Abans de fer el salt a la literatura, Fiona Barton (Cambridge, 1957) treballava com a periodista en mitjans com el Daily Mail, el Daily Telegraph i el Mail on Sunday, cobrint successos com la desaparició de Madeleine McCann. Fruit de tota aquella experiència d’investigació, anàlisi i observació, va sorgir la idea d’escriure una novel·la que tractés de posar el focus en la parella d’un suposat criminal, ja que de tots els judicis que va seguir a nivell professional, el que més li cridava l’atenció era la reacció de les dones dels delinqüents quan de cop i volta veien que no coneixien realment les seves parelles i la seva vida canviava. Resultat de tot això és La vídua (Columna/Planeta), un thriller sobre la desaparició d’una nena i on el culpable és el marit de la protagonista. Fiona Barton se centra en l’evolució d’aquesta dona, des que coneix el seu marit amb 17 anys fins que es queda vídua, mentre poc a poc el lector s’endinsa en els misteris del segrest de la petita Bella.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
En la novel·la utilitza la desaparició d’una nena per fer un retrat de l’esposa de l’home considerat culpable.
Sí, la novel·la comença amb uns secrets de matrimoni. El que m’interessava era parlar del que coneixem realment de les nostres parelles: què decidim saber i què decidim no saber. Per fer-ho necessitava un delicte que fos imperdonable, que no permetés a l’esposa ni al lector fer una excusa que el justifiqués. A vegades amb els crims violents, es pot dir que algú va atacar primer, que era en legítima defensa… Però un crim contra un nen és quelcom que no té perdó i volia que el lector sentís la vulnerabilitat dels infants quan estan amenaçats.
Encara que la protagonista és l’esposa, la Jean Taylor, que esdevé vídua al començament de la novel·la, en realitat hi ha un retrat de tots els que s’impliquen en el cas de la nena desapareguda: un policia, una periodista, la mare de la nena…
Inicialment vaig pensar que només la Jean tindria veu en el llibre, però de seguida vaig veure que era impossible. Necessitava altres veus perquè donessin altres punts de vista perquè expliquessin coses que la Jean no sabia ni podia saber. Aquests altres personatges secundaris són els més interessants perquè mostren com els afecta, a nivell humà, el cas.
A La vídua fa una crítica al sensacionalisme d’alguns mitjans de comunicació.
Sí, el sensacionalisme és present a tots els països. Vaig estar a Estats Units i vaig llegir diaris que oferien una informació seriosa, molt contrastada, però passaves les pàgines i et trobaves amb continguts més sensacionalistes. Suposo que la frontera és cada cop més difosa. Si mirem els mitjans digitals, veurem que posen titulars molt cridaners per atreure l’atenció del lector, una cosa que en la premsa britànics sempre s’ha fet.
Les xarxes socials estan canviant el comportament de la societat i dels mitjans de comunicació?
Les xarxes socials suposen una manera molt innovadora de presentar les notícies, i sense elles hi ha històries que el món no coneixeria. El problema és que els mitjans estan tan centrats en la manera com presenten les notícies perquè siguin atractives, que s’obliden de la qualitat i el rigor dels continguts. Per altra banda hi ha perills associats a les xarxes, perquè estem exposant tota la nostra vida en ella constantment i una persona que vol trobar feina, per exemple, ha de controlar el que publica a Facebook o Twitter.
En la novel·la hi ha una reflexió sobre la desprotecció dels infants en la societat, però també és cert que estem vivint un moment de sobreprotecció de la infància. Com s’entén aquesta contradicció?
És una bona pregunta, perquè quan jo era petita, els meus pares em feien un entrepà i em deixaven marxar amb la bicicleta, jo desapareixia per unes hores amb els meus amics per la muntanya, sense mòbils ni cap forma de contacte. En canvi, quan jo vaig ser mare, no m’agradava que els meus fills sortissin sols. Crec que hem pecat d’excés d’innocència vers les xarxes socials, ens hem emocionat tant amb els avantatges que no hem valorat prou els riscos. Sobre Internet hi ha moltes veus que defensen la llibertat d’expressió i rebutgen que hi hagi més control sobre el que circula però, ¿què passa quan aquesta llibertat fa que es publiquin continguts de pornografia infantil, per exemple?
Segur que a Europa desapareixen més nens dels que ens pensem. Què fa que una desaparició sigui més mediàtica que una altra? Penso en el cas de la Madeleine McCann que vostè va seguir com a periodista…
Qualsevol segrest d’un nen és una notícia molt important. Si posem el cas de la Madeleine McCann, suposo que el que va fer que commocionés molt a la gent va ser que era una família que estava de vacances, gaudint, i això ens fa sentir vulnerables com a societat. Hi ha qui pensa que aquella desaparició va sortir molt als mitjans perquè en aquella època de l’any el nombre de notícies que hi havia era molt baixa, i que el fet que la família fos de classe mitjana-alta ho va afavorir, però aquests arguments no els compro.
I quina podria ser la causa de què es convertís en una notícia molt seguida en bona part d’Europa?
No tinc una teoria, diria que el que va atreure l’atenció de la gent i dels mitjans va ser aquest fet que comentava, que la família estava de vacances, en un lloc aparentment segur. Jo vaig seguir aquell cas com a periodista, vaig entrevistar als McCann, i em va colpir molt. Han passat nou anys des de la desaparició i ningú sap encara on és la nena…
I segurament la incertesa de no saber si la teva filla és viva o morta és encara més dur…
Sí, perquè si et diuen que la teva filla ha mort, saps que has de treballar per superar-ho, però no saber què ha passat fa que et torturis cada dia fent-te preguntes. A vegades hi ha nens que han aparegut vius després de deu o dotze anys, per tant no pots perdre l’esperança, però viure tot aquest temps amb aquesta angoixa ha de ser realment dur.
Recentment el pianista britànic James Rhodes ha publicat les seves memòries (Instrumental) on explica que de petit el van violar i això el va marcar per tota la vida. El llibre ha estat un èxit en diferents països. És important publicar relats d’aquest tipus per conscienciar la societat?
La manera com James Rhodes ha despullat la seva ànima en aquest llibre és impressionant, ha estat molt valent. Crec que és important que es publiquin relats com aquest, sí, perquè la societat ho fa molt bé en això d’amagar les coses de les que no vol parlar. No tothom serà capaç de llegir Instrumental, però almenys llegiran les entrevistes que els periodistes fan a Rhodes, tot i que, no ho neguem, aquest tipus de relats poden estimular la imaginació dels pederastes per seguir cometent delictes. Però no ens ha de fer por la veritat.
No fa gaire l’escriptor italià Niccolò Ammaniti va visitar Barcelona i va defensar que les persones havíem de tenir secrets fins i tot amb les nostres parelles. Hi està d’acord?
Sí, hi estic d’acord. Tots tenim secrets, més grans o més petits, però és normal, forma part de la naturalesa humana. Jo estic casada des de fa 34 anys, conec el meu marit des dels 17 anys, però no crec que ho sàpiga tot d’ell i no ho pretenc tampoc. Ara que he escrit la novel·la, de tant en tant faig broma i li pregunto quins secrets té.
Hem de perdonar i entendre una persona que està implicada en un cas delictiu de la seva parella, encara que al·legui que ha estat per confiança, amor o per mirar cap a un altre costat?
Jo penso immediatament en el cas del Fred i la Rose West. Junts van matar setze persones, incloent els seus propis fills. Estaven units per una mena de passió estranya, compartien una bogeria. I quan dues persones estan d’acord en fer quelcom delictiu o immoral és perquè una controla l’altra. En aquests casos, però, és difícil dir que un és menys culpable que l’altre, perquè tots tenim la capacitat de dir no.
No sé si sap que a Espanya la germana del rei està imputada per delictes fiscals. La seva defensa al·lega que tot ho va fer el seu marit i que ella va actuar per amor i confiança i que ni tan sols mirava el que signava…
De debò signava papers? Llavors hi ha proves!
Però diu que confiava tant en el seu marit que no llegia els papers…
Haha! Haurem de veure com acaba tot això, doncs…
En la seva etapa de periodista, va tenir l’oportunitat d’observar moltes dones que seguien els judicis contra els seus marits per diversos delictes. Hi havia algú punt en comú en les seves actituds?
Cap ni una, això és el que em fascinava tant. Hi havia dones joves i gran, algunes que tenien educació i d’altres que no. Potser el que coincidia en elles era que estaven enamorades i que no podien enfrontar-se al fet que havien viscut una gran mentida. Imagina-ho: et cases amb una persona que estimes, que tu has escollit, i de sobte un dia apareix la policia a casa teva i li diu a la teva parella que és sospitosa o culpable d’un delicte. En el cas de la novel·la, es tracta del segrest d’una nena. Haver de creure que això és possible és tan dur, que és més fàcil pensar que tot es tracta d’un error i esvair totes les sospites.
Després d’haver treballat amb diferents casos com a periodista i com a escriptora, ¿es queda amb la realitat o amb la ficció?
La realitat és més impactant, perquè pots escoltar el testimoni real d’una persona que t’explica el que li ha passat. Això és un privilegi per a un periodista. Però la llibertat que et dóna la ficció, poder crear móns i personatges, és un poder alliberador.
La seva propera novel·la es titularà The child. Això vol dir que la infància la seguirà interessant?
Sí, tot i que serà una novel·la molt diferent d’aquesta. Estarà explicada per quatre dones, una de les quals és la Kate Waters, la periodista que surt a La vídua. Ella llegirà en un diari que s’ha trobat l’esquelet d’un nadó en una construcció. A partir d’aquí s’intercalaran el relat de les tres dones. Vaig decidir que la protagonista havia de ser una periodista enlloc d’una detectiu perquè trobo que els periodistes tenen més llibertat a l’hora d’investigar, els policies tenen uns procediments més rígids.
Llavors la Kate Waters protagonitzarà una saga?
M’agrada la Kate, però de moment haig d’escriure un tercer llibre i no sé què faré després. Ja veurem.
Diuen que la seva novel·la és del gènere domestic noir, que és on tenim Perduda, de Gillian Flynn, o La noia del tren, de Paula Hawkins. Li agrada aquesta etiqueta?
Sí, m’agrada més que no pas la de thriller psicològic, perquè parlo de personatges normals que un vespre tornen a casa i descobreixen que la seva vida ha canviat. Això em connecta molt amb el periodisme, perquè jo he seguit molts casos d’aquest tipus.
Permeti’m que li faci una darrera pregunta: vostè és una ciutadana britànica…
Haha! Aquesta pregunta havia d’arribar!
…li havia de fer. Com ha encaixat la sortida del Regne Unit de la Unió Europea? Sobretot tenint en compte que vostè viu a França i que potser això l’afecta.
No sé com m’afectarà. El canvi més immediat serà el canvi de la moneda. Però estic en estat de shock encara. Fa una hora he sabut que Boris Johnson, que havia donat suport al Brexit, ha renunciat a ser Primer Ministre. Llavors em pregunto si tot això ho han fet per a res. És molt preocupant, perquè hi ha hagut una setmana en la que ningú tenia un pla, s’ha parlat d’ambició política i no sobre el futur del país. Estic realment molt preocupada, ens heu de compadir.
