Roser Caminals (Barcelona, 1956) viu a Frederick, Maryland, on ensenya literatura espanyola. El 1994 va publicar la primera novel·la en anglès als Estats Units i a continuació la va traduir al català amb el títol d’Un segle de prodigis (1995). Ja en català ha escrit i publicat Les herbes secretes (1999), El carrer dels Tres Llits (2002), La petita mort (2004), La dona de mercuri (2006), La seducció americana (2009) i Cinc-cents bars i una llibreria (2010). Ara, acaba de veure la llum la seva darrera novel·la, Els aliats de la nit (Edicions 62), un thriller d’espionatge ambientat a la Catalunya i l’Andorra de la Segona Guerra Mundial, protagonitzat pel Fede, un home que després d’entrar a treballar com a comercial d’una casa farmacèutica alemanya, es veurà involucrat en una trama per desemmascarar els abusos del feixisme i salvar un bon grapat de pròfugs centreeuropeus.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Què et va seduir dels anys 40 per escriure aquesta novel·la?
No volia escriure sobre la Guerra Civil perquè aquesta època ja havia xuclat moltes energies creatives i jo sabia que als anys 40, en el context de la Segona Guerra Mundial, hi havia hagut molt tràfic de fronteres, no només dels republicans catalans que marxaven, que això ha estat molt tractat en literatura, sinó també de fugitius europeus que entraven a Catalunya buscant papers i l’acollida de països neutrals. Llegint i investigant, vaig veure que Catalunya i Andorra eren caus d’espies en aquella època i això em va obrir una porta molt gran.
Tot i que l’espionatge existeix des de fa segles, en els darrers anys aquest tema ha calat molt en la societat, motivat per l’actualitat. Després d’haver investigat l’espionatge dels anys 40, trobes que ha evolucionat molt?
Ara es trafica amb medis diferents, l’espionatge industrial i cibernètic són els més forts i abans el que es perseguia era informació bèl·lica i sobre individus que anaven molt buscats. El que m’interessa és que són temes que sempre estan vigents, que no moren mai. Passa el mateix amb el tema dels fugitius, sempre n’hi ha, ara ho veiem a Síria, per exemple.
De fet, en la novel·la parles dels abusos de governs totalitaris, gent que ha de fugir del seu país, espionatge… temes que avui encara estan vius al món.
El substracte de la naturalesa humana i de l’ambició humana no canvien. Inclòs gent que coneix la història, la repeteix, sabent les conseqüències que pot tenir. Ens movem, però no necessàriament progressem. En alguns aspectes de la societat i la vida humana, es progressa, però en d’altres no. Hi ha ambicions que continuen estant per sobre de tot, com veiem en el nostre món, amb personatges com Putin, El Asad o tants altres.
Parles dels herois anònims de la Segona Guerra Mundial.
Jo no estava interessada en els espies d’elit, els professionals que trobem en la novel·la anglesa, per exemple, sinó que m’interessava parlar de la persona com tu i com jo, que degut a unes circumstàncies històriques es veu arrossegada i reacciona d’una manera o d’una altra, segons el seu bagatge personal: hi ha qui reacciona amb avarícia perquè a totes les guerres hi ha negoci; el que ho fa per patriotisme i idealisme; qui ho fa per por, perquè són extorsionats i les seves vides corren perill perquè algú té informació sensible sobre ells. M’interessaven aquestes persones, que van formar una xarxa anònima de correus, informants, els treballadors de la nit.
La ficció és una bona manera de reivindicar els herois anònims?
Sí. La història com a gènere té la seva missió, i és molt important, que és explicar uns fets públics, ja siguin bèl·lics, socials, econòmic… Però el que no pot fer és dramatitzar un dia a dia. En canvi, l’artista pot parlar d’allò que Unamuno anomenava la intrahistòria, és a dir la història que no es veu i que és tan decisiva com la història visible, pública, que els historiadors recullen.
En aquest sentit, sents que tens una gran responsabilitat com a escriptora?
Aquest és un punt neuràlgic del novel·lista, de la seva ètica, perquè la nostra tasca és inventar. Això vol dir que jo menteixo en quant a literalitat, però dic la veritat a un altre nivell. Explicat d’una altra manera, un novel·lista pot inventar, pot mentir a nivell de ficció, però no pot enganyar el lector, sobretot quan hi ha un rerefons històric. Podem inventar-nos una veritat anònima, però ho hem de fer seguint unes regles del joc que no es poden apartar de la veritat. No podem manipular de manera il·legítima uns fets, uns personatges o els sentiments dels lectors.
