Júlia Costa / @liujatasco
Marc Andreu Acebal (Barcelona, 1973), historiador i periodista, ha centrat la seva tasca acadèmica a l’entorn del tema dels moviments veïnals que van tenir un gran protagonisme durant el franquisme tardà i la Transició. Barris, veïns i democràcia (L’Avenç) recull la seva tesi doctoral i per això no és aquest ben bé un volum divulgatiu ni planer sinó una obra extensa i profunda que aplega moltes dades ben documentades. Per aquest motiu potser es faci necessari acompanyar la lectura del llibre amb altres articles de l’autor i fins i tot cercar entrevistes que se li han fet i on de forma més breu i concisa explica molts detalls interessants sobre aquells moviments i el seu passat, present i possible futur.
La FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona) va néixer vinculada als interessos de comerciants i empresaris i per això es va considerar, en els seus inicis, burgesa, tot i que aquest terme sovint s’utilitza d’una forma molt general i poc acurada, fins i tot en un volum tan seriós i profund com aquest. Fa anys la figura del botiguer, fins i tot del botiguer modest de barri, era objecte de molts penjaments quan evidentment no era el mateix tot un senyor Bagués que el propietari d’una papereria modesta. Hi ha ideologia en aquest llibre i potser ha de ser així, no es pot incidir en un tema tan complex sense mullar-se i la nostra memòria personal i sentimental va molt lligada a aquells anys i a aquells fets, d’una manera o d’una altra, a través de l’experiència individual.
Pel llibre desfilen molts personatges, tot i que hi destaquen algunes figures, com la de l’enyorat Huertas Clavería, de qui en algun moment s’haurà d’escriure una monografia completa, una extensa i seriosa biografia. O aquest polític amb natura d’anguila que ha estat i és l’inefable Martín Villa. El llibre menciona molta gent però els qui vam viure aquell temps en uns barris concrets en podem trobar a faltar alguns. Fins i tot, i admeto que pot ser un prejudici, es troben a faltar més dones i més referències a la seva tasca lluitadora en molts àmbits. Només cal fer una mirada a l’índex onomàstic per comprovar com el paper femení és encara i aparentment minoritari.
També caldria en propers acostaments a aquesta temàtica, analitzar el tema per barris i arribar al present per veure què n’ha quedat de tot plegat, valorar abandonaments, marginacions, desercions i escalades polítiques. Un altre aspecte a matisar és que els fets se centren en Barcelona com a paradigma de la lluita veïnal però s’haurien de fer més referències a poblacions de l’àrea metropolitana que conformaven un tot amb el Cap i Casal i que potser reivindicarien avui el seu paper més enllà de mencions puntuals. Fins i tot en les zones rurals o semi rurals hi va haver experiències interessants encara que fossin poques i amb un seguiment relatiu.
Molts temes doncs surten del nucli principal d’una obra imprescindible, de consulta i que resultarà un referent d’ara endavant quan es parli d’aquell passat sovint enyorat perquè, i aquest és un altre tema, la democràcia va portar desmobilització, sovint intencionada per part dels poders emergents però que també cal analitzar des de la perspectiva de les desercions i el desencant dels propis veïns. Un dels grans personatges dels primers anys, de lluita, avui traspassat, Rodríguez Ocaña, quan ja de més gran vivia a Molins de Rei insistia en què calia protestar, encara més si calia, quan l’ajuntament era d’esquerres i no feia el que tocava. Però això no és freqüent i encara sovinteja el fet de fer més soroll quan manen els altres que no pas quan manen els nostres.
El moviment veïnal, aquesta història social de l’època, tal i com manifesta l’autor, està per fer, a les beceroles, en comparació amb les històries de lideratge polític o els moviments obrers o sindicals. Hi ha tot un doll de publicacions que costen de trobar, en arxius precaris de barri, butlletins parroquials modestos, un material ingent que caldria aplegar i posar a l’abast de tothom i no tan sols dels grans especialistes sinó també dels estudiants fins i tot de secundària. Per això és admirable la tasca de Marc Andreu en cercar aquestes informacions per tot arreu, Govern Civil inclòs, a més d’haver realitzat un gran nombre d’entrevistes personals. Malauradament alguns dels seus protagonistes ja no hi són i ja no en podem tenir el testimoni directe però encara en queden molts de vius i amb bona memòria.
