Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar
Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) és, sense cap dubte ni un, una de les veus més inconfusibles de la literatura catalana. Els seus L’adolescent de sal (1975) i El bell país on els homes desitgen els homes (1985) són títols que encara avui suposarien una revolució. També és cert que l’autor ha despertat, al llarg de la seva carrera, les crítiques més acarnissades i les més efusives admiracions. Fans i detractors a tort i a dret, que és el que generen les obres atrevides. Escriptor llegit i celebrat segons ell mateix per uns happy few, uns pocs feliços, Mesquida fa ara la jugada perfecta amb el seu recull de narracions Trèmolo (Empúries): una delícia pels mesquidians amants del seu segell d’intensitat i riquesa de llenguatge, i, en certa manera, alhora, un ben arribat retorn als seus orígens més pop. Amb Trèmolo, Biel Mesquida ha perdut les manies de tot.
Un neologisme, un verb nou fet de bell nou —un dels components marca de la casa de l’autor— ja ens adverteix del que ens espera. Ens demana què fem, com en un text-consigna o en un text-pancarta, i aquesta és la resposta: “Jo? Cervelltremol”. Biel Mesquida es proposa, amb aquest llibre de veus, com l’anomena ell, fer vibrar el cos i l’ànima del lector, i fer-ho —no hem d’oblidar la seva formació científica, justament— a través del cervell i les tremolors que la lletra ben feta li pot suscitar.
Trèmolo és, com diu l’autor, un llibre de veus. Una capsa de bombons, alguns farcits de praliné, més senzillet, d’altres de licor fort, alguns emmetzinats, tots amb formes precioses i embolicats en cel·lofanes de colors. Un mostrari de la paleta amplíssima de tonalitats i matisos que pot arribar a acumular Mesquida, que es proposa escriure “un objecte literari no identificat, un OLNI, que fos viu, seductor, bategant i, of course, un fracàs editorial”. Una definició que encaixa amb el textualisme que reivindicava tant a l’inici de la seva producció, amb les obres ja esmentades o la seva tasca de traducció de mestre Roland Barthes a la llengua de Llull.
Així doncs, el llibre destaca per la varietat d’històries i veus que s’hi presenten, com ja havia fet Mesquida amb T’estim a tu (2001), Els detalls del món (2005) o Acrollam (2008), però aquesta vegada d’una forma que presenta algunes novetats: el llenguatge és molt més depurat, planer, i això sense perdre la força i la rauxa que sempre l’han identificat. La temàtica, per altra banda, també ha viscut una evolució. Així, no és difícil trobar-hi altra vegada personatges suïcides i turmentats —“Quan he dit al bàrman si tenien cianur, m’ha contestat que a l’hotel estan prohibits els tòxics”—, sentències magistrals dignes del geni d’Oscar Wilde —“Des de llavors som un especialista en les coses que s’acaben”—, personalitats creïbles de tan surrealistes, amants desencantats, éssers presos per la contradicció de la vida mateixa —“Et vaig dir: tenc ganes de boixar amb altres homes només perquè passis un guster quan t’ho conti. Tu feia uns instants m’havies explicat la teva admiració terrible per una feta de Cézanne: no va anar al funeral de la seva mare perquè pintava”—, dones que aprenen a conviure amb la seva maduresa o bé autèntiques declaracions d’amor envers el llenguatge, que en el món de Trèmolo ho subjecta tot amb la força del ciment de Portland i alhora amb la delicadesa del vidre bufat de can Gordiola.
