Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Michel Houellebecq no passa mai desapercebut. La seva darrera novel·la, Submissió (Anagrama), així ho demostra després que desatés la polèmica per l’escenari que imagina en les seves pàgines: l’arribada al poder de França d’un partit islàmic. Diverses vegades s’ha titllat Houellebecq d’islamòfob i, de fet, ell mateix ha jugat amb aquesta imatge: diu que no ho és, però reivindica el dret a ser-ho. Sigui com sigui, no es pot negar que l’autor francès se sent còmode en la polèmica, tot i que sempre se’n fa un gra massa al respecte.
El protagonista de Submissió és François, un professor de quaranta anys de la Sorbona i expert en Huysmans, en crisi sentimental i sexual i de caràcter una mica apàtic, encara que no tant com altres personatges d’Houellebecq. La política no l’interessa gaire, diguem que viu en el seu món d’insatisfaccions, així que es pren els canvis a França amb certa indiferència. Mohammed Ben Abbes, líder de la Germandat Musulmana, es disputa la presidència del país amb els ultraconservadors del Front Nacional de Marine Le Pen. En la primera volta de les presidencials han quedat els altres partits majoritaris, els socialistes i els republicans. Ben Abbes té grans suports al darrere, l’Aràbia Saudí està molt interessada en què França sigui musulmana, i aviat se li sumaran els altres partits francesos per assegurar-se que Le Pen no sigui la presidenta del país. I és així com la Germandat Musulmana conquereix l’Elisi i França comença a experimentar un procés d’islamització.
Donat que l’Aràbia Saudí aporta grans quantitats de diners a la universitat Sorbona, els seus professors han de convertir-se a l’Islam o bé retirar-se a canvi d’una gran compensació econòmica. De fet, François se sorprèn de què quedant-li tant de temps per a la jubilació, li posin sobre la taula una oferta estratosfèrica per deixar les aules. Altres docents accepten fer-se musulmans, alguns fins i tot ho aprofiten per practicar la poligàmia i aconseguir dones joves que són, en alguns casos, alumnes de la facultat que es passegen pels passadissos abillades amb el mocador. Si bé Huysmans en un moment de la seva vida va consagrar-se al catolicisme, ara François pensarà si ell accepta fer el mateix amb la religió musulmana. Mentre ho valora, però, la identitat francesa poc a poc va adaptant-se a la nova realitat del país: alguns comerços tanquen, les dones vesteixen d’una altra manera i els jueus marxen cap altres llocs, com és el cas de la noia amb qui el protagonista encara mantenia, de tant en tant, alguna relació sexual i sentimental.
Houellebecq construeix en la seva novel·la una societat impossible i això la fa caure en una inversemblança que costa passar per alt. Si ens hi posem, podríem creure que un partit com la fictícia Germandat Musulmana pot governar un país tan amenaçat per l’islamisme radical, prenent-nos, és clar, aquest fet no tant com un intent de l’autor de fer-nos creure que això pot succeir, sinó per activar la seva ficció i, en el fons, fer-nos reflexionar sobre determinats valors a Occident o respecte a la religió i la convivència. Ara bé, crec que aquesta imaginació se li en va de les mans quan converteix França en una mena de transició islàmico-existencial i els francesos, cansats de tantes decepcions polítiques, en musulmans convençuts i agraïts d’aquesta nova identitat abandonant els seus costums i entregant-se a la poligàmia i al conservadurisme moral. Entenc que Houellebecq no busca la versemblança en el sentit de la referencialitat amb la realitat, però el relat sí ha de ser versemblant per si mateix. Els mecanismes de la ficció permeten construir utopies i antiutopies tan desgavellades com es vulgui, però sempre que es mantingui una versemblança i una coherència internes.
Submissió és coherent, no hi ha dubte, però crec que l’autor ha portat el seu deliri narratiu massa lluny, si se’m permet dir-ho així. A banda d’això, els llargs paràgrafs sobre Huysmans, Maupassant i altres mestres francesos es fan una mica feixucs de llegir i el personatge principal no es mostra tan complex com el protagonista d’El mapa i el territori, Plataforma o altres de les seves novel·les. Tots els protagonistes d’Houellebecq s’hi assemblen, però normalment l’apatia dels personatges és irònica, corrosiva, sarcàstica, punyent, com posar un dit a la nafra de la societat i dels lectors. L’apatia d’aquest François, en canvi, la trobo massa tova, li falta la mala llet tan característica de l’autor francès. I sobre la polèmica que segur li ha suposat a Houellebecq guanyar uns quants milers de lectors, s’ha de dir que és un pèl exagerada: Submissió no és cap atac a l’islam, fins i tot diria que el retrata amb certa simpatia i bon humor. En definitiva, que Houellebecq sempre és Houellebecq, que escriu molt bé, que té bones idees i normalment sap cap a on ha de disparar, però Submissió queda lluny de ser la millor versió de la seva narrativa.
