Jordi Sierra i Fabra: “Tinc més marxa jo que molts xavals de vint anys”

L'autor acaba de publicar 'Tres dies d'agost', nova entrega de la seva sèrie policíaca protagonitzada per l'inspector Mascarell

Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) és un dels escriptors més llegits del nostre país. Els seus llibres han passat de generació en generació durant més de quatre dècades. És autor de narrativa infantil, juvenil i d’adults i la seva producció supera ja els 400 títols publicats i més d’11 milions d’exemplars venuts. És un apassionat de la literatura, d’escriure, de viatjar i de viure. Els seus inicis professionals, però, estan en el món de la música, ja que va dirigir i fundar diverses revistes musicals, una tasca que va voler interrompre per ser coherent amb ell mateix i dedicar-se a lluitar per allò que, des de petit, volia ser: escriptor. Ara acaba de publicar Tres dies d’agost (Rosa dels Vents/Plaza & Janés), una nova entrega de la seva sèrie policíaca protagonitzada per l’inspector Mascarell; L’aprenent de bruixot i Els Invisibles (Edebé), que va guanyar el Premi Edebé de Literatura Infantil i Juvenil; i els llibres infantils Els homes de les cadires (Cruïlla) i La biblioteca dels llibres buits (Cruïlla).

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Ara venia pensant que l’altre dia el Carles Francino va trobar una entrevista meva a Freddy Mercury de fa 38 anys!

I trobes a faltar la teva etapa de crític i periodista musical?

No, gens! Jo penso que la vida és anar cremant etapes i no pots viure del passat. Jo m’ho passo millor ara que mai. Sé que tinc 68 anys i que el meu cos ja no és el mateix de quan tenia 30, quan podia estar tres nits sense adormir perquè anava amb algun grup de gira, però no ho trobo a faltar. Aquell era un món irreal, recordo anar de París a Nova York en Concorde, un viatge que llavors costava mig milió de pessetes, arribava allà i m’esperava un helicòpter que m’oferia un passeig per Manhattan. Baixaves de l’aparell i una limusina m’oferia portar-me de passeig al Central Park. L’Hotel era el Waldorf Astoria o el Plaza i a vegades deixava la bossa a l’habitació i anava corrent a una entrevista o un sopar, l’actuació o el que toqués. Després sortia de festa, tornava a l’hotel, agafava la bossa i cap a Barcelona, aquesta vegada en vol normal, on escrivia l’article en un full per després passar-lo a màquina.

Carai, quina vida!

Sí, tenia 25 anys, m’ho passava molt bé, però jo volia ser escriptor. Als 8 anys ja escrivia, als deu feia llibres de cent pàgines. Als 13 o 14 els feia de cinc-centes. Jo sóc un romàntic, volia ser Julio Verne, volia viatjar. Una vegada li vaig dir a la meva dona que aquell món de la música era irreal, de privilegiats, i que per molt que m’agradés, no em veia fent allò als 40 anys. Si jo volia ser escriptor, havia de viure i el que tenia molt clar és que no seria escriptor vivint en un Concorde o al Plaza de Nova York. Havia d’anar a Àsia, a Amèrica Llatina, havia de viure experiències, m’havien de passar coses, havia de viure per poder expressar. Així que en ple èxit ho vaig deixar tot, absolutament tot, perquè si només deixava una part, encara estaria encadenat.

Quin valor!

La meva dona em va dir dues paraules: ja menjarem.  I després, amb el meu primer llibre ja guanyava més diners que com a director de revistes. De totes maneres sempre porto un pin a la camisa que és una guitarra de plata, per recordar els meus orígens, perquè estic molt orgullós. Jo sóc un home que no té estudis, que quan era jove i tenia el cabell llarg m’insultaven pel carrer perquè eren els temps de Franco. Em tractaven d’esbojarrat per agradar-me el rock, i al final he aconseguit guanyar-me el respecte. Tot això sense oblidar el passat però sense trobar-lo a faltar.

Ara ets un vell rocker de les lletres.