Emperò si hi ha un tret que suggereix una renovació temàtica en el recull aquest és el retorn de Mesquida a la cultura pop. És cert que aquesta ha estat una constant més o menys estable a la seva obra, però també sembla esser-ho que en els seus darrers llibres semblava haver passat a un segon pla en pro d’una elegància que no tenia per què estar renyida, certament, amb els referents més mainstream i bandarres. D’aquesta manera, Mesquida torna a connectar amb el públic més jove d’esperit, aquell que cerca textos de qualitat, textos esponerosos pel que fa al llenguatge i les significacions, però que també vol una mica de marxa en lletra: ara una escena descaradament costumista i delirant, ara l’aparició d’una folklòrica figurada, ara la nuesa d’un personatge que no es desplaça pels revolts temptadors de la llengua sinó que simplement diu, tal com raja, el que vol. És precisament deliciós el passatge, l’OLNI, en què l’autor ens presenta el trastorn d’un jove que un dia, de sobte, se sent la viva encarnació d’Isabel Pantoja, un autèntic torcebraços literari del que Mesquida és l’indiscutible guanyador:
“Quan va cantar «Yo soy esa» vaig estar a punt de tenir un acubó. En Pere va donar per acabada l’actuació amb bones paraules. Com a festa de carnaval ens ha agradat molt la brometa. […] A poc a poc va tornar a la vida normal, fins que un bon vespre mentre sopàvem ens va dir que volia que li diguéssim Isabel i que ell ens diria Alícia i Pere. Tot va tornar anar de mal en pitjor. Ja ens parlava a tota hora en un andalús ben tancat i si no li dèiem Isabel agafava unes volades de cal Déu. De vegades l’escoltava d’amagat darrere la porta, i quan cantava «Se me enamora el alma» em posava a plorar.”
Així mateix, i en relació al retorn als orígens al que fèiem referència, hi ha un altre tret, en aquest cas formal, que sembla indicar una represa i una millora de les formes que l’autor ja havia explorat a altres volums, com a la totalment textual i sorprenentment mai reeditada Puta marès (ahí) (1977) o al “Quadern d’argent” de l’exquisida Excelsior o El temps escrit (1995). A Trèmolo, doncs, Mesquida acompanya cadascuna de les veus, cadascun dels contes, d’un breu text inicial que funciona alhora a la manera d’introit però que també forma part d’un conjunt de poètiques que poden ser llegides independentment de la resta de llibre. En aquests fragments, en cursiva, que no solen superar el paràgraf de durada, Mesquida reflexiona, sent, configura, desfigura i divaga entorn dels temes que li treuen la son i fa que l’obra adquireixi una dimensió més polièdrica, que ofereixi lectures i interpretacions més diverses encara.
Són, doncs, especialment interessants els passatges en què l’autor reflexiona entorn de la creació literària, com en aquest que es troba a l’inici del deliciós “Per dir molt fluixet”: “Per produir un bon conte cal, segons Maupassant, concentrar les tres qualitats que fan l’escriptor: la imaginació, l’observació i el color. Amb la imaginació refà el món com vol; amb l’observació ens diu el més enllà de les coses i, finalment, el color és, alhora, estil, troballa, força d’adhesió i aquesta capacitat de penetrar els dedins d’uns éssers dels quals ens mostra els defores.”
O bé aquest altre, que podria resumir, ben bé, la intenció que sembla respirar entre les pàgines de Trèmolo i les veus que hi ressonen, i que uneix aquesta obra amb les també magistrals Veus al ras (Club Editor), de Sebastià Perelló: “Escriure és cercar sense saber què. Explor una frase o un fraseig. Tot el meu esforç va dirigit a trobar un to o una dicció especial. Molt abans del tema de la història, perquè aquí no hi ha intriga que hi valgui, vull assajar unes velocitats i unes petites músiques. Quant al narrador, és més una veu que un personatge.”
Amb Trèmolo, doncs, l’adolescent de professió que és Biel Mesquida segons l’editora i traductora Maria Bohigas ens ofereix una mostra més del seu virtuosisme amb la llengua i l’art de generar expectatives que és, si fa no fa, la literatura. El paisatge de la coberta, obra de Pep-Maür Serra, és la perfecta síntesi d’aquesta nova creació: un paisatge que no només és figurat sinó també sentimental, humà, del llenguatge, de l’ànima i del cos. Tremolós a la vista a causa del calor que desprèn la lletra que crema.