La història social d’aquells moviments, als quals no els fa faltar debat intern ni enfrontaments virulents entre opcions polítiques diverses d’esquerra, va aplegar moviments de base, associacions obreres, grups polítics de barri molts dels quals propers al PSUC, però també a d’altres ideologies més radicals i un element d’unió important van ser moltes parròquies de l’època que van acollir protestes i reunions de tota mena. La problemàtica urbana era complexa i nombrosa, mals habitatges, barraquisme resistent, explosions de gas, manca de tot tipus de serveis… És imprescindible que les noves generacions coneguin aquelles situacions i la violència que els poders vigents imposava, reprimint moltes iniciatives, posant tot tipus de traves a qualsevol innocent reunió o amb recursos més expeditius com ara empresonaments i prohibicions irreversibles. La radicalització d’aquells moviments es pot relacionar amb el fet d’haver endarrerit les eleccions municipals fins al 1979 prioritzant les generals del 77.
Alguns personatges com el mateix Joan Antoni Samaranch va ser fins i tot dirigents d’Associacions de Veïns, en els seus barris benestants. L’època més activa i amb més assoliments del moviment es va viure en l’etapa de l’alcalde Socias Humbert, després de la destitució de Porcioles, el 1973 i el breu període dels alcaldes Masó i Viola, qui va morir en un sagnant atemptat com el de l’empresari Bultó, una mostra més de què aquell context no era precisament la bassa d’oli que s’ha volgut fer creure. En molts aspectes, i tal com es remarca en alguns passatges del llibre, al capdavall la Barcelona fatxenda i turística del present és més aviat hereva d’aquell porciolisme en el context del qual van treballar, de joves, futurs líders com el mateix Pasqual Maragall, que no pas de les expectatives progressistes obertes durant l’etapa Socias.
La FAVB va tenir més de setanta mil associats. Però l’arribada de Serra a l’ajuntament va contribuir a la crisi del moviment, tant per l’actitud reticent dels nous poders envers el moviment veïnal com perquè alguns dels seus líders van entrar en política i tot va ser ja molt diferent. Aquest fet va provocar un desencant generalitzat en moltes associacions de barri, un fet que seria trist que es repetís avui quan el moviment social al carrer sembla reviure tot i que amb unes característiques molt diferents de les d’aquells anys. Hi ha persones que van estar lligades a aquells moviments i que opinen que en l’actualitat, per exemple, seria molt més difícil evitar demolicions com la que es preveia a la Casa Golferichs i, de fet, en aquestes darreres dècades s’han perdut molts elements importants del paisatge urbà sense que hi hagués grans protestes o sense que les protestes fossin ateses. Un altre sector desmobilitzat ha estat el de les associacions de pares i mares d’alumnes les quals durant un temps també van ser molt actives.
L’Ajuntament democràtic va arribar a fer desallotjar l’Ajuntament de Barcelona de forma contundent quan es demanaven llars d’infants. L’allunyament del poder municipal respecte als moviments populars ha estat continuat, amb alts i baixos i amb el recurs a una política de subvencions que ha afavorit clientelismes. En els darrers anys sembla haver-hi un repunt en el moviment associatiu, sorgeixen noves formacions polítiques i alguns barris han recuperat un cert teixit social tot i que caldrà veure com es canalitzen les bones intencions i les noves reivindicacions de tota mena.
En tot cas el llibre de Marc Andreu representa una fita sòlida en la reivindicació de la història del moviment veïnal barceloní i esdevé una eina fonamental per conèixer una mica més a fons qui som i d’on venim. Afortunadament cada dia hi ha més llibres que analitzen aspectes lligats a la Transició i a la història més recent ja que durant uns anys semblava que era més còmode escriure sobre la Guerra Civil i la Postguerra que no pas sobre un temps i un país que encara ens són molt presents i els testimonis dels quals, al menys una majoria, poden informar-nos de forma directa a l’entorn de les seves vivències, lluites, triomfs i, també, desenganys, enfrontaments i decepcions. Si no es reivindica, com ha fet i fa Marc Andreu, aquell moviment transversal i col·lectiu, es pot arribar a fer creure a les futures generacions que els canvis polítics van ser menats des de dalt i poca cosa més.