Vell encara no, diguem que estic a les portes! Hi ha gent que amb 68 anys ja et veu com un vell, però jo estic com una moto. No fumo, no bec, cert és que no tinc 30 anys, si una nit no dormo, al dia següent estic fet pols, però tinc jo més marxa que molts xavals de 20 anys. I els hi dic: nois, si no viviu, tots junts no fareu tot el que he fet jo en la meva vida. No em sento vell, potser per edat ho sóc, però l’esperit el tinc jove.

Quin records tens de quan tenies 8 anys i escrivies els primers textos?

Als 8 anys jo era un pobre noi tartamut, fill d’un home que va fer la guerra civil i la va perdre. La primera paraula que diria sobre aquella època és voluntat. La voluntat de lluitar, de què ningú podria amb mi, de no tenir un pla B. És a dir, jo tenia molt clar que volia ser escriptor i no hi pensava renunciar, no valorava altres opcions de futur. Això sense importar-me si seria ric o pobre. L’art es mesura pel que sents quan el fas, després el que et paguin és una altra història. Mai he fet un llibre per diners, sempre els faig perquè m’agrada.

Un objectiu prometedor.

¿Tu saps el que era per un nen de 8 anys tartamut, que va patir un accident amb una porta de vidre que gairebé li costa un braç i que li va destrossar el nas, adonar-se que a través de l’escriptura pot comunicar-se amb els demés? Jo vaig néixer per escriure, però descobrir als 8 anys que escrivint em podia comunicar amb els demés em va semblar genial, vaig pensar que estava salvat. I pensa que en aquella època jo patia assetjament escolar, em maltractaven, i cada cop que em donaven, jo perseverava més en el meu objectiu, perquè sabia el que volia. Ara bé, el meu pare plorava quan em veia escrivint.

I quan vas deixar el periodisme musical, tenies present aquella perseverança?

Aquell canvi va ser molt important, ja no era només una qüestió de voluntat, sinó d’enfrontar-me a un futur incert. Llavors jo tenia cinc revistes, un programa de ràdio, diguem que tenia poder, anava amb una aureola. Però per mi la literatura era el més important i era una qüestió d’integritat. Ha sacrificat moltes coses a la vida per escriure. Recordo que quan em vaig declarar a la meva dona, una setmana després de conèixer-la, li vaig dir: treballo en la construcció, estudio per la nit per ser aparellador, però sóc escriptor i sempre seré, per sobre de tot, escriptor. Així que quan li vaig dir que ho deixava tot per la literatura, em va dir allò de que ja menjaríem.

I ara que veus que ho has aconseguit, com et sents?

Molt orgullós del que he aconseguit, de tenir dues fundacions i d’estar en plena forma per seguir vivint i escrivint.

Abans la relació dels nens amb la literatura era més passional?

A mi llegir em va salvar la vida. Com a estudiant era un burro, ho oblidava tot al dia següent, però el que llegia es quedava en la meva memòria. Jo de jovenet venia diaris vells i em donaven dos rals que me’ls gastava en llibres de segona mà en una llibreria que hi havia al carrer Gomis. Llegia les històries de Silver Kane, que després resulta que era el pseudònim de Francisco González Ledesma. Jo em vaig formar amb aquests llibres, els de Donald Curtis, Fidel Prado, Clark Carrados… I amb molt d’orgull! Llegir ho era tot en aquella època. Per sort, vaig formar part de l’última generació de nens que va créixer sense televisió. Així que em passava el dia dibuixant i llegint, inventant jocs de paraules, jeroglífics… Jo era diferent i m’assetjaven, m’ho posaven molt difícil.

Si parlem de narrativa infantil i juvenil, has hagut de canviar la manera com conceps les teves històries perquè la societat ha anat canviant al llarg dels anys?

Gens! La manera de narrar és la mateixa. Jo escric capítols molts curts, d’una o una pàgina i mitja. Com més parts tingui una història, més fàcil explicar-la. Hi ha d’haver diàlegs, molts punt i a part, molt de ritme. Per escriure és important l’estil i la tècnica i això es va perfeccionant escrivint. Deia Ray Bradbury que quantitat és qualitat i hi estic d’acord, perquè millores com més practiques. I sobre la manera d’escriure, jo dedico molt de temps a fer els guions previs, però després escric molt ràpid, en una o dues setmanes he acabat un llibre. Després no rellegeixo ni corregeixo, perquè això és una cosa que fas a mesura que escrius. Sóc dels que pensen que corregir un llibre l’empitjora.