Tot i que en les teves novel·les no sempre parlis d’herois, sempre hi ha una mica d’heroïcitat en personatges anònims. Tos som herois a la nostra manera?
Sí, tot i que l’heroi modern sempre és heroi i antiheroi al mateix temps. En aquesta època no podem concebre un heroi en un sentit impol·lut, sinó que està fet de metalls impurs i nobles alhora. El que a mi em fascina és com la persona que podem dir ordinària respon a fets extraordinaris, i això li treu el millor i a vegades el pitjor d’ell mateix. M’interessa com l’ésser humà es transforma o evoluciona quan es troba en circumstàncies que no són les habituals.
Llavors quan parles dels innocents de la guerra, podem aplicar el mateix criteri? És a dir, un innocent també té ombres?
Sí, una víctima, pel fet de ser una víctima, o innocent, no vol dir que sigui moralment pura. Com tots els éssers humans, està feta d’elements diversos. Ara bé, els novel·listes i els historiadors ens centrem en les injustícies que han patit, no tant en fer judicis de si són més o menys víctimes. Per exemple, no tots els innocents que van anar a parar als camps de concentració nazis estaven lliures d’haver comès actes incorrectes, però això no justifica res. El que ens interessa es parlar del que van patir, de la situació de víctima.
Ni la història ni la ficció poden aspirar a una veritat absoluta…
No, la veritat absoluta està més enllà del nostre abast. Però sí pot aspirar a una aproximació de la veritat. Quan llegim un llibre o veiem una pel·lícula que ens explica una història, si funciona, ens deixa la sensació de què si bé no és una veritat absoluta, almenys ha de ser una cosa no molt diferent.
Una part de la novel·la passa a Andorra, un país que a nivell de la gran història de la Segona Guerra Mundial sembla no tenir un paper destacat, però a nivell d’intrahistòria, sí que el té.
Sí, fonamental. Degut a la seva ubicació, Andorra era un cau de tràfic de refugiats, en una direcció i en l’altra. També un lloc per on passava molta informació. Andorra va tenir una vida pròpia d’esquenes a la guerra, per exemple en plena Segona Guerra Mundial, s’inauguren les pistes d’esquí, es declara Andorra capital de l’esquí europeu. Al país floreix el gran negoci en plena guerra. Però enmig d’aquests elements, hi ha els espies i els personatges relacionats amb la política europea. És un petit indret, però importantíssim en quant a l’activitat soterrada que afecta al destí d’Europa.
És difícil separar un territori dels fets que s’hi esdevenen? És a dir, podem jutjar uns fets, sense tenir en compte la societat i el territori que hi ha al darrere?
Per exemple, Alemanya ha demostrat que es pot separar el territori de la història. Els alemanys han fet un esforç conscient per superar la seva història. En aquest sentit, és un país diferent del que era als anys quaranta: s’hi han enfrontat al seu passat, han reaccionat i han avançat. Un altre cas és el Japó, que té una història molt bèl·lica, però ara és molt pacifista. No és, per tant, el territori el que causa el greuge, sinó la cultura que allà hi ha. I és la cultura la que canvia o no.
Per tant, quan determinades actituds negatives es perpetuen en un territori, podem dir que és per falta de cultura?
O més aviat per falta de perspectiva. I en certa manera, suposo que la falta de perspectiva és falta de cultura. Cert que hi ha països que persisteixen en actituds destructives. Alemanya és un exemple de país esperançador, però n’hi ha d’altres que no. Només cal mirar el que fa el govern hongarès amb els refugiats sirians o el govern espanyol amb el cas de Catalunya.
Tu vius a Estats Units: com es veu allà la relació entre Catalunya i Espanya?
Del tema català se’n sap poc. Hi ha remors, però la societat americana viu molt aïllada geogràficament i culturalment, és com si no acabessin de saber de què va tot plegat, senten campanes però nos saben d’on vénen. Els mitjans com The New York Times ho recullen, però d’una manera molt simplificada, diuen que Catalunya vol la independència perquè no vol pagar la factura de la resta d’Espanya, quan el tema és més complex. Hi ha ressò però és massa indefinit.
Al llarg de la teva trajectòria com a novel·lista has tocat èpoques molt diverses i també espais molt diferents. Això respon a la teva personalitat? Ets una persona curiosa?
