Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
1592 -1593, som a Londres, una epidèmia de pesta ha obligat les autoritats a decretar el tancament temporal dels teatres. El jove William Shakespeare fa uns sis o set anys que s’ha establert a la ciutat i es dedica a fer de dramaturg, actor i empresari teatral. Ha escrit ja algunes obres de pes com La comèdia dels embolics, Titus Andrònic, les tres parts d’Enric VI, Ricard III i Treballs d’amor perduts. Davant la impossibilitat de representar cap obra, aprofita aquest període d’inactivitat i dedica el temps a escriure dos dels que seran els seus grans poemes narratius: Venus i Adonis i La violació de Lucrècia. El primer va tenir immediatament un èxit extraordinari, el mateix 1593 es va publicar ja en una edició in quarto. De fet es va convertir en un autèntic bestseller de l’època elisabetiana, del qual el 1617 ja se n’havien fet nou edicions i va ser el llibre més venut del seu temps. No ens ha de sorprendre que Shakespeare gaudís de més fama i popularitat com a poeta que no pas com a dramaturg perquè el teatre era considerat una distracció sense gaire pes cultural, mentre que a la poesia se li atorgava un prestigi literari inqüestionable.
Venus i Adonis és un deliciós poema narratiu que els especialistes consideren dins la tradició de la narrativa eròtica. El poema parteix d’un dels famosos passatges mitològics de Les Metamorfosis i Els amors d’Ovidi, tot i que com assenyala el traductor, Salvador Oliva, “fossin quines fossin les fonts de les obres de Shakespeare, incloent-hi les seves peces teatrals, sempre hi trobem elements únics i resultats que sobrepassen les obres d’on ell partia.” Darrerament vam tenir l’oportunitat de veure escenificat el poema de Venus i Adonis en versió dramatitzada de Lluís Sallent, però finament podem gaudir de la lectura d’aquesta joia de poema en el català viu i ric, culte sense encarcaraments, de l’excel·lent traducció de Salvador Oliva, expert en Shakespeare, per al goig i el plaer dels lectors.
“Tan aviat el sol amb el rostre purpuri
va rebre el comiat de la plorosa aurora,
Adonis, pell-rosat, se’n va anar de cacera;
la caça li agradava; però l’amor, no gens.
Malalta de desig, Venus li va a l’encontre
i, com a pretendent audaç, li fa la cort.”
Amb aquests versos comença el poema que narra com Adonis es disposa a anar de caça i acabarà caçat en la xarxa de la seducció de la deessa Venus, però la caça serà també el motiu que estroncarà la vida del més bell dels mortals. El poema és una fita de la literatura amorosa on l’extraordinari talent poètic de l’autor ens presenta un contrast de punts de vista sobre la naturalesa de l’amor, la passió, la seducció i el desig amb el contrapunt del neguit per la passió no corresposta, la gelosia i el dolor per la pèrdua de l’ésser estimat. Shakespeare ens brinda una versió de l’episodi mitològic amb una enorme càrrega sensual i eròtica narrada amb l’elegant, subtil i refinada retòrica pròpia del barroc i amb la intensitat i la potència extraordinàries dels seus versos. Per a Salvador Oliva, el valor del poema resideix en la formalització de conjunt d’experiències d’un Shakespeare jove enamorat que és el principi que vivifica el text, de tal manera que no dubta en qualificar de “genial la verbalització de la imaginació de l’autor per crear una seducció, així com també la frustració d’un amor no correspost.”
El poema consta de 1.194 versos organitzats en sextets de versos alexandrins, en la traducció (l’original és compost en pentàmetres iàmbics). Al llarg del poema alterna la veu del narrador amb la dels dos protagonistes, el jove Adonis i la deessa Venus, dels quals sovint en va adoptant alternativament el punt de vist amb un joc de perspectives que dóna profunditat al poema. Quan els personatges s’expressen en estil directe cal remarcar la vivor dels diàlegs on hi és present l’empremta del talent de l’autor com a dramaturg. Hi ha molts elements remarcables en el poema, com per exemple l’equilibri entre els elements narratius, lírics i dramàtics que Shakespeare combina amb mà de mestre. O bé el paper actiu de Venus a l’hora de prendre la iniciativa en el joc de la seducció. La suggestió de les imatges poètiques que emergeix dels versos amb tota la força de la passió. La bellesa en les descripcions dels cossos dels amants i del joc amatori, sovint comparats amb la naturalesa personificada: flors, arbres, animals. L’ús de la fal·làcia patètica que atribueix sentiments humans als elements de la naturalesa. La sensualitat que presideix tot el poema i que apel·la a tots els sentits: vista, oïda, gust, olfacte, tacte. El contrast entre les antítesis amor/desamor, castedat/luxúria, goig/dolor, confiança/gelosia, alegria/tristesa, llum/foscor, vida/mort… Els elements amb què enriqueix els personatges mitològics i la categoria a què els eleva. La riquesa de les metàfores amb que és tractada la passió amorosa, i l’ús simbòlic dels elements naturals, els animals i dels colors. Tot el poema s’organitza a l’entorn de l’espectre cromàtic que oposa el blanc i el vermell amb tot el seu ventall simbòlic des de la puresa i el rubor de la castedat a la passió del roig ardent del foc i de la sang. Els dos colors que es fonen en la bellíssima síntesi final de la flor -una anemone- que neix de la sang vessada pel més bell dels herois, metàfora bellíssima de la mort en plena joventut:
“i de la seva sang escampada per terra
va néixer una flor roja, matisada d’un blanc
com les pàl·lides galtes i la sang escolada
en esfèriques gotes sobre aquella blancor.
I ella va inclinar el cap per olorar la flor,
que tenia una olor com el respir d’Adonis,
i diu que aquesta aroma viurà dintre el seu pit
ja que la mort el va apartar del seu costat.
La va agafar i va veure, despresa de la tija,
unes gotes de saba que li van semblar llàgrimes.”
Res no es pot afegir a la bellesa i la profunditat dels versos del més gran entre els grans. Només el desig de gaudir-ne perquè ens salvin una mica de la negror del caos.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