Tenint en compte que la narrativa juvenil moltes vegades es mou a cop de tendències, fas tasca d’observació per mirar d’avançar-te?

Mira, sóc una persona bastant humil, no tinc aires de grandesa, no em crec cap geni. Sóc conscient de qui sóc i el que escric. Ara bé, un té el seu ego i no em puc estar de dir-ho: jo he marcat tendència. Quan vaig escriure Noche de viernes, fa vint-i-quatre anys, la novel·la realista dura no existia. Era una novel·la per a joves i es van vendre 100.000 exemplars en tres mesos, perquè els mestres se la recomanaven entre ells. Aquella novel·la va obrir forat. L’any següent José Ángel Mañas va publicar Historias del Kronen i tothom hi parlava, es va fer la pel·lícula i semblava que ell havia inventat aquell gènere. Quan Arturo Pérez Reverte va publicar el seu primer llibre gratis a Internet, jo ja ho havia fet mig any abans, però els mitjans van dir que ell era el pioner. Ara bé, qui sóc jo? Jo escric el que sento i com ho sento. Si això serveix per crear tendència, collonut, però jo no segueixo les d’altres.

I no t’han encarregat llibres sobre temàtiques de moda?

Sí, fa uns anys em van demanar una novel·la de vampirs, però no em veia amb cor de fer-la. També és cert que a vegades et posen l’etiqueta. Quan vaig guanyar el Premi Edebé amb L’aprenent de bruixot i Els Invisibles, un periodista va dir que jo havia escrit una història de zombies. I ho va dir perquè en la novel·la, un nen reviu durant tres dies. Vaig posar el crit al cel, perquè no m’agrada The Walking Dead ni les històries de zombies!

Doncs algunes modes, com la de Harry Potter, van crear una tendència important!

T’explicaré una anècdota: una vegada em va trucar Gemma Lienas dient-me que venia una escriptora britànica que no coneixia ningú que havia publicat uns llibres sobre un nen mag que es deia Harry Potter. Em va dir que havíem d’anar a donar-li suport, perquè era possible que no hi anés a veure-la gaire gent. Jo vaig pensar si realment havia d’anar a fer embalum, però com que la Gemma és molt bona amiga, vaig accedir. Vam anar a veure la J. K. Rowling a l’Institut Britànic i allà érem dotze persones. Li vaig dir a la Gemma: escolta, una història sobre un nen mag britànic aquí no pot funcionar. Així que imagina quina és la visió que tinc de les coses. Escric el que sento: si funciona, bé; si no funciona, doncs mala sort.

Abans em preguntaves: “Qui sóc jo?”. Jo ara et pregunto: tens la sensació de què a nivell mediàtic saben qui ets tu?

Em consideren un autor de referència en narrativa infantil i juvenil, això vol dir que no et tenen gaire en compte. Amb la sèrie que estic fent de l’inspector Mascarell, ara m’han tornat a col·locar una mica en narrativa d’adult, però sense recordar que jo he escrit molta narrativa d’adults abans. Pensa que els autors d’infantil i juvenil existim de cara a les escoles, però no de cara als mitjans. Hi ha un respecte, això sí. Pensa que quan em dedicava al món de la música, la gent m’aturava pel carrer; ara ningú ho fa i, si ho fan, és molt puntualment. Això demostra, entre altres coses, que no surto a la televisió.

Però sí surts a la premsa…

Quan l’editorial truca a un diari per oferir una entrevista amb mi, a vegades li diuen que no perquè ja m’han entrevistat fa poc per un altre llibre. I fa poc potser vol dir fa cinc anys. En canvi, hi ha autors que gairebé surten cada any als diaris. També em cauen etiquetes, com que sóc un autor que escriu massa. Al Regne Unit em feliciten per haver escrit més de 400 llibres. Aquí, en canvi, diuen que segurament tinc un equip de negres, que és impossible que els hagi escrit tots jo sol. I no saben que jo estic tot el dia escrivint. De totes maneres, jo no busco medalles ni aplaudiments. Ho faig perquè m’agrada.

Però sempre va bé el reconeixement.

Quan havia superat la xifra de 300 llibres publicats, algú em va preguntar si sabia que jo era l’autor espanyol viu que més llibres havia publicat. Vaig pensar ràpidament: l’he cagat, ara sempre seré l’autor que més llibres va publicar en vida. T’explico una altra anècdota: una vegada es va fer un estudi de quins eren els deu autors espanyols més llegits a les escoles. Jo ocupava la posició vuit. Els altres eren Bécquer, García Lorca, Galdós, Baroja… Tots clàssics i tots morts. A banda de mi, l’únic viu llavors era García Márquez. Han passat tretze anys d’aquell estudi i a diversos llocs encara em presenten com l’octau autor espanyol més llegit a les escales. I potser ara repeteixen l’estudi i estic a la posició 122 o a la 3. Ho dic perquè hi ha etiquetes que no te les treus mai. De totes maneres, sobre allò dels mitjans, no és cap queixa, estic agraït de poder anar pel carrer i sentir-me anònim.

Parlaves de narrativa d’adult. Ara s’acaba de publicar Tres dies d’agost, la setena entrega de la sèrie de novel·les negres protagonitzades per l’inspector Mascarell. Com és que vas començar a escriure-les?

El meu pare mai em va parlar de la Guerra Civil, solament ser que quan es va acabar la guerra es va entregar i que va tornar a fer el servei militar en temps de Franco. Llavors, com a escriptor i com a ésser humà, vaig començar a investigar d’on vinc, així que vaig llegir moltes coses sobre aquella època. De tot el que vaig llegir, em va interessar molt els darrers dies de Barcelona abans de la caiguda: el govern ha marxat a l’exili, la gent està morta de gana sense saber si Franco entrarà al cap d’un mes, una setmana o quinze dies. Jo sentia la necessitat d’escriure sobre aquells quatre dies i vaig estar vint anys amb la idea al cap. No sabia com fer-ho i al final vaig tirar per la novel·la policíaca.

I va néixer l’inspector Mascarell…

Sí, per a la primera novel·la de la sèrie, Quatre dies de gener, vaig imaginar una comissaria arrasada de la que tothom ha fotut el camp menys ell, que no pot marxar perquè la seva dona s’està morint de càncer. Ell és conscient de què quan entri Franco, el mataran. No és comunista ni anarquista, és inspector de la policia fidel a la República i sap que haurà de patir la repressió. Mentrestant té un cas entre mans i el resol. La idea era fer només una novel·la, però els lectors demanaven més, vaig proposar a l’editora seguir tirant del fil i ella va acceptar.

No podia dir que no si la novel·la va vendre. Ja vas pensant en les entregues futures?

El proper llibre passa durant la vaga dels tramvies de Barcelona, al març de 1951. Per fer que això sigui possible, havia de situar aquesta darrera novel·la publicada, Tres dies d’agost, a l’agost de 1950, per qüestions argumentals.

Tres dies d’agost comença amb l’inspector Mascarell al llit mentre la seva parella li fa pessigolles als peus. És una declaració d’intencions?

Els policies de novel·la negra sempre són divorciats o alcohòlics o amb problemes amb les drogues… Però jo estic escrivint sobre els anys 40 a Espanya, llavors el divorci no era possible, tampoc m’encaixava que el Mascarell begués alcohol. A més, jo no he begut ni m’he drogat mai, porto 46 anys amb la mateixa dona. Jo he estat a festes a Hollywood amb safates de cocaïna com si fossin canapès i no en prenia. Quan la gent em preguntava com em col·locava, bevia un got de llet i em posava a fer el burro. Ho dic perquè si jo no fumo, ni bec, ¿per què no puc crear un inspector de policia que sigui coherent amb el meu món?

Clar que pots!

I sí, el Mascarell està al llit amb la seva parella fent-se pessigolles, és la vida, l’amor, s’estimen. Van al cinema, parlen de pel·lícules. Ell és un personatge molt tranquil, feliç, tant és així que em costa ficar-lo en embolics.

T’agrada el realisme, doncs.

