Antoni Garcés. Barcelona
El Liceu no acaba de sortir d’una polèmica que ja entra en una de nova. Ens els darrers mesos, el gran teatre de Barcelona ha hagut d’enfrontar-se al disgust d’un sector dels abonats que ha lamentat l’augment de les tarifes (un canvi de preu que ha suposat que alguns hagin hagut de renunciar a l’abonament). Encara que el seu director general, Roger Guasch, i el seu director de màrqueting, Agustí Filomeno, hagin defensat que ara el teatre és més social, equitatiu i accessible, el cert és que no només els abonats estan enfadats amb el canvi de tarifes. Un altre sector de públic habitual, que no és abonat, també lamenta l’augment de preus, especialment el de les tarifes més baixes (els pisos superiors).
A banda d’aquest canvi de tarifes, el Liceu ha hagut d’enfrontar-se també a les protestes per les condicions laborals i les vagues dels acomodadors, treballadors externs però treballadors per al Liceu, a fi de comptes. Un tercer aspecte que alguns seguidors consideren com a molt greu són els constants canvis artístics que es fan a darrera hora. Un bon exemple d’això és l’Otello de Verdi. Al principi, estava previst que el paper protagonista fos interpretat pel tenor Aleksandrs Antonenko en el primer repartiment i Stuart Neill en el segon; però Antonenko no participarà finalment i el seu substitut havia de ser José Cura. Poc després es va saber que Neill, el tenor del segon repartiment, tampoc s’incorporaria, i el seu rol l’interpretaria Carle Tanner, però ell no podia participar tots els dies que estava previst, motiu pel qual en la funció del 5 de febrer Marc Heller serà qui faci d’Otello.
Per altra banda, el rol de Desdèmona l’havia de fer Carmen Giannastasio, qui va acabar dient que no, cosa que provocava que Ermonela Jaho, que havia de participar en el segon repartiment, passés al primer (Maria Katzarava s’incorporaria al segon). Tot, però, no queda aquí, perquè en l’Otello de Rossini i el Serse de Händel (tots dos en versió de concert), ja s’han anunciat canvis i només un dels canvis d’aquesta temporada és pot dir que conserva el nivell (el de Joyce diDonato per Elina Garanca) a I Capuleti e i Montecchi de Bellini. No són casos aïllats.
Passant per alt la polèmica que es va generar a Barcelona, quan la nova alcaldessa va anunciar que renunciava a la llotja del Liceu (poca culpa té aquí el teatre, tot i que no li va anar gens bé per a la seva imatge), ara una part de la ciutadania torna a veure com el colosseu de Les Rambles torna estar en el centre del debat després de què s’hagi conegut el disseny de la nova façana, un pla que consisteix en una restauració a consciència, una nova capa de pintura, la reobertura d’unes finestres que es van tapiar per a protegir uns vitralls i una particular instal·lació artística de Frederic Amat (i aquí és on la renovació ha aixecat polseguera).
La façana del Liceu necessita una restauració en profunditat ja que després de l’incendi de 1994 es va realitzar només una petita intervenció a corre-cuita i alguns arquitectes van advertir fa poc del perill que corren algunes cornises i el gran rellotge. Aquesta restauració protegirà la façana i li donarà un nou color que farà al Liceu més visible en el seu entorn i el farà destacar. El redescobriment dels vitralls des del carrer de Sant Pau (actualment només es poden veure des del Cercle del Liceu) permetrà als barcelonins i al turisme apreciar aquests vitralls d’Oleguer Junyent que representen quatre escenes wagnerianes.
Ara bé, la instal·lació artística que ha dissenyat Frederic Amat per a les façanes de la Rambla i del carrer Sant Pau crea polèmica, ja que consisteix en 170 anells de color vermell incrustats a les façanes i això no ha acabat d’agradar del tot, ni tan sols ha convençut a l’Ajuntament de Barcelona. Segons Amat, aquesta intervenció dóna a les façanes un caràcter majestàtic. Per si algú encara no ho sap, Amat és l’autor de les agulles rematades per pupil·les que tant destaquen a la façana de l’Ohla Hotel de la Via Laietana.
La intervenció que proposa per al Liceu és de difícil comprensió ja que planteja una sèrie de dubtes i possibles problemes. És necessari que el Liceu destaqui en el seu entorn, però no es pot perdre la perspectiva, es tracta d’un teatre d’òpera de prestigi internacional, no d’una sala d’espectacles qualsevol; per tant, la façana principal ha de projectar aquesta importància i aquest reconeixement internacional, lluny d’excentricitats que poden fer pensar els visitants que estan davant d’alguna altra cosa. El Liceu no pot semblar un casino de portes cap enfora. A més a més, si la postura del Liceu és que no tenen tots els diners que necessiten per programar els espectacles que els agradaria, ¿és necessària aquesta instal·lació? Sabem que els diners de la reforma han sortit d’una iniciativa de mecenatge, que són diners privats que s’han reunit expressament per a aquesta façana, però ¿el gairebé milió d’euros que val no es podria haver recollit per fer millores en la programació (almenys la part que es dedica al projecte d’Amat)? ¿No és més important que el Liceu sigui conegut per la seva gran temporada operística en comptes de per ser aquell edifici de les anelles enganxades a la façana? I no està de més valorar si aquesta obra és adequada per a Barcelona. Amb el problema que té la ciutat amb els coloms, una instal·lació d’aquestes característiques pot arribar a ser molt problemàtica en molt poc temps i degradar seriosament la imatge del Liceu i, llavors, ¿tota aquesta inversió per a què haurà servit?
Que el Liceu vulgui canviar la seva imatge, reformar la façana i, fins i tot, arriscar-se o innovar no està malament. En cultura s’ha de ser valent, agosarat, però s’ha de tenir seny. S’han fet profundes reformes en grans teatres a Europa, però l’estètica de la façana sempre s’ha respectat. El director general del Liceu, Roger Guasch, sempre defensa el caràcter social del Liceu, que és un teatre que pertany a la ciutadania, però aquesta modificació estètica de la façana suposa un impacte en un teatre que, si és patrimoni de tots, resulta massa radical i sobretot polèmic. El Liceu ha de seguir innovant, tirar endavant les millores oportunes per fer-nos créixer encara més en el circuit dels grans teatres d’Europa (i sobretot, créixer per a nosaltres i no només per als turistes), però no es pot permetre, els catalans no ens podem permetre que el nostre gran teatre, el teatre que tan nostre se suposa que és, vagi saltant de polèmica en polèmica.
