Albert Mena. Barcelona
El propòsit d’Honoré de Balzac de retratar la societat francesa del seu temps mitjançant novel·les i narracions breus que estiguessin connectades i que fessin referència a tots els temes imaginables (no en va es troben agrupades segons el lloc on es duen a terme, com “Escenes de la vida política”, “Escenes de la vida parisenca” o “Estudis filosòfics”, entre d’altres) ha sigut considerat com una de les tasques més monumentals, complexes i fascinants que s’han produït mai en la literatura. I no és cap exageració, ja que tot i que alguns experts alerten de què la qualitat dels textos de Balzac pot variar significativament (algunes obres van ser redactades en temps rècord per a fer front a pagaments a creditors), el cert és que aquest conjunt, que porta per títol La Comèdia Humana, presenta no només moltes peces de factura exquisida, estilísticament i dramàtica, sinó també retrats terriblement àcids, subjectius, però meravellosament fascinants i polièdrics de personatges que, de tan humans que semblen, podrien formar part del nostre cercle d’amistats més íntim. Que s’hagi dut a terme un projecte tan ampli amb un resultat tan satisfactori, tenint en compte el volum i la diversitat d’obres produïdes, es fa difícil de creure.
En els textos hi trobem una convivència constant entre el que es podria considerar insults directes a les costums del seu temps i unes solidaritat i comprensió innegables envers els excessos dels individus que els poblen: aquesta barreja és possiblement la principal font d’atracció irreprimible envers l’univers literari de Balzac. El seu és, també, un d’aquells casos on no s’escatimen paraules a l’hora de descriure un lloc o un personatge, però els comentaris i reflexions que l’autor els dedica són tant sucosos que resulta del tot impossible no rellegir paràgrafs sencers davant la hilaritat, la ironia i la saviesa que destil·len. Amb Balzac, l’experiència de descobrir el text és tan plaent que no es fa necessari acabar la novel·la: deixar córrer la imaginació davant descripcions detallistes és perfectament possible, i sovint tindrà recompensa.
Edicions de 1984 s’ha encarregat de publicar dues de les narracions breus d’aquesta comèdia, amb traducció rica i dinàmica per part d’Anna Casassas (després de llegir aquest volum es fa difícil creure que es pugui trobar una traducció més acurada d’ambdues obres): La dona abandonada i La falsa amant. En el primer cas, Balzac ens presenta una història d’amor que, iniciada per un desig incandescent de joventut, acabarà tràgicament quan aquesta última desaparegui i la vida esdevingui una monòtona presa de decisions político-econòmiques. En la segona narració, la decència portarà a un individu a fer tot el possible per a impedir veure’s atrapat en un embolic amorós, deixant interessantíssims malentesos al seu pas.
La dona abandonada és un prodigi d’estalvi narratiu: amb pocs recursos (i anant al gra, com diu el propi Balzac) se’ns presenten uns personatges de carn i ossos, plens de vida i sentiment. Les seves històries respectives, contextualitzades amb molta fortuna, es desenvolupen de manera natural al llarg del temps; aquesta fita s’assoleix gràcies a la comprensió i ús de les convencions per part de l’escriptor, enquadrant les activitats d’aquests (des)herois de províncies dins de discursos que la societat del seu temps, i també nosaltres, podem entendre i identificar. Balzac sovint descriu els esdeveniments amb to fred i analític; aquesta distància, però, engrandeix el contingut de l’obra, afegint-hi una pàtina irònica. I, com a nota final, La dona abandonada acaba amb una reflexió de gran alçada que, més enllà de la discrepància que es pugui tenir envers el seu contingut, completa el relat precedent fent-lo profund i obligant el lector a submergir-s’hi de nou.
La falsa amant, en comparació amb la narració anterior, no és frugal, ans al contrari: la peça és més llarga i els jocs de paraules que inunden tota l’obra de Balzac són aquí molt (potser massa) freqüents, no sempre amb la qualitat adient que en justifiqui l’ús. Menciona sovint, també, tòpics i prejudicis racials, socials i econòmics que, tot i que caracteritzen els personatges i sobretot els seus pensaments, sovint acaben semblant simples bromes destinades a satisfer el públic de l’època (i qui sap si també als seus creditors). Hem d’afegir, com a nota positiva, que dins La falsa amant hi trobem reflexions que s’allunyen (breument) de la narració principal, les quals a banda de produir en la història un cert aire episòdic i de fragmentació, serveixen per a presentar nous punts de vista sobre els excessos de ruqueria que cometem els éssers humans (parlo, per exemple, del breu però encantadorament pervers episodi del rebuig econòmic de Malaga), però també per a fer esmena dels referents culturals literaris i operístics de l’època. La trama és, però, emotiva i hilarant, així com un retrat realista (segons s’entenia el concepte al segle XIX) que clou amb un final del tot inesperat i sorprenent, un gir que bloqueja el cor amb un excés d’emocions i neguit. Si no coneixen Balzac, aprofitin aquesta oportunitat per a recuperar un clàssic indiscutible de la literatura universal; i si ja l’han pogut gaudir, donin-se el plaer de redescobrir-lo amb uns textos que els encantaran. La feina d’Edicions de 1984 bé ho val.
