Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Sempre s’ha dit que la millor manera de no deixar-se endur per l’escepticisme és no entrar en el joc dels escèptics, com quan, per exemple, et pregunten si la cadira sobre la que t’has assegut és real o no (com pot ser que et preguntin si és real o no, tenint en compte que hi estàs assegut ara mateix?). En aquest sentit, i quasi diria que en conseqüència, sempre és fascinant veure com una suposada història de l’escepticisme es va convertint, a poc a poc, en un conflicte per saber qui és en realitat escèptic, sobre quins aspectes o sobre què s’és escèptic (sobre les pròpies habilitats, sobre l’existència en general….) i en última instància per revisar si allò que s’ha dit anteriorment sobre els escèptics i el seu escepticisme és més o menys fidel, més o menys rellevant, més o menys real: en altres paraules, es descobreix com d’escèptics hem de ser, fins a quin punt hem de dubtar, de qualsevol cosa, i sobretot d’allò que nosaltres investiguem. Clar, la qüestió és saber què és qualsevol cosa, i de quina manera n’hem de dubtar.
Gedisa ha publicat Dudas filosóficas, un compendi d’articles coordinat per Jorge Ornelas i Armando Cántora, filòsofs mexicans, que traça un recorregut més o menys cronològic per algunes de les principals vies d’investigació sobre l’escepticisme. En aquesta col·lecció no només hi trobem textos que filen prim sobre els escepticismes pirrònic i acadèmic, els primers exponents del dubte metòdic, i també, per extensió, dels seus deixebles, com Sext Empíric, sinó que intenta a més a més descobrir com està present la tradició escèptica clàssica en l’obra de Montaigne, Descartes o Kant. La tercera i última part, la més diversa i complexa, investiga les possibilitats de l’escepticisme en els últims cent anys i parteix de noms com G. E. Moore, Samuel Kripke o Donald Davidson per posar de manifest, un cop més, que no es pot prescindir dels pirrònics ni de l’escepticisme acadèmic per comprendre la filosofia de finals del s XX i principis del s XXI – tot i que, per descomptat, allò que s’entén per escepticisme, ja sigui pirrònic, acadèmic, o de qualsevol altre tipus, dependrà completament del punt de vista de cadascun dels autors-.
El projecte és ambiciós; compta amb l’ajuda de filòsofs argentins, brasilers, canadencs, francesos, mexicans i dels Estats Units, i el resultat no pot ser més interessant. Més enllà de la varietat d’estils i punts de vista, i encara que alguns dels textos es solapin lleugerament, ens trobem davant d’una antologia de primer nivell sobre l’escepticisme avui, que explica i defineix a partir sobretot dels buits conceptuals, de les confusions històriques i les ambivalències. Per exemple, des del nostre punt de vista contemporani és difícil entendre la filosofia escèptica antiga com una manera de ser i viure, tenint en compte que l’ús que donem als conceptes raó i filosofia s’allunyen totalment de la vivència. Al mateix temps, com més s’aprofundeix en l’obra dels clàssics greco-llatins més es poden veure les seves dificultats filosòfiques i argumentals, i des d’aquests punts obscurs sorgeixen les lectures i les possibilitats que acabarien influint-nos fins als nostres dies.