Molt, per això viatjo molt abans d’escriure un llibre. No em serveix entrar a Google Maps. Una vegada vaig anar a l’illa de Pasqua per escriure un conte de quaranta pàgines. Cert és que després vaig aprofitar per escriure dues novel·les més, però la intenció primera era només un conte. Sempre que escric sobre algun lloc, necessito visitar-lo. I en cada viatge estic constantment escrivint. També quan dormo.

Quan dorms?

Sí, si somio alguna cosa interessant, abans de reprendre el son, em llevo i ho anoto. I si llegeixo el diari, busco històries per a escriure alguna novel·la. Jo no cerco notícies a la premsa, cerco novel·les. Estic amb l’antena posada constantment; ara mateix, mentre parlo amb tu, em pot venir una idea i l’haig de retenir.

En un moment vas dir que escriure no era jubilable. Recentment diversos autors han denunciat que el govern d’Espanya pot retirar-los la pensió de jubilació si cobren drets d’autor. No és una manera de jubilar l’escriptura i la creativitat?

Quina vergonya! Un metge, quan es jubila, no pot exercir perquè potser li tremola el pols, però un escriptor pot continuar escrivint, a vegades quan et jubiles surten les millors novel·les. Picasso pintava fins gairebé la seva mort. ¿Com pot ser que a Espanya, un autor o una autora que cobra mil euros per un llibre que va escriure fa vint anys hagi de dir que no, rebutjar aquests diners que són seus? Qui se’ls queda llavors? L’editorial? Tot perquè cobra una pensió… Això vol dir que tampoc pot impartir conferències ni res que li suposi cap benefici econòmic. Tot això en un país que té una economia submergida de nassos. A sobre, l’escriptor declara els seus ingressos, perquè quan una institució paga, tot queda registrar a Hisenda. Però què esperem? A Espanya la cultura està sota mínims. La cultura i el cinema estan pagant car encara el “No a la guerra” del 2003. El PP ho està fent pagar car. Tenim el país que ens mereixem, els governants que ens mereixem i la cultura que ens mereixem.

Poc esperançador tot plegat…

Sí, és una vergonya. A mi m’han trucat amics que tinc a l’estranger preocupats, però jo no cobro cap pensió, jo visc dels meus llibres. Però que li fotin una demanda al Julio Llamazares o al Javier Reverte perquè cobren una pensió i drets d’autor és terrible. Però que no paguen impostos? Quant més guanyen, més impostos pagaran, però demandar-los? ¿De debò no podran cobrar 200 euros per fer una xerrada perquè al mateix temps estan cobrant una pensió?

Potser la cultura acabarà formant part de l’economia submergida.

Un autor no pot demanar a una universitat que el que li paguen ho facin en negre, perquè la universitat ha de declarar les seves despeses. No podem demanar a les editorials que no declarin el que ens paguen. Però és que tampoc ho volem fer. Ara bé, d’aquí a haver de renunciar a la pensió o als drets… És denigrant!

Com t’agradaria que es recordés Jordi Sierra i Fabra d’aquí a cinquanta anys?

Hi ha autors que han mort fa deu anys i ja ningú se’n recorda d’ells i penses que algú em recordarà d’aquí a cinquanta anys? Ni de conya! Estem en un país molt injust, al Regne Unit estan fent de tot amb el quart centenari de la mort de Shakespeare i aquí no fem gairebé res amb el Cervantes. A la Montserrat Roig encara se la reivindica de tant en tant, però pregunta als joves si saben qui és. La Mercè Rodoreda està present perquè té diversos llibres que són lectura obligatòria als instituts, però si no… A l’Emili Teixidor, mort fa quatre anys, potser se’l tornarà a reivindicar quan sigui el seu centenari.

Quin optimisme!

Què volem d’un país que no respecta la memòria històrica, que no desenterra els més de 90.000 morts que hi ha a les cunetes. Aquí no hi ha ni memòria històrica ni memòria cultural. Així que jo no espero massa. Tampoc crec en déus ni en paradisos. Quan em mori, que posin al meu epitafi: “va viure al màxim, s’ho va passar el millor que va poder i va fer el que li va donar la gana des dels 22 anys”. Des de llavors ningú m’ha dit el que havia de fer. He estat lliure i feliç. El que passi després no tinc ni idea ni m’importa perquè ja no ho veuré.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsInfantil i juvenilLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES