Júlia Costa / @liujatasco
El 1980 Truman Capote va publicar una col·lecció de narracions breus i entrevistes titulat Music for Chameleons, on barrejava diàlegs reals amb personatges molt diversos i situacions fictícies, algunes de les quals fregaven el terror quotidià. L’atracció que Capote ha exercit sobre artistes, músics o escriptors ha fet que la referència a la suposada afició musical d’aquests rèptils, que han esdevingut a més a més el símbol de la transformació i el camuflatge, es recollís en títols de discos, llibres o programes de ràdio.
Jordi Cervera (Reus, 1960), periodista, poeta i narrador, amb premis diversos aconseguits en els diferents camps de la seva tasca professional, retorna amb aquest llibre al gènere negre i homenatja Capote amb La música dels camaleons (Bromera). Els quaranta-sis capítols del llibre s’encapçalen amb la referència a alguna cançó relacionada amb la trama que inicien. La banda sonora de la novel·la és eclèctica i diversa, no sempre la relació musical queda del tot justificada, però el cert és que aquesta història fosca demanaria gairebé anar acompanyada d’un CD que ens acostés en cada moment a la proposta feta. La literatura té sovint un component de joc entre el lector i l’escriptor, encara més la novel·la negra, i aquestes referències ens immergeixen en una mena de laberint amb molts elements originals que no defuig quan cal les convencions del gènere.
L’autor situa la història en uns paisatges que ens són propers i coneguts. Potser no ens és tant conegut el Grup Especial d’Intervenció dels Mossos d’Esquadra, del qual va formar part en algun moment del passat un dels protagonistes de la novel·la. El cos dels Mossos compta avui amb una bona bibliografia literària i forma ja part d’una interessant ficció moderna tot i que en el món periodístic real hi ha una estranya tendència a potenciar-ne més aviat les relliscades que no pas els èxits. La trama de la novel·la pot semblar inversemblant en algun moment però només cal parar atenció a la informació quotidiana, en ocasions breu i apressada, sobre fets criminals, per tal d’adonar-nos d’allò tan antic que la realitat supera la ficció i que aquesta realitat no té pas perquè ser versemblant.
En el món dels cossos policials i també en el dels malfactors incideix, molt més enllà del tòpic, el factor humà, cosa que es reflecteix en el millor cinema negre i en la literatura bona del gènere. La història parteix aquí d’una situació familiar complexa i és que la família continua sent una font inesgotable d’arguments, personatges i misteris. Policies i criminals, aquestes dues cares d’un món molt poc amable i les profunditats de la foscor del qual no sempre resulta agradable contemplar, són éssers humans, sovint amb família pròpia. I en el context de les relacions personals, molt presents en aquesta novel·la, és on es troben les motivacions humanes més perverses, lligades a les ànsies de poder, de diners, de sexe i que poden esdevenir els peus de fang inesperats dels protagonistes però que també els poden capacitar per a la heroïcitat ambigua.
La novel·la és molt extensa i probablement un alleujament de pàgines l’hauria millorat. En ocasions s’hi percep un cert excés de literatura que ens aparta del nucli de l’acció. És clar que també hi ha una tendència minimalista literària en l’actualitat lligada al sistema de vida del present, un present molt evident en el llibre, en el qual ordinadors, xarxes socials i telèfons mòbils resulten uns elements imprescindibles i recurrents.
La narració esdevé un trencaclosques que va obrint interrogants els quals s’aniran tancant de forma ben travada fins arribar a un desenllaç una mica convencional i potser fins i tot excessivament explicat. Un molt bon títol més a incloure en l’allau de novel·la negra actual, un gènere amb molt bona salut però el qual pot acabar per morir d’èxit ja que costa destriar el gra de la palla, el mateix que en el camp de la novel·la pretesament històrica. Aquestes modes literàries responen al seu moment i reflecteixen una necessitat col·lectiva, recórrer a la ficció criminal té un efecte catàrtic, com el tenien els antics contes infantils de terror. En tot cas seria una llàstima que autors tan polièdrics i interessants com Jordi Cervera acabessin etiquetats només com autors de novel·la negra tot i que la novel·la negra hagi assolit ja una categoria important en el camp de la literatura.
