Júlia Costa / @liujatasco
L’autor i director Pere Riera ha portat a La Villarroel una proposta sobre les interioritats del món del teatre, la figura dels actors i el tema de la seva suposada vocació. Una actriu que comença a entrar en la maduresa sense haver assolit l’èxit i un jove afeccionat a la interpretació assagen escenes de Hamlet sota la supervisió d’una actriu més gran, Eva, que fa temps que ha abandonat els escenaris per motius personals. El quart personatge és un altre actor, premiat i reconegut, que havia treballat amb Eva i voldria que aquesta tornés a intervenir en una obra.
El text és brillant, ple d’ironia a voltes, tot i que en alguna ocasió cau en la frase tòpica cercant potser la complicitat d’un públic que és també un altre element imprescindible en el fet teatral. Els quatre actors estan molt bé en els seus papers, Vilarasau i Boixaderas en algunes ocasions tenen una certa tendència a l’excés, un perill en el qual cau la professió quan assoleix prestigi i reconeixement.
L’obra juga amb el públic, de fet crea unes expectatives sobre els motius que han portat a l’actriu a deixar el teatre que no s’acompleixen i és en la relació de l’actor amb la pròpia vida on es troba a faltar un aprofundiment més acurat. El personatge d’Eva esdevé sovint excessivament cruel amb aquests joves actors, el mateix que, d’una altra manera, més desenfadada també ho és el personatge de Boixaderas, Toni.Però la parella jove també juga amb ells, de forma inevitable.
Sovint es diu que molts actors i actrius fan teatre quan es troben fora dels escenaris o sembla que en fan i aquí en ocasions no sabem ben bé del tot si és així ja que potser de forma intencionada es flirteja amb la credulitat d’un públic desconegut, que pot acollir l’obra de moltes maneres. El públic és sempre una incògnita pels actors, un element necessari al qual s’ha de satisfer però tot un misteri, a causa de la seva varietat i de l’acollida imprevisible per part seva del fet teatral.
L’escenografia és sòbria, amb un escenari central que representa una sala d’assaig situada en un espai soterrat i claustrofòbic. El món del teatre des de dins, així com el del cinema, ha estat un tema recurrent en moltes ocasions, amb resultats diversos. Infàmia no acaba de trobar el seu to, entre la comèdia i la tragicomèdia, amb uns elements que pressuposen un misteri que decep en la seva resolució ja que fins i tot es juga amb la percepció de què l’elecció del drama de Shakespeare com a eix central de l’assaig no és casual. La jove actriu no aconseguirà el paper desitjat però segurament continuarà treballant en el que sigui, fins i tot en musicals per a infants i un final on es barreja realitat i ficció evidenciarà que l’actriu consagrada no pot defugir l’atracció d’una professió que, al capdavall, és com totes.
_________
Infàmia / Teatre La Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Text i direcció de Pere Riera / Fins el 6 de març