Sí, hi ha escriptors que sempre escriuen la mateixa novel·la i ho fan molt bé. Per exemple, Patrick Modiano, que sempre escriu el mateix, però ho fa tant bé, que ningú li pot retreure res. Però el seu cas és una excepció. L’escriptor s’ha de saber posar en la pell del lector i en la pell de personatges diferents. A mi m’agrada això, canviar, posar-me en la pell d’una dona i d’un home, en un país i en un altre, en diferents èpoques.
El fet de viure allunyada de Catalunya t’afecta d’alguna manera com a escriptora? Ets sents una outsider?
Em sento marginada en els aspectes més mediàtics. No estar present en festes o activitats socioculturals i no implicar-se en determinats mitjans de comunicació té un preu. Però, per altra banda, estar lluny et dóna perspectiva. Des del punt de vista de la creació no em fa mal la distància, però des del punt de vista de la difusió una vegada surt la novel·la, sí. Tinc la sensació que a Barcelona, almenys, els autors que estan implicats en programes de televisió o en diaris tenen més fàcil la difusió i nosaltres no. En aquest sentit sí em sento una outsider. Això vol dir que la nostra projecció és més limitada. Sort de les xarxes!
Com veus la literatura catalana? Tens la sensació de què sempre se li dóna importància als mateixos autors? Que hi ha escriptors de gran qualitat que estan lluitant molt, però no aconsegueixen la projecció que mereixen?
Es publica massa. De fet, ja no es publiquen autors, sinó llibres. I molts d’aquests llibres es deixen surant per l’oceà a veure què passa. Potser seria recomanable que les editorials reduïssin el nombre d’autors, però els hi fossin més fidels. Així hi hauria menys autors que tenen la sensació d’estar marginats o menyspreats. Però, és clar, estem en una època en què les coses van cap a l’altra direcció.
Creus, doncs, que el sector editorial ha perdut el respecte al lector?
Sí, en el moment que les editorials han perdut el respecte als escriptors, també l’han perdut al lector. Les dues coses van lligades. El sector editorial s’ha industrialitzat, dóna quantitat al lector i no tant qualitat. Es valora un llibre per la quantitat d’exemplars venuts i no pel seu valor literari. Per exemple, és igual si una vegada venut un llibre, al lector no li ha agradat, perquè el que compta és que ja l’hagi comprat. D’aquesta manera, a vegades es fa una promoció tremenda per un llibre que el lector no es mereix. L’èxit comercial del llibre queda desvinculat del seu valor literari.
En quin sentit les editorials han perdut el respecte als escriptors?
Al convertir-se en grans companyies, en conglomerats, que fan que els autors siguin cada cop més anònims. La producció literària s’ha massificat i això fa que s’hagi perdut el respecte a l’escriptor i al lector, tot i que jo no em puc queixar de com em tracta la meva editorial.
Alguna vegada has dit que quan escrius, has de controlar el teu temperament i la sensibilitat. Quins són els sentiments que has hagut de controlar en aquesta novel·la?
Tots els autors tenim algunes tendències que són perilloses, per exemple el sentimentalisme. Les emocions han de quedar de la banda del lector, són els lectors els que s’han d’emocionar. Tu, com autor, has de mantenir distància del personatge i de l’escena. Has d’entrar en tots els personatges, amb els que t’identifiques, però també amb els antipàtics. Jo estic enamorada del llenguatge i de la paraula i a vegades escric massa, llavors haig de retallar. Aquí també m’haig de controlar, perquè sóc massa verbal.
Segueixes escrivint en anglès?
Ara mateix no, però no ho descarto. La primera novel·la la vaig escriure en anglès i em va agradar traduir-me, així que qui sap en el futur…
Quins són els autors catalans o espanyols que es llegeixen a Estats Units?
Es llegeixen autors de best sellers, com Arturo Pérez Reverte o Carlos Ruiz Zafón. D’autors que escriuen en català no gaires… Hi ha alguns traduïts, però són molt minoritaris.
Tu ets professora de literatura als Estats Units. Quin autor espanyol o català has recomanat més als teus alumnes i amics?
He de recomanar llibres que estiguin traduïts a l’anglès o bé al castellà, ja que sóc professora de literatura espanyola. Allà hem llegit Carme Riera, Maria Barbal, Manuel de Pedrolo, Alfred Bosch, Manuel Vázquez Montalbán, Carmen Laforet, Eduardo Mendoza, Emili Teixidor, Jordi Coca. I algun dia m’agradaria fer Jesús Moncada.
