical: Daniel Oren / Intèrprets: Luca Salsi, Tatiana Melnychenko, Enrico Iori, Alejandro Roy i Marianna Pizzolato/ Direcció d’escena: Daniele Abbado

Categories
CLÀSSICAESCENAÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES