Aquell intent de 1962 de tornar la democràcia a Espanya

Jordi Amat analitza el ‘contuberni de Munich’, la trobada històrica d'espanyols per tal d'acabar amb la dictadura

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


La primavera de Munich, amb el subtítol Esperanza y fracaso de una transición democràtica, de Jordi Amat (Tusquets), va rebre el XXVII Premi Comillas, un premi prestigiós, que es concedeix a llibres de memòries, biografies o recerca històrica. No són aquests, amb poques excepcions, els llibres que obtenen un massiu volum de vendes i és d’agrair que s’afavoreixi la seva publicació amb premis adients i promocions comercials intensives. Jordi Amat ve del camp de la filologia i el periodisme, molts llibres actuals sobre història recent, els més interessants, tot i que això és una opinió personal, ens arriben escrits per periodistes, filòlegs, filòsofs i persones de diversos camps del saber, i no tant dels mateixos historiadors.

El tema de Munich, que dóna nom al llibre, potser sigui l’eix central del llibre però pel mig ens ensopeguem amb un munt de temes i personatges que ens desvien d’aquell contuberni poc i mal explicat fins ara. Pel damunt de molts dels seus protagonistes va planar sempre la prevenció a causa del finançament d’aquells intents amb diners americans, en concret de la Fundació Ford. No és fàcil entrar a fons en el tema del comunisme i l’anticomunisme, atiat pel coneixement de la cruel realitat estalinista, silenciada en moltes ocasions més endavant de forma oportunista pels opositors més radicals a la dictadura franquista. L’antifranquisme tenia molts matisos i si bé els antifranquistes eren molts, divergien en qüestions fonamentals. A més a més encara existeix una mitificació incondicional del comunisme resistent, en base al seu innegable sacrifici opositor. L’exili i la seva gent tampoc no conformaven un bloc homogeni, més aviat al contrari.

La grapa de Jordi Amat consisteix en intentar fer confluir tants elements, tantes idees, tants personatges, per tal de reflectir l’entorn i les circumstàncies que van portar a aquell maig de 1962. El llibre és dens i una mica irregular, no resulta fàcil entrar en aquell món sense una base històrica fonamentada en d’altres lectures o fins i tot en la consulta personal a hemeroteques i webs diverses. De tots els personatges que desfilen pel llibre i els quals recull un imprescindible índex onomàstic n’hi ha alguns que resulten atractius malgrat les seves contradiccions, i que no han estat tractats amb gaire equanimitat com ara Salvador de Madariaga o Gil Robles. Es podia ser conservador i antifranquista, el mateix que ser un comunista resistent i coratjós sense ser, exactament, un demòcrata.

Per les seves contradiccions i evolució ideològica resulta interessant la figura de Julián Gorkin, antic trotskista, anticomunista després, malèvol en molts aspectes però que cal comprendre situant-lo en un context complicat. També hi trobem catalans: Benet, Marià Manent. El catalanisme que va evolucionar vers l’antifranquisme no sempre va ser progressista, al menys no pas com ho entenem des del present i estava molt lligat al catolicisme, encara que fos un catolicisme més obert que el de la resta de l’estat espanyol. Hi ha un exili més lúcid, el de Ferrater Mora. I mites desmitificats, al menys en part com Tierno Galván, al qual la beatífica imatge democràtica d’alcalde de la capital en va fer oblidar les relliscades.

 

Jordi Amat Fusté

Jordi Amat.

 

Per damunt de tantes contradiccions i incoherències sura la figura ètica de Dionisio Ridruejo amb la seva evolució política i personal acceptada i assumida, quan tants maquillatges ens han amagat passats poc atractius de molta gent. Ridruejo va ser el paradigma d’allò que es va dir reconciliació nacional, un pont entre personalitats diverses i oposades, entre les quals hi ha avui molts oblits injustos. No era el moment adient, el contuberni, sobre el que tanta broma absurda s’ha fet en moltes ocasions, va anar a mal borràs, les trobades entre castellans i catalans que semblaven iniciar-se amb bon peu també van derivar vers a diàlegs de sords, un clàssic. I el franquisme evolucionava a la seva manera, l’economia millorava malgrat el règim i sorgien nous polítics que es volien creure liberals.

La cultura començava així mateix a fugir pel seu compte d’aquell matalàs franquista aclaparador, de vegades fins i tot beneïda per qui menys es podia esperar, quan quedar bé no comportava gran compromisos. ¿Aquells fets van anticipar la Transició, avui tan qüestionada? Potser no va ser ben bé així però el franquisme es va començar a qüestionar més a fons tot i que sense grans riscos i, al capdavall, Franco va morir de vell. ¿Però, podia estar l’Europa de després de la guerra orgullosa del resultat aconseguit, tan injust pel que fa a la situació en què es va mantenir Espanya en comparació amb les democràcies, més o menys efectives, instaurades en estats que havien flirtejat força més amb els feixismes? Amat menciona molta documentació i en ocasions intervé amb la seva opinió, per la qual sura sempre un cert humor català molt subtil.

La resposta del franquisme a aquells fets els va dignificar. Per altra banda hi ha elements que han contribuït a les crítiques aclaparadores i poc matisades, el paper de la CIA, que cal col·locar en aquell moment i en aquelles circumstàncies, el bandejament del Partit Comunista, el retorn ja aleshores previsible a una futura monarquia acceptada a nivell popular. El projecte europeu vivia un bon moment però aquell era un món dividit en dos bàndols, encara amb la guerra freda amarant les ideologies. No estic del tot d’acord amb el suposat paper de la resistència comunista ni a la capacitat que se li suposa en algun moment d’haver estat capaç de mobilitzar la gent de forma massiva.

Si els protagonistes de Munich podien semblar molt allunyats del poble modest, el comunisme tampoc no era vist amb gaire simpatia per una gran part de persones humils, amb poques ganes de brega i que tot just començaven a bufar cullera. A més a més, fets com els d’Hongria havien evidenciat com anaven les coses, més enllà de la instrumentalització que el franquisme en podia fer de tot plegat. Un franquisme que va reaccionar de forma exagerada amb els culpables d’aquella, segons ells, conxorxa, i que va costar a molts dels seus protagonistes aïllaments físics i problemes diversos.

Fraga va saber recollir l’etiqueta del reformisme mentre d’altres, com Álvarez de Miranda, quedaven en un segon pla o oblidats. No és fàcil analitzar els fets del passat, d’un passat relativament proper i les conseqüències del qual incideixen en el present, encara més quan avui es critica la Transició i es qüestiona el projecte europeu i la seva evolució. El llibre de Jordi Amat, de lectura obligada, malgrat que en algun moment ens pot resulta feixuc, ens dóna a conèixer molts personatges oblidats, ens en recorda d’altres i sense dogmatitzar intenta entendre aquella època i, per extensió, com ha afectat la nostra actualitat. És  un llibre molt ben documentat, imprescindible, per tenir a casa i consultar de tant en tant, avui que aquells anys compten amb l’interès d’historiadors i periodistes de les noves generacions que poden oferir-nos una mirada distant i aprofundida a la vegada.

Categories
HistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES